Recomanacions

O així ho he vist jo. Aquesta vegada Purtí s’ha allunyat del rigor de Operetta i ha optat per un espectacle per a tots els públics (i no parlo de “moralitat”, de veure un pit o una cuixa, al estil dels anys cinquanta). Em refereixo a públic de familia completa amb avis i nets, i de picar de mans quan toquen algunes cançons. De músics que baixen de l’escenari per recollir espectadors i fer-los pujar i simular que toquen. Estic segur que hi ha gent que això els hi encanta. Doncs al Condal hi trobaran l’espectacle adequat i s’ha de dir tot: ben fet. Llegiu-ne més.

Com a mínim a mi. Però si, a sobre, et trobes amb una posada en escena tant meravellosa com la que proposa Dugald Bruce-Lockhart al Teatre Akadèmia, la felicitat ja és absoluta. Amb un escenografia mínima però una gran comprensió del moviment escènic i un ambient sonor totalment original i evocador, el director ens transporta al bosc on transcorre aquesta comèdia que ens parla d’amor però també de poder i traïció. Amb personatges memorables i interpretacions brillants, Com us plagui és un d’aquells Shakespeare amables, sense morts ni baralles a espasa però ple de saviesa i coneixement de l’ànima humana, d’humor, de cinisme i també, és clar, d’unes gotes de romanticisme. No us la perdeu. Més informació  

Concerto a tempo d’umore  és un espectacle còmic dirigit per Jordi Purtí  que pretén acostar l’espectador a la música clàssica  a través de la imaginació i l’humor, encreuant el teatre humorístic amb la música clàssica. Aquesta simbiosis de música i humor és una forma  d’apropar a una gran diversitat de públic, un gènere moltes vegades desconegut per una gran majoria. Fins hi tot la mateixa companyia defineix aquest concert com “una de les més ocurrents aproximacions a la música clàssica pensades per el gran públic”. De nou, en Jordi Purtí ens torna a sorprendre amb aquest espectacle. Si l’anterior vegada amb Operetta ho va fer de la mà del Cor de Teatre, aquesta vegada fa  pujar a l’escenari  La Orquestra […]

Amb una escenografia senzilla, sota l’arbre d’un dels seus contes i una tauleta amb el cafè preparat que l’actriu es va prenent a mesura que l’espectacle avança, tranquil·lament. Ens dóna una sensació de serenor i de pau tot plegat, que ens predisposa per tal d’estar molt atents a les seves paraules que va desgranant a partir dels contes d’en Pere. Un espectacle que entra per les oïdes, amb una senzillesa brutal, ja que la manera de dir d’en Pere Calders, és així, senzill, sense frases massa rebuscades, com si la seva escriptura sortís amb naturalitat com si és tractes d’una conversa personal amb els seus lectors. La meta crónica aqui.

Ölelés, és una baralla coreografiada, sense guanyador final. El seu argument està basat en la novel·la L’última trobada de Sándor Márai. Aquesta producció de dansa, és una de les millors que hem pogut veure en directe en els darrers anys.Els moviments de Cortés i Muñoz són vigorosos, amb molta verticalitat i força, i d’una elegància aclaparadora. Són dos homes i la masculinitat, certa brutalitat, es percep en cada gest. Van de la cordialitat a l’odi profund, però sense arribar a les mans, tot i que sembla que ho desitgin. La cronica sencera aqui.

Teníem moltes ganes de tornar a la Sala FlyHard, de la que som incondicionals des de fa anys per veure  “Tortugues: La desacceleració de les partícules”, una obra escrita i dirigida per CLAUDIA CEDÓ. Un argument  esbojarrat, divertit i fins hi tot trist. Situacions dramàtiques , que la Clàudia Cedó les transforma en divertides. Dues parelles, quatre personatges molt ben definits i fàcils de  reconèixer : els científics ( la rata  i la tigressa), gent ambiciosa i sense escrúpols , dos personatges interpretats per Àlex Brull i  Alícia Puertas que han fet una interpretació  realment brillant , sobre tot en el moment en que la representació simula que el temps es representa a càmera ràpida. Brutal !!!. L’altre parella , […]

L’autora aconsegueix que els quatre personatges interaccionen davant nostre en el mateix espai teatral i alhora, encara que ells “no es veuen físicament” perquè ocupen aquest espai (el seu dormitori) en moments diferents. Escenes molt reeixides teatralment parlant, com quan els quatre personatges es fiquen al llit al mateix temps….. i es desitgen “bona nit”. Una filigrana, el encabir als quatre personatges en el mateix lloc físic i en moments teòricament diferents, però que l’espectador els veu fusionats. És potser el més sorprenent i encertat d’aquesta proposta. Si voleu llegir tot el comentari cliqueu aqui.

