Recomanacions

He intentat anar a veure El Rei Lear sense llegir-ne ni sentir cap crítica ni comentari. Només amb el gran repartiment (en número i qualitat), el director i els recursos del teatre, ja hi vas amb -potser- masses expectatives. He intentat sortir-ne sense comparar, tot i que aquesta temporada hem vist molts, molts Shakespeare. Em sembla que tampoc ho he aconseguit… Però he sortit, sobretot, amb alguns dubtes. Primer, però, cal deixar clar que hi ha molts motius per anar a veure l’obra. Fins al moment a casa nostra només hem pogut veure, en el seu format original, tres posades en escena d’El Rei Lear: el de que va portar el Centro Dramático Nacional al TNC, el d’Oriol Broggi a […]

Un venedor de diaris coix, una prostituta, una infermera i un soldat, un revòlver, un rodamón mig filòsof i un telèfon que sona… L’univers nord-americà en un somni que ja està esmicolat, sense gairebé ni un bri d’esperança. Un mosaic de fins a onze personatges que es troben en un drugstore per no fer-hi res més que passar el temps, beure i refugiar-se d’un entorn hostil. Personatges que, tot i l’estereotip, en el seu trànsit per aquest univers que dibuixa Oriol Tarrasón, acaben agafant colors i matisos, sobretot gràcies als silencis. I potser aquesta és la primera virtut de l’obra, els silencis dels actors que, amb alguna petita excepció, estan tota l’estona a escena i aconsegueixen mantenir el seu gran […]

Només entrar agafem una capsa de crispetes, una manera molt original de presentar el programa de mà. Quan entrem a la sala ens trobem dins del “Nick Nelson’s market”,un drugstore del que n’és propietari en Nick (Arnau Puig) , un lloc on conviuen i somien una colla de “perdedors”, personatges desil·lusionats i fracassats que encara els queda alguna petita esperança per la que lluitar i somiar. Molts dels personatges ja es troben dins de l’escenari i un cop hi són tots, onze en total, més un gos virtual, sempre romandran presents durant tota la representació, tan si parlen com si no, sempre estaran interpretant el seu personatge. Oriol Tarrasón  ha triat  dues companyies joves com Les Antonietes i La Kompanyia […]

Veure el Teatre Romea convertit en un desert de sorra dominat per un sol gegantí que il·lumina l’escena i marca el desenvolupament de la tragèdia és un espectacle que, en si mateix, justifica l’entrada. Si a això hi sumem una Emma Vilarasau en una de les interpretacions més contingudes que li recordo, una Mercè Sampietro impecable i unes emocionants escenes entre Lluís Soler i Xavier Ripoll, tenim un resultat prou interessant. És cert que el muntatge no és rodó (alguns versos són millorables i alguns passatges una mica  lents) però també és cert que dóna gust veure un muntatge de tragèdia fet sense complexos ni prejudicis, en vers, amb escenes molt intenses i, fins i tot, algun crit (perquè, si no es […]

La coincidència de l’any 2014 amb el 450 aniversari del naixement de William Shakespeare ha donat lloc a una temporada plena de muntatges de l’autor anglès i, és clar, en aquestes circumstàncies, no podia faltar un rei Lear, considerat un dels seus millors textos. En aquesta ocasió, Lluís Pasqual ha triat Núria Espert per donar vida al rei protagonista i l’actriu l’interpreta amb tota la intensitat que demana un paper d’aquesta talla. Malgrat això i l’encert d’un muntatge que fuig de l’artifici i aposta pel minimalisme i la força del text, jo no vaig aconseguir connectar-hi. Un ritme massa lent i certa inclinació del director per l’enfoc més grotesc en les escenes del bufó em van fer força enrere durant la primera part. Això […]

Gabriel Córdoba estrena nou registre, i el cert és que ens ha sorprès. Aquest showman i monologuista, que ja havíem vist a Esperanto-te, sovint opta per la comèdia dramàtica quan escriu, dirigeix i interpreta teatre. Vidas prestadas és una obra ben escrita, on es combina molt bé la comèdia amb reflexions sobre el teatre i la vida… o bé sobre el teatre com a modus de vida, que de fet és del que va el text. En aquest sentit, el ritme està molt ben dosificat i els dos únics personatges es complementen a la perfecció, tot i les seves suposades diferències… I dic suposades perquè en el fons són dos personatges que lluiten per una mateixa passió, però des de perspectives […]

  El nou muntatge de Jordi Pérez, és una nova proposta que ens torna a sorprendre per la seva manera tan pròpia i peculiar de fer teatre. No es tracta d’un text fàcil ni entenedor, sinó que et convida a reflexionar sobre tot el que has vist. Fins hi tot surts una mica perdut del teatre. Saps que el que has vist t’agrada, però que l’has d’acabar d’entendre. Quan sortim d’obres d’aquestes característiques, ens agrada  analitzar el que ens ha volgut dir l’autor, fet que a nosaltres particularment ens fa gaudir molt. “La Plana” és una metàfora de la societat en la que vivim. El text és complexa i ens aboca a la hipocresia del poder i a la des […]

