Tu em vas prometre una història d'amor

Amb Tu em vas prometre una història d’amor, Helena Tornero ens regala una comèdia romàntica a contracorrent, lúcida i emocionant, que sap riure’s dels tòpics mentre ens reconcilia amb ells. L’obra arriba dirigida per Israel Solà (La Calòrica), que imprimeix al muntatge una energia i una intel·ligència escènica vibrants. El resultat: una peça que és alhora reflexiva, entretinguda i profundament honesta.

La dramatúrgia parteix d’un plantejament brillant: una autora —alter ego de la pròpia Tornero— intenta escriure una comèdia romàntica com les d’abans, arran del desig exprés de la seva mare i de l’obsessió de la primera per satisfer-lo quan la segona ja no hi és (si més no, en vida…). Però de seguida queda clar que ja no és tan fàcil parlar de l’amor amb la innocència d’altres temps. El gènere està contaminat, qüestionat, passat pel sedàs de la crítica feminista i de la realitat líquida de les relacions modernes. Davant d’això, què vol dir avui escriure una història d’amor?

Aquest conflicte es converteix en el nucli de l’obra. L’autora —magníficament interpretada per Ester Cort, plena de matisos i ironia— es converteix en protagonista activa del relat, i presenciem com la ficció va prenent forma davant dels nostres ulls. Els personatges sorgeixen, els dubtes també, i l’amor s’hi obre camí, entre post-its, assajos i contradiccions.

Sandra Pujol i Fermí Delfa formen la parella dins la història de ficció que es vol escriure. Ells encarnen l’esperit romàntic de l’obra, però també la seva evolució: comencen gairebé com arquetips i, a mesura que la peça avança, es tornen cada cop més reals, més vulnerables. La seva química és palpable, i les seves interpretacions tenen moments de gran comicitat i d’autèntica emoció. Especialment destacable és la feina de tots dos. Ell aporta una mirada tendra i desarmant al personatge masculí, allunyant-se dels clixés habituals. Ella, fresca, ràpida, amb una agilitat i una naturalitat gairebé espontània que enamora.

Una menció especial mereix Teresa Vallicrosa, en el paper de la mare. La seva presència és sòlida, càlida, i plena d’ironia. És ella qui activa, en el fons, la tensió dramàtica i sentimental de l’obra. Amb una contenció emotiva molt afinada, representa aquell desig que molts espectadors comparteixen: tornar a creure en l’amor com a ficció salvadora. Roger Torns, per la seva banda, aporta el contrapunt còmic i desencantat, ajudant a equilibrar el to i mantenint el públic atent i divertit.

La direcció d’Israel Solà és, senzillament, esplèndida. Amb l’enginy que ja hem vist en altres muntatges de La Calòrica, Solà transforma l’escenari en un espai viu, ple de dinamisme visual i ritme narratiu. L’ús de recursos escènics com les projeccions, els salts temporals, les interrupcions metateatrals i fins i tot un inesperat número musical final —que recorda els finals apoteòsics del cinema clàssic— ofereix una experiència teatral completa, entre el joc i la sinceritat.

Però més enllà de l’embolcall formal, Tu em vas prometre una història d’amor destaca per la seva capacitat de connectar emocionalment amb l’espectador. L’obra no es limita a qüestionar els mecanismes del gènere. En fa una anàlisi crítica, però també una reconstrucció afectiva. I és precisament aquest intent —audaç, tendre i sincer— el que converteix la peça en probablement una de les propostes més memorables de la temporada.

El títol no enganya: hi ha promesa, hi ha història i hi ha amor. Però tot plegat passa per un procés de transformació. És una història d’amor del segle XXI: desbordada de dubtes, plena de contradiccions, i tanmateix profunda i real. És una peça per a escèptics de l’amor i per a aquells que encara, en silenci, hi confien. Una obra brillant, viva i molt recomanable.