L’avaricia a flor de pell. El personatge de “L’avar” de Molière aquest cop amb aixetes, tubs i tot el relacionat amb el preuat or de l’aigua. Un espectacle on la màgia i l’emoció a partir de tubs, ampolles i aixetes esdebé un clàssic tant del teatre, com del teatre d’objectes. No és estrany que aquest espectacle per a totes les edats ha tingut més de 1.300 funciones en 20 països diferents; a més de guanyar diferents premis. Deixa’t endur per la imaginació i aquest teatre d’objectes que captiva d’es d’un primer moment. A més…

Feia temps que teníem ganes d’anar a veure aquesta comèdia. Fa uns mesos la vam veure anunciada al teatre Akadèmia, però per falta de temps no hi vam poder anar-hi. Al veure que es tornava a representar a la Seca, vam buscar un forat i per fi ahir vam poder anar-hi. La Commedia dell’Arte era un gènera del tot desconegut per nosaltres i la veritat, teníem molta curiositat de conèixer, ja que està considerat, com una de les formes teatrals més interessants de la historia de les arts escèniques dins de la cultura popular occidental. Ha estat un gran encert!!! Es tracta d’una representació que es basa en la improvisació (molt important), tot i que els actors segueixen un mateix esquema […]

Pàrking Shakespeare és una companyia que es va crear al 2009 i que cada estiu ens ofereix un Shakespeare a l’aire lliure, justament al parc de l’Estació del Nord que nosaltres no ens perdem mai. Durant l’hivern també els hem pogut veure en llocs ben curiosos com el desembre passat, que amb l’ajuda d’unes mantes per resguardar-nos del fred van actuar a la Fundació Palo Alto de Barcelona, on vàrem poder veure un Woyzeck (dirigit per Marc Rosich), realment fantàstic, i que després es va poder tornar a veure a la Sala Beckett. Eduard II ha estat la quarta obra que hem pogut veure aquests dies a algunes sales de Barcelona. En aquesta ocasió en Marc Rosich ha estat l’encarregat […]

La part més complicada a l’hora de representar teatre elisabetià és l’adaptació. En un món on ja no tenim ni el temps ni el costum de veure obres de més de dues hores i on ja no coneixem al detall tots els referents històrics que contenen, és l’adaptació la que pot salvar o enfonsar un text. Una bona tria de les escenes, un bon ritme narratiu, una traducció cuidada i un bon criteri a l’hora d’actualitzar el context marquen la diferència. I aquest Eduard II n’és una bona mostra. Una història interessant que enganxa per la forma en que ens l’expliquen. Un text que parla de lluites de poder i traicions a la cort del rei d’Anglaterra que sona a notícies d’ara mateix. Malgrat […]

Sí, amb aixetes, perquè no? Perquè Miquel Gallardo i Miquel Nevado són actors, però també manipuladors d’objectes i utilitzen les aixetes com a titelles. Aixetes de diversa qualitat segons el paper que representen: individuals, termostàtiques, de monocomandament… Per exemple Harpagon, l’avar, és d’un model antic, individual i de llautó i com que és una aixeta no acumula diners sinó aigua!, però malgrat aquests petits detalls l’obra tira endavant amb tota normalitat, apareixent-hi els diversos personatges: Cleant, Elisa, Valeri… però aixetats. Sota la direcció d’Olivier Benoit i el mateix Gallardo, aquesta gent que conformen la companyia Pelmànec fan d’aquesta obra una creació que val la pena de veure, ni que sigui per assaborir maneres diferents de teatre clàssic. Llegiu-ne més.

Si penseu que la Commedia dell’arte és quelcom antic i avorrit esteu d’allò més equivocats. Potser té uns quants anys, és cert, però quan es fa bé és tot un plaer. I és exactament el que fa la Companyia de la Rosa. La mascarada fantàstica és divertida, ràpida, esbojarrada i plena de sorpreses. Amb moments d’improvisació, interacció amb el públic, música, humor, ironia, farsa i un ritme trepidant, els que no conegueu el gènere descobrireu per què encara es representa avui dia. Els que, com jo mateixa, en sigueu fans, descobrireu una companyia que entén i estima el gènere i sap com treure-li el màxim profit. Jo vaig riure sense parar durant més d’una hora. Vosaltres teniu fins demà per anar a […]

Sí, de conya marinera perquè ens hem divertit de veritat amb aquests Pastorets de segle XXI, moderns sí, però on no hi falta de res: Josep i María, nen Jesús (o Jesusa?), estel, naixement, pastors… barrejats amb immigrants palestins filòsofs, xoriços italianitzats, putes i algun que altre carallot. Una obra coral en que set actors en estat de gràcia magistralment dirigits per Julio Manrique i Xavi Ricart han posat en solfa l’obra divertida, fregoliana i desmarxada que ha escrit Cristina Genebat. No hi han faltat ni el bou ni la mula… de fet eren uns porcs senglars d’aquests que espanten als veïns del peu del Tibidabo. Una avantatge sobre el clàssic de Folch i Torres és que no duren com […]

La transició d’un format televisiu tan lligat a l’actualitat com el Polònia a un altre de teatral no és una tasca gens fàcil. L’actualitat és fugaç (cada vegada més) i, per tant, el motor que fa funcionar aquest espai satíric setmanal s’havia de reinventar d’alguna manera. Probablement, per aquest motiu han comptat amb la destresa de Jordi Galceran que, juntament amb els guionistes habituals del programa, ha dissenyat una trama amb vigència atemporal i vodevilesca protagonitzada per les figures més representatives del panorama polític de Catalunya. La idea és intel·ligent i treu el màxim partit d’uns actors/imitadors que, com ja hem vist al show de TV3, aporten una vis còmica i un carisma que molts dels seus equivalents reals no […]