Sergi Bellbell ha estat el traductor i director d’aquesta versió de “Fedra” escrita per Jean Racine l’any 1677. “Fedra” està considerada com una de les tragèdies més apassionants e intenses de la literatura grega. Una història d’amor que va contra les lleis i la societat. El tema principal és l’amor i la llibertat; l’ amor passional i prohibit de Fedra per Hipòlit, un amor malaltís que finalment acabarà en tragèdia; i la llibertat d’estimar sempre sota les lleis de l’honor. Un amor que és tractat per Racine des de tots els seus matisos ( violent, impetuós, gelós,…). D’altres temes que també trobem dins d’aquesta obra són l’incest, la traïció i la culpa. En aquesta ocasió en Sergi Belbel ha triat l’actriu […]

…utilitzant un joc de miralls amb cent anys de distància entre uns i altres. Hàbil dramatúrgia de Susanna Garcia-Prieto, bona direcció de Àlex D. Capo i excel·lent interpretació de Dafnis Balduz. Què més? Felicitats al círcol Maldà per programar coses bones i interessants. Aquesta relectura de Kafka pressuposa amor i admiració pels mestres —mestres antics com diria Bernhard— i això és d’agraïr, però que consti que no és una adaptacó de res. Ès una obra nova que beu de Kafka i de “altres mestres” més moderns. M’atraveixo a dir que és una obra d’art. No us la perdeu.

Estem parlant de “Teatre” a un nivell altíssim, que no es pot comparar a cap altre del nostre entorn, ni potser tampoc amb gaires teatres a escala internacional; una producció que juga en un altre lliga, a la que segurament no poden participar molts dels nostres teatres… poden fer-ho únicament teatres públics, ja que una producció d’aquest tipus, necessita molts recursos econòmics i tècnics. Al mateix temps necessita l’empenta d’un “esbojarrat” director com és Lluís Pasqual, que s’atreveixi a crear i organitzar un espectacle amb 25 actors a escena, dels quals 14 d’ells tenen papers importants. Aquesta producció m’ha arribat a emocionar en molts moments de les quasi 3 hores de durada… i és que no hi ha per menys, […]

Els clàssics mereixen un gran respecte ja només pel fet d’haver sobreviscut al pas dels anys i, sobretot, per haver aconseguit formar part del nostre ADN cultural. En aquest sentit, cal dir que sovint ens resulta difícil opinar amb sinceritat al respecte, ja que aquests semblen gaudir d’un passaport d’immunitat, sense importar gairebé com s’hagin dut a terme a l’escenari. D’altra banda, hi ha qui s’allunya d’ells només pel fet d’estar elaborats amb un llenguatge teatral diferent a l’actual, el qual pot provocar que se’ns faci més difícil entrar dins de l’obra. De totes maneres, sigui quin sigui el posicionament de l’espectador, penso que sempre resulta instructiu veure un clàssic i més si aquest es remunta a la mitologia grega amb un personatge que, sens dubte, […]

L’últim espectacle de Pere Hosta -un clown poc habitual i força allunyat de convencionalismes- és un estrany i, a estones, divertit documental ornitològic… vist des dels ulls d’un pallasso. L’actor se’ns presenta al començament amb unes grans ales, i després d’un suposat ritus d’aparellament per a aus ens va explicant una sèrie d’anècdotes i històries d’ocells que arrenquen les primeres rialles. El muntatge està fet amb gràcia i rigor, però en ocasions l’humor absurd es fa tan absurd que provoca estranyesa i allunya més que atrau. També cal tenir en compte el gran ús que fa l’espectacle dels audiovisuals, realitzats en aquest cas pel cineasta Isaki Lacuesta -Cravan versus Cravan, La leyenda del tiempo o Los pasos dobles-, que últimament també […]

És el que m’ha semblat aquesta peça de Carla Torres. Una parella ha decidit anar a viure junts i aquestsa nit faran un sopar d’inauguració amb el germà i la germana d’ella, l’ex parella del germà que està embarassada, abandonada i a punt de parir, però també se’ls i adjunta un company, antic nòvio d’una d’elles que ningú voldria retrobar però que ha aparegut després de 10 anys. On era? I que hi fa al menjador un cadàver embolicat en plàstic? Això és normal? I com és que senten veus provinents del més enllà? Això és paranormal? Hostitu, quin embolic!

Els bons resultats del recent i fabulós muntatge de Dies feliços de Samuel Beckett van generar una certa expectativa envers aquesta nova versió de la Fedra de Jean Racine. La bona sintonia de Sergi Belbel i Emma Vilarasau, com a director i actriu respectivament, però, ja ve de lluny. Junts han portat al llarg dels anys als nostres escenaris grans peces com Tàlem (1990), El criptograma (1999) o la celebrada Agost (2012). Certament, aquests dos talents, estranyament deceben. L’obra, escrita el 1677 a partir de les tragèdies d’Eurípides i Séneca, narra la història de la mítica esposa de Teseu, rei d’Atenes, i la seva desgraciada existència d’ençà que s’enamora malaltissament del seu fillastre. Belbel construeix, amb prudència i un aire […]

No ens podíem pas perdre una proposta dirigida per Sergi Belbel al Teatre Romea… i encara menys quan estava protagonitzada per actors com l’Emma Vilarasau, la Mercè Sampietro i en Lluís Soler, entre d’altres. Independentment de si el text en vers t’acaba d’interessar o no, sincerament esperava molt més de l’actuació de la que és per mi l’actriu de capçalera, Emma Vilarasau. De tots els actors és a la que se li nota més que està “recitant” un text en vers i li falta la naturalitat, que per exemple demostra la seva companya d’escena Mercè Sampietro. Tot plegat, una decepció, d’una producció de la qual segurament esperava massa. Podeu llegir aquí la crònica completa.