El monstre

"De vegades mentim per sobreviure.  Un pot creue's les seves pròpies mentides. No hi ha res pitjor que la mentida"

Un poble de muntanya petit.
Una fàbrica on treballen la gran majoria dels seus habitants.
Un bosc testimoni de tradicions inhumanes.
Uns habitants que esdevenen monstres.
Un personatge que al poble anomenen el mostre, un noi que fa vint anys va cometre un acte monstruós per acabar amb els monstres d'una comunitat.

Un espai escènic nu, on predomina la foscor.
La sala de dalt de la Beckett, per si mateixa, és un espai ideal per portar a escena aquesta història.

Primer de tot, m'agradaria destacar la banda sonora de Yair Karelic, però sobretot, el disseny d'il·luminació que ha creat Toni Ubach, peça clau i superimportant en aquest muntatge. De fet, aquest espectacle, no hauria estat el mateix.
La llum està molt vinculada a la història. La seva funció és bàsica i necessària.
El joc de foscor, llum i ombres és meravellós.
Hi ha un moment de l'obra on el rostre d'en Joan Negrié està mig fosc i mig il·luminat, que és realment espectacular.

El text, que Josep Maria Miró ha escrit, és absolutament extraordinari.
Un text difícil, complex, ple de rèpliques, gestos, mirades, silencis, pauses i diàlegs molt marcats.
En els textos de Miró sempre hi ha una part de realitat i una part de ficció, de misteri i abisme, d'incertesa i desesperança. Les ganes de fugir.

Miró torna a jugar amb el simbolisme, el suspens, la realitat, la ficció i la violència.
De fet, la por, la violència, el dubte i la bondat són temes que sempre les trobem presents en les seves obres.
El joc dramatúrgic, la mentida, la veritat, la realitat i la imaginació, configuren, en bona part, claus fonamentals del teatre de Josep Maria Miró.
La realitat es barreja amb la ficció, la paraula amb el pensament, el present amb el passat, les víctimes amb els botxins i els venjadors, els monstres reals amb els monstres interiors.

Tornem a escoltar: Què passa? Què vols que passi?, preguntes que apareixen sempre en els seus textos 

Amb El Monstre Miró continua amb la seva etapa ruralista. De fet hi trobem certs lligams amb El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, la primera peça de la trilogia Tríptic de l’epifania, com l'acció que ens situa en un poble de muntanya on tots els que hi viuen es coneixen, una carretera o camins secundaris, personatges peculiars i uns fets violents.
La diferència és que, mentre en la trilogia només hi ha un sol actor a escena interpretant tots els personatges, al Monstre hi ha tres actors a escena.
I quins actors!
Àurea Márquez (Berta), Joan Negrié (Monstre i una bèstia) i Albert Prat (Santi) ens regalen unes interpretacions extraordinàries davant d'un text realment complicat, amb un grau d'exigència interpretativa brutal del que se'n surten amb escreix.
Molt bona tria.

El Monstre neix de la necessitat de parlar de la por, el gran motor i el gran obstacle del nostre temps.
Parla dels monstres reals i imaginaris, individuals i col·lectius.
El concepte de la monstruositat és molt àmplia i variada. Hi ha el monstre que habita dins nostre,  el monstre que creem nosaltres i el monstre, com a desqualificació, per referir-se a algú que actua en contra dels valors morals propis.

El Monstre és un joc dramatúrgic on res és el que sembla, un text que transita per l’obscuritat individual i col·lectiva d’una comunitat.

Ja us aviso que no és un text fàcil i que heu d'estar molt concentrats i atents. El que es diu i el que realment va passar no és el que sembla a primera vista. Hi ha moltes veritats disfressades, com la desaparició de la mare d'en Santi, el pare del fill de la Berta o la presència del noi anomenat el monstre.

El monstre és real o és el monstre que porten dins els protagonistes?
És veritat, és un malson, són remordiments o les pors interiors en forma de monstre?
Qui és en realitat el monstre?



Brutal!

 

"Jo hauria volgut ser com tu"

"Jo volia algú com tu"

"Jo vull ser com tu"

 

Després de les dues entregues del Tríptic de l’Epifania (El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc i La majordoma), Josep Maria Miró aparca de moment els monòlegs plurals i ens planteja una història –obscura, això sí- de tres personatges que es mouen dins d’una proposta estilísticament similar a les anteriors: escenari fosc, absència d’escenografia i elements escènics, certa immobilitat dels actors, una perspectiva externa i distant sobre els fets, etc. També seguim trobant-nos amb temes ja vistos a la seva obra, com ara els paisatges rurals, els pobles petits, les històries amb un misteri o un secret al seu interior, la mort i la por... sobretot la por. I és que El monstre va precisament d’això, de les pors individuals i col·lectives, dels monstres que venen de fora o del que portem tots a dins...

Com en d’altres peces de l’autor, sobretot les últimes, El monstre es centra en la paraula, en la importància del llenguatge i en una estructura que gira més cap a l’abstracció que cap a una vessant realista. Això pot complicar la línia argumental, si és que realment aquesta existeix o importa de forma relativa a l’autor. Per tant, ens trobem amb personatges que poden explicar veritats o mentides, que tenen una doble història o que en realitat ens estan explicant un somni. Què és realitat, somni o invenció? Poc importa, sempre i quan quedi clar que alguna cosa greu ha passat al poble (o a qualsevol indret, societat o grup de persones que us podeu imaginar) i tothom té la seva part de responsabilitat.

Les interpretacions també són part fonamental i imprescindible de l’obra. Ells han de defensar un text i una història des de la base, des de la indefensió més absoluta com a actors, i la veritat és que se’n surten d’allò més bé. Cal destacar, sobretot, l’ambigüitat moral i humana del personatge de Joan Negrié, i la desesperació d’un Albert Prat, que tant veiem còmode en la comèdia (Elling o Lapònia) com en drames com aquest o Bartleby.

Totes les poblacions tenen històries conegudes per tothom, moltes amagades sota el secret i la culpabilitat de les persones que les coneixen o han sigut partícips. Relats i situacions que, tot i haver-se normalitzat en el passat, només causen vergonya al present i a la gent que no les ha condemnat. Aquestes històries marquen les comunitats i el seu tarannà, així com també provoquen dolor i fantasmes per tota la vida.

Amb aquesta obra Josep Maria Miró posa el focus en un petit poble de muntanya que es trasbalsa davant la revisió d’uns fets ocorreguts en el passat, d’aquells que ningú en parla per no fer-los més reals, però que persegueixen a la ment i els records de tothom. Podria ser qualsevol el detonant d’aquest trasbalsament, en aquesta ocasió és la celebració d’un homenatge a unes persones que ja no són al poble.

Text complex i profund que necessita ser escoltat i entès, per això li escau bé la sobrietat del muntatge i la cura en les paraules, els moviments i les interaccions entre els personatges. Tot i això, però, és cert que hi ha una certa revisió permanent dels mateixos passatges des de punts de vista diferents que, encara que a vegades funciona, es fan una mica repetitius per a l’espectadora.

Les interpretacions s’adeqüen a la narrativa del relat, aprofundint o alentint-se segons les necessitats, on Joan Negrié és un excel·lent narrador omniscient, un paper que combina prenent part en alguns moments com a personatge clau.

Una producció que obre la caixa dels trons a poc a poc, creant un clima espès i envoltat per la por, als altres i a qui és cadascú en realitat.