Recomanacions

Quan ja ben entrat el segle XXI, sociòlegs i politòlegs (i tots plegats) segueixen sense poder-se imaginar quina forma ha de tenir un món no capitalista i, per tant, mentre encara no som capaços d’albirar el final d’un sistema cada vegada més atroç, és oportú tornar a un text com el Bartleby, de Hermann Melville, gairebé dos segles després de la seva publicació. És important, també per a redimensionar una història (la del “I prefer not to”) que ha estat desvirtuada i banalitzada a base de samarretes estampades i d’interpretacions que es queden en la part més cosmètica de l’assumpte. Llàtzer Garcia, adaptador i director, posa el focus en la figura del narrador, l’advocat de Wall Street que ens refereix […]

Em van revisar ginecòlegs, matrones i estudiants.Van violar el meu dret a la intimitat. No em van donar opcions en el moment del part, tot era obligatori. Ells van decidir per mi. Durant el part, em vaig sentir invisible, menyspreada i infantilitzada. Feien comentaris desagradables. Em van fer una pila de tactes, maniobra Kristeller i una episiotomia. Jo no vaig parir. La Sala Texas recupera l’obra Malparida que es va estrenar el 2022 a La Badabadoc. Es tracta d’un text escrit per Laura Verazzi, dirigit per Ángela Palacios i protagonitzada per Carla Torres Danés, Lis Moreno i Martí Costa Olivé. Malparida vol visibilitzar i denunciar un tema del qual se’n parla poc i ha estat negada i normalitzada durant les […]

L’ Àurea Márquez interpreta magistralment la Raquel, una veïna de l’ escala que mai no es relaciona. És un personatge estrany, sempre distant, enfurismada en les seves coses, un ésser sense interès. Avui hi ha reunió d’escala i paradoxalment s’ha ben plantat enmig del vestíbul aprofitant la ocasió, per demanar-los un favor en un darrer intent d’ ajut desesperat. El seu discurs és neguitós, ple de daltabaixos emocionals, conscient que el que els ha de dir no és fàcil d’explicar i encara menys d’entendre. L’obra treu a la palestra la injustícia en què es tracten les malalties mentals, la manca de recursos sanitaris i la minsa professionalitat que hi comporta. I ens emmiralla amb una societat que jutja constantment el […]

Aquesta obra de Víctor Borràs amb producció de Teatre Nu sobre la malaltia mental, es va estrenar al Grec 2021 a la Sala Atrium. Fa segona temporada després d’haver girat per tot Catalunya i continua omplint l’Espai Texas. És un text molt ben estructurat en el que una mare que conviu amb un fill diagnosticat de malaltia mental es despulla emocionalment davant de la comunitat de veïns. Em recorda la figura de la mare de Stabat Mater interpretada per l’insuperable Montserrat Esteve. Són mares desesperades per una preocupació constant, inalterable o progressiva. En aquest cas, la direcció d’Ivan Benet troba el ritme adequat dirigint magistralment un monòleg difícil que la mare, una sublim Àurea Màrquez resol amb nota alta. No […]

La primera vegada que es va presentar aquesta obra va ser a l’antiga Sala Beckett de Gràcia. Ara hi ha un nou muntatge i una nova sala. A l’Espai Texas i amb Marc Tarrida Aribau, Sandra Monclús, Eric Balbàs i Jordi Coll. Després de veure la nova revisió de El principi d’Arquimedes, he de dir que m’ha sorprès gratament per les diferències respecte a la versió de fa 13 anys. El text s’ha actualitzat de manera molt encertada, aconseguint ser més rodó i adaptat als temps actuals, cosa que contribueix a una millor comprensió i a un impacte més gran en l’espectador. Un dels aspectes més destacats és el final, que sorprèn i aconsegueix mantenir-nos expectants fins al darrer moment. […]

Més de deu anys després del primer muntatge del text de Josep Maria Miró segueix essent oportuna la seva revisió, i això és el que ha fet l’autor, revisar-lo tenint en compte noves circumstàncies socials que, probablement, han modificat la percepció que sobre alguns dels assumptes que planteja El principi d’Arquímedes el potencial espectador puguin tenir. A més ha cedit el comandament de la direcció a un director jove amb la perspectiva generacional adequada, Leonardo V. Granados. La nova sensibilitat amb què la societat, afortunadament, afronta dilemes ètics relacionats amb el gènere, l’abús, l’assetjament… obliga a fer-nos passar per terrenys espinosos: el de les contradiccions i el de les renúncies. Aquestes són les arenes movedisses que cal travessar durant l’hora […]

Si la categoria de clàssic té a veure, en bona mesura, amb la capacitat de diàleg de l’obra amb l’època present, l’estudi acuradíssim de l’esvaniment de la consciència moral de l’ésser humà i de la pulsió per pervertir l’essència mateixa d’allò que ens defineix, precisament, com a humans que Shakespeare duu a terme a Macbeth és raó més que suficient que evidencia que mereix aquest rang. Qui assisteix avui a una representació de La tragèdia de Macbeth percebrà com reverbera a aquestes alçades del segle XXI l’horror que el dramaturg anglès va imaginar fa més de quatre cents-anys. És oportuna, doncs, l’empresa de La Perla 29 que, en aquesta ocasió, s’ha aliat amb l’inclassificable trio The Tiger Lillies per posar […]

