Recomanacions

Perquè penso que hi ha hagut una correcte direcció de Teresa Vilardell, bona interpretació de Marc Martínez, l’escenografia, la il·luminació, tot bé, però… a mi personalment no m’ha arribat. I això que vol dir? Doncs que no m’hi he sentit involucrat i al final m’he avorrit. Potser no és tan fàcil traslladar un relat en peça de teatre, i més d’Strindberg, que quan va escriure aquesta mena de memòries ja estava molt cremat. Potser és un problema meu, però a partir dels primer 10 minuts (penso que ha començat bé) ja no m’ha fet vibrar. Per això la valoro a la meitat del barem, perquè no puc ser massa objectiu.

El text d’aquesta lluita psicològica és potser el més extraordinari de tot plegat, ja que tracta tan sols de temes quotidians que tots nosaltres hem pogut viure d’una manera més o menys intensa, de l’amor i el desamor, de la rutina en el matrimoni, de trobar en una tercera persona el que manca en la relació de parella i de voler tornar a il·lusionar-se de nou per un nou amor o almenys per un altre manera d’encarar la vida. La meva crònica en aquest enllaç.

Aquesta és la pregunta que es fan els protagonistes de L’efecte. És clar que és una pregunta que potser ens podriem fer tots. Quan parlem del nostre cervell, què és real i què és pura química? Lucy Prebble ens regala un text intel·ligent i ben tramat on no només trobem una màgica i tendra història d’amor sinó que reflexionem sobre la medicina psiquiàtrica actual i les motivacions de les farmacèutiques que busquen la “pastilla de la felicitat”. Amb un ritme excel·lent, una posada en escena impecable i unes interpretacions emocionants i delicades (especialment les de Nausicaa Bonnín i Pau Roca), L’efecte ho té tot per convertir-se en el proper éxit dels Sixto Paz. Totalment imprescindible. Més informació

El cartell de l’espectacle ja ens ho avisa: Teenage Dream va fort. I no decepciona. Al Tantarantana trobareu un espectacle diferent i atrevit que, amb un llenguatge audiovisual i farcit de referències pop, posa sobre la taula temes com l’adolescència, la paternitat, el model de família o els fenòmens mediàtics. Teenage Dream és intel·ligent i descarada i us farà riure pels descosits si sou fans de l’humor absurd o esperpèntic. Un muntatge fresc i original que inaugura el Cicló (Cicle de companyies independents de Barcelona) que tindrà lloc al Tantarantana aquest any. Més informació

Doncs comencen amb una cosa i ens en anem a l’altra, cosa que personalment agraeixo. Lucy Prebble, joveníssima escriptora anglesa, sap el que es fa com a dramaturga i la Carol López com a directora; ja l’enyoràvem. Un noi i una noia tancats quatre setmanes per un experiment científic per provar un medicament antidepresiu. El director del projecte és inflexible, però la doctora que els porta pateix el mateix problema i és més comprensiva. Molt bona escenografia amb una Beckett a tres bandes, il·luminació, direcció i interpretació dels quatre actors. Potser li han sobrat 10 minutets, però això és pecata minuta.

Després d’interpretar Tristano Martinelli, l’actor que va crear el personatge d’Arlecchino al París del cinquecento, l’històric comediant Francesco Andreini i homenatjar l’univers de Jules Verne (entre d’altres), en els seus darrers espectacles (Inferno, L’ultima notte del Capitano i Cabaret Victòria, respectivament) ha quedat clar que Felipe Cabezas té un gust exquisit per escollir la temàtica dels seus muntatges. A Houdini, l’art de la fugida, tria, en aquest cas, la figura de l’il·lusionista més conegut de la història, per fer una interessant reflexió sobre l’obsessió dels artistes i, en essència, de l’ésser humà d’escapar de la trampa final de la vida, és a dir, de la pròpia mort. En certa manera, Cabezas parteix, com ha fet altres vegades, d’una concepció de […]

Encara sóc a temps de fer una recomanació. Teniu aquest cap de setmana per apropar-vos al teatre Akadèmia i descobrir el que se sent sól davant la vida. Estem davant un moment en la vida del dramaturg suec August Strindberg, que ens porta ens diferents moments del passat del protagonista/autor. Amb una escenografia minimalista, aconsegueix endinsar-nos en la solitud del personatge. Quan veiem a Marc Martínez d’esquena al públic, assegut al sofà i mirant el mirall reflectint-se a ell mateix davant tot el públic és pot veure la buidor del protagonista en la seva vida. Les imatges audiovisuals reflectides al mirall/pantalla donen una força al relat que Marc va realitzant durant tota l’obra. A més d’aquells moments musicals que el […]

És el que han creat Shaday Larios y Jomi Oligor, aquests dos enamorats del detalls, creador y manipuladors d’objectes petits. Fan una mena d’espectacle de titelles, però sense titelles, amb objectes i els creadors són a la vegada actors que més que actuar relaten històries. Comencen parlant d’una maleta comprada en un mercat de vell, plena d’infinitat de cartes escrites per dos enamorats de final del segle XIX, i continuen explicant històries relacionades amb el correu, l’amor… L’espectacle és tan íntim que fins i tot es porten una grada semicircular que els envolta, com si tinguessin por que s’escapessin els pensaments i les idees. Molt recomanable. Han començat una gira pel país.