Les comèdies romàntiques aporten al públic una història maca i divertida on dues persones, normalment oposades o que a primera vista no tenen res a veure, connecten d’una manera inesperada i veuen en l’altra coses que ningú més pot veure. És aquesta mirada més enllà la que fa que s’enamorin o, més aviat, trobin en l’altra una persona que els acompanyi per a la resta de la seva vida – o fins a un any després que acabi el final feliç que se’ns mostra. Però què passa quan la història que decideixes explicar no vols que estigui basada en clixés i, a més, vols que sigui realista? Que no és tan fàcil com sembla a primera vista...

Helena Tornero en aquesta obra situa a una escriptora davant la tessitura d’escriure una història d’amor i, amb l’ajuda d’altres persones, intenta trobar un inici, nus i desenllaç que sigui versemblant a la vida real. Però la seva mare, a qui li va prometre escriure aquest relat, no està d’acord amb el seu punt de vista, perquè precisament les narracions d’aquest gènere tenen com a objectiu oferir als lectors o espectadores un conte que, tot i que força improbable, sigui més o menys possible. Durant l’elaboració d’aquest text, l’escriptora es col·locarà davant d’un mirall que li farà saber més d’ella.

Divertida i molt amena, aquesta producció compta amb el segell d’Israel Solà a la direcció i això es nota. L’escenari està ple de dinamisme, vitalitat i llibertat de moviment, uns elements que impulsen la construcció del relat i l’eleven exponencialment. El ritme i la interacció entre els personatges és intrèpid i accelerat, la qual cosa ajuda a que l’obra sigui vista com un moment fugaç i vital. És aquesta, i les magnífiques interpretacions, les claus d’aquesta producció.

L’espectadora absorbeix la informació i es deixa emportar pels personatges i per la narració, es diverteix, riu i s’emociona amb el relat. Aquest viatge emocional fa que aquesta obra sigui una experiència addictiva. Això sí, hi algunes trames obertes que no s’acaben d’explicar o tancar, que deixen una mica inacabat el text i al públic amb ganes de saber algunes de les qüestions que semblen clau per a la motivació de la història.

Absolutament fantàstiques i fantàstics estan Ester Cort, Fermí Delfa, Sandra Pujol Torguet, Roger Torns i Teresa Vallicrosa, els i les arquitectes de la motivació i l’alegria que es transmet al pati de butaques. Les seves ganes i forces traspassen la producció i contaminen a l’espectadora amb la seva il·lusió i passió.

Diverses escenes sobresurten en aquest relat en la recerca de l’amor més proper a la realitat. Però si n’hagués de triar una seria, sens cap dubte, el moment karaoke. No hi ha res que demostri més amor que oferir-se a gaudir dels possibles desafinaments i el mal gust musical de l’altre.

Si fa unes setmanes parlàvem de la comèdia romàntica arran de l’estrena de Kramig, ara podem dir que estem davant d’una altra incursió en el gènere. Estem concretament en el procés de creació i naixement d’una comèdia romàntica, on una autora intenta explicar una història d’amor per encàrrec de la seva pròpia mare. Evidentment el concepte de romanticisme, i fins i tot de l’amor, són diferents en una i l’altra... i això és el que ens donarà el joc i el motor d’aquesta història. Una història que a vegades sembla ser més un compendi de situacions divertides o funcionals, deixant de banda l’intent de crear una tesi o formular seriosament les conseqüències de l’amor tòxic.

Si acceptem que estem davant d’una comèdia pura, amb petites pinzellades de reflexió i anàlisi sobre l’amor, podrem passar una molt bona estona. La direcció d’Israel Solà aconsegueix l’objectiu gràcies a l’estil que tan bé li ha anat a La Calòrica, però gràcies també a un repartiment que funciona a la perfecció: Ester Cort, Sandra Pujol, Fermí Delfa, Roger Torns i la sempre estupenda Teresa Vallicrosa.

Tu em vas prometre una història d’amor juga amb el tòpics (ciutats de l’amor com Roma o París, les músiques de karaoke, les trobades fortuïtes) però també introdueix elements actuals i generacionals. Una bona manera de que diverses generacions busquin dins dels petits marges de l’obra la seva pròpia idea de l’amor.