Anar al teatre és com anar a viure una experiència única que dura només l’estona que l’espectacle està viu, ja pot ser una hora o més. És un moment irrepetible, perquè encara que l’endemà es torni a fer l’obra, aquesta no serà igual: ni hi haurà el mateix ambient ni tampoc el mateix públic, a més de totes les qüestions petites que poden produir-se de manera diferent per molt que s’hagi assajat. Aquesta és l’autèntica grandesa del teatre en viu, que és irrepetible. El Col·lectiu Desasosiego torna als escenaris amb Breu visita a la gola del llop, un local de bingo on cada nit s’acull a les persones que volen temptar a la sort i que troben en aquest espai […]

Sabia que A Macbeth song em trobaria amb una obra amb cançons i música. No era molt difícil endevinar-ho; m’hi vaig guiar pel títol de l’obra, i no vaig investigar-hi res més. Sovint soc partidària de no saber-ne res més perquè l’obra em sorprengui i no es basi amb la idea primogènita que me n’havia fet. I així em vaig plantar un dissabte a la tarda a la Biblioteca de Catalunya, filera 3, seient 1 de la grada A, i em vaig trobar amb la millor sorpresa possible: l’obra reinventa els musicals de la millor manera possible! Tres cantants, que són llegendaris, i que al meu voltant tothom els seguia de feia temps, The Tiger Lillies, vestits a l’estil de […]

La primera vegada que es va presentar aquesta obra va ser a l’antiga Sala Beckett de Gràcia dins del Festival Grec 2012. Va ser interpretada per Albert Ausellé, Roser Batalla, Rubén de Eguíia i Santi Ricart, i dirigida pel mateix dramaturg Josep Maria Miró. El principi d’Arquimedes va significar per mi, la descoberta de Josep Maria Miró, un dels dramaturgs catalans que més admiro i segueixo d’aleshores. El text es va escriure el 2011, any en el qual va ser atorgat text guanyador del XXXVI Premi Born de Teatre 2011. Actualment, se n’han fet més d’una vintena de traduccions, més de quaranta produccions a tot el món, unes setze lectures dramatitzades i ha estat editat en més de tretze ocasions. […]

Un Déu Salvatge se mueve entre la comedia y la realidad para evidenciar el patetismo de los adultos en determinadas situaciones. Dos matrimonios se reúnen para hablar sobre la pelea violenta que han tenido sus hijos (uno ha roto dos dientes al otro) y ver el modo de que los niños se reconcilien. A partir de esta premisa lo que al principio es un encuentro formal y educado, se convierte en un maremágnum de insultos e hipocresías donde afloran los egos y las situaciones personales de los cuatro protagonistas detalladamente encarnados por Pere Arquillué, Laura Aubert, Ivan Benet y Laura Conjero. La escenografía sencilla de cuatro butacas y una mesa incluye copas, revistas, botellas e incluso un secador de pelo […]

La sala gran del Teatre Nacional de Catalunya fa un Guimerà. És la frase que em va atreure des que m’ho van dir. Hi vas, i et trobes al hall un petit cubicle, creat amb dues parets i dues cortines, en què dues pantalles projecten actrius i actors que reciten fragments impactants d’altres obres d’Àngel Guimerà. Tots commovedors. Quan sonen els timbres que anuncien que queden pocs minuts perquè comenci l’obra, dues fileres ordenades t’adrecen cap al teu seient. I quan s’obre el teló de L’aranya apareix una Rosa (l’actriu Mima Riera) que pela patates i que està contenta. De seguida l’espectador s’assabenta que l’alegria prové del fet de pensar i creure que està embarassada, i per això espera amb […]

Mata’m psicosi és un arravatament, per impetuós i per delirant. Ho és el text de Dolors Miquel i ho és, com no pot ser d’una altra manera, el muntatge de Lucía del Greco que, a partir de la dramatúrgia d’Albert Roig (que redueix les nou peces del text a sis), entoma el repte de trobar l’espai per a les diferents ànimes que habiten el text i que, sens dubte, estan íntimament relacionades. Potser són una mateixa veu. Metempsicosi és un concepte que fa referència a la transmigració de les ànimes i és el joc que proposa el títol de l’obra: una mena de multiplicació de la pròpia ànima, un eixamplament del jo que dona compte de les transformacions que l’individu […]

Sovint la manca de referències històriques, així com un deliberat interès polític, corona a reis que mai van ser-ho, dota de gepa a reis que mai van assassinar els seus fills o dona el protagonisme al Fat tenebrós el destí d’un reialme que necessita ser alliberat. Com si es tractés d’una operació militar nord-americana, vaja… És per a això que Sir Geoffrey de Monmouth agafà al semi-llegendari Brut de Troia del qual temps després en farien el seu romanç o prendre la referència històrica d’un cabdill celta per coronar-lo com a un rei llegendari de nom Artús i així tenir un reguitzell de noms grans per a legitimar la nissaga dels Plantagenet. Després arribà Shakespeare, es remirà les cròniques de […]

És un tòpic dir o sentir que tot sovint les coses no són blanques o negres, sinó que hi ha una escala de grisos. Aquesta premissa s’accentua quan, a més, la veritat no es pot comprovar. El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró, ho exemplifica d’una manera magistral: un monitor de natació ha fet un petó a un nen que plorava perquè li feia por llençar-se a l’aigua sense flotador i uns pares, suggestionats per un cas d’abús sexual infantil ocorregut al barri recentment, se’n queixen, fan preguntes a la directora sobre la integritat del noi i en massa acaben desapuntant els seus fills de l’activitat. Definitivament, una situació molt versemblant en l’actualitat. Aquest argument ens transporta al mateix univers […]