Com deu ser no sentir el cos com a propi? Trobar-se estrany/a dins d’una carcassa de carn amb la qual no t’identifiques? En un món binari, on tot ha de tenir cabuda sota una etiqueta per a resultar comprensible, acceptat i normalitzat; les persones transgènere se senten incompreses, aïllades de tot i de tots. Amb una delicadesa infinita, Limbo, de L’era de les impuxibles, explica el trànsit de la Berta per convertir-se en l’Albert. Una peça de teatre-dansa excepcional que mostra l’angoixa que viu aquell qui emprèn el viatge cap a l’altre costat. La música en directe de Clara Peya transmet a la perfecció els alts i baixos emocionals del procés i aconsegueix submergir l’espectador en aquest viatge íntim, valent i solitari protagonitzat per Mariona Castillo […]

El punt de partida, el canvi de sexe. Un tema que hem pogut veure anteriorment, però poques vegades el d’una dona que es sent home. Amb la seva implicació ètica des d’un inici, deixa per l’espectador aquesta funció i ens mostra una història plena de dubtes. Un espectacle de dansa-teatre-música que et remou i et planteja preguntes. Amb un inici espectacular, on pots adonar-te de l’angoixa que viu el protagonista.Podem veure el repte per poder avançar en la societat quan no ets acceptat. Una societat binària, on tot és blanc o negre, home o dona. Espectaculars els moments de dansa, tot i ser un profà en la matèria, m’han pogut transmetre sentiment amb el seu moviment.I un gran aplaudiment per els […]

Elegant i sofisticada com un telèfon intel·ligent, iMe és una divertida comèdia que exagera l’addicció de la nostra societat a Internet, les xarxes socials i les noves tecnologies fins a extrems tan hilarants com terrorífics. Escrita i dirigida per Roc Esquius, l’obra planteja un món on les persones ja no es miren mai a la cara, ni es toquen, ni tan sols es parlen directament. Aquesta premissa crítica resulta molt suggerent i un mirall força tenebrós on, com malalts que estimen la seva condició, no podem deixar de mirar-nos. En aquest sentit, el muntatge és molt encertat i troba el to just entre la paròdia i l’anàlisi sociològica. A més, la dramatúrgia de la història està plena de trucs, girs […]

Doncs sí, això és el que fa Guillem Albà, guardar moments inacabats, abans que arribin al seu final; aleshores els introdueix en una màquina, els sintetitza, els ensaca i els penja del sostre. En te una pila de sacs blancs suspesos del trespol. Passen més coses? Oh i tant, però no les penso explicar perquè fins i tot algunes són inexplicables. Comèdia, pallassos, teatre de l’absurd… però no de text: de gest, d’emocions, de sorpreses. Tot amanit per una música suggerent creada per l’Anna Roig, aquella noia del chien. Èxit a la Fira Tàrrega 2012, jo la vaig veure fa quasi dos anys a Igualada.

Carta al pare, de Franz Kafka, és un dels documents epistolars més punyents del segle XX, ja que suposa una llarga llista de retrets de l’autor de Praga al seu progenitor i exemplifica algunes de les obsessions de l’escriptor. Desconec si l’espectacle de Susanna García-Prieto i Alex D. Capo va néixer amb la voluntat de posar veu a aquestes paraules o bé si les paraules en si van ser triades per il·lustrar l’exorcisme que se’ns presenta a escena. Sigui com sigui, el fet de presentar el text de Kafka com a resultat d’un experiment parapsicològic és realment enginyós i molt efectiu. És cert que es nota a faltar un desenllaç més contundent o un millor encaix estilístic,  però la brillant interpretació […]

He intentat anar a veure El Rei Lear sense llegir-ne ni sentir cap crítica ni comentari. Només amb el gran repartiment (en número i qualitat), el director i els recursos del teatre, ja hi vas amb -potser- masses expectatives. He intentat sortir-ne sense comparar, tot i que aquesta temporada hem vist molts, molts Shakespeare. Em sembla que tampoc ho he aconseguit… Però he sortit, sobretot, amb alguns dubtes. Primer, però, cal deixar clar que hi ha molts motius per anar a veure l’obra. Fins al moment a casa nostra només hem pogut veure, en el seu format original, tres posades en escena d’El Rei Lear: el de que va portar el Centro Dramático Nacional al TNC, el d’Oriol Broggi a […]

Un venedor de diaris coix, una prostituta, una infermera i un soldat, un revòlver, un rodamón mig filòsof i un telèfon que sona… L’univers nord-americà en un somni que ja està esmicolat, sense gairebé ni un bri d’esperança. Un mosaic de fins a onze personatges que es troben en un drugstore per no fer-hi res més que passar el temps, beure i refugiar-se d’un entorn hostil. Personatges que, tot i l’estereotip, en el seu trànsit per aquest univers que dibuixa Oriol Tarrasón, acaben agafant colors i matisos, sobretot gràcies als silencis. I potser aquesta és la primera virtut de l’obra, els silencis dels actors que, amb alguna petita excepció, estan tota l’estona a escena i aconsegueixen mantenir el seu gran […]