Després de les dues entregues del Tríptic de l’Epifania (El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc i La majordoma), Josep Maria Miró aparca de moment els monòlegs plurals i ens planteja una història –obscura, això sí- de tres personatges que es mouen dins d’una proposta estilísticament similar a les anteriors: escenari fosc, absència d’escenografia i elements escènics, certa immobilitat dels actors, una perspectiva externa i distant sobre els fets, etc. També seguim trobant-nos amb temes ja vistos a la seva obra, com ara els paisatges rurals, els pobles petits, les històries amb un misteri o un secret al seu interior, la mort i la por… sobretot la por. I és que El monstre va precisament d’això, de les pors individuals i col·lectives, dels monstres que venen de fora o del que portem tots a dins…
Com en d’altres peces de l’autor, sobretot les últimes, El monstre es centra en la paraula, en la importància del llenguatge i en una estructura que gira més cap a l’abstracció que cap a una vessant realista. Això pot complicar la línia argumental, si és que realment aquesta existeix o importa de forma relativa a l’autor. Per tant, ens trobem amb personatges que poden explicar veritats o mentides, que tenen una doble història o que en realitat ens estan explicant un somni. Què és realitat, somni o invenció? Poc importa, sempre i quan quedi clar que alguna cosa greu ha passat al poble (o a qualsevol indret, societat o grup de persones que us podeu imaginar) i tothom té la seva part de responsabilitat.
Les interpretacions també són part fonamental i imprescindible de l’obra. Ells han de defensar un text i una història des de la base, des de la indefensió més absoluta com a actors, i la veritat és que se’n surten d’allò més bé. Cal destacar, sobretot, l’ambigüitat moral i humana del personatge de Joan Negrié, i la desesperació d’un Albert Prat, que tant veiem còmode en la comèdia (Elling o Lapònia) com en drames com aquest o Bartleby.