Difícil connectar des de la distància

Hi ha històries que ajuden a donar veu a problemes estructurals de la societat. En algunes ocasions, aquests relats aconsegueixen traspassar el seu mitjà de comunicació i arribar a remoure les consciències o, si més no, a col·locar dins de la línia temporal una realitat perquè quedi constància i una petjada d’allò important. En moltes ocasions, aquestes històries es recuperen i s’intenten adaptar a allò que actualment preocupa, però això no vol dir que tinguin el mateix impacte.

Christiane Jatahy dirigeix un text actualitzat de la seva versió de La senyoreta Júlia de fa 15 anys, i ho fa connectant aquesta producció amb l’original en l’apartat visual i adaptant el text als temes que avui dia li preocupen, afegint el racisme a la diferència de classes i la misogínia que ja es mostraven en la primera obra. El relat és interessant i té moments molt potents, que creen rebuig, incomoditat i angoixa, unes emocions que l’autora busca clarament i que aconsegueix en la seva major part. En algunes ocasions, però, la narració presenta situacions que no acaben de ser gaire versemblants, de fet, fan que l’espectadora no les acabi d’entendre ni encaixar en la història que està veient. Camins que s’obren i que queden sense recuperar-se. Son aquests moments els que desquadren el discurs i deixen al públic al marge de la implicació total. Hi ha moments en què sí es connecta i es comparteix l’angoixa, però en el seu conjunt l’estructura del relat fa que es perdi l’atenció i també l’interès.

El muntatge és interessant, amb el joc de pantalles, projectors i un càmera que ofereix en directe els primers plans dels moments més dolorosos i vulnerables, unes escenes que estan amagades a l’escenari per al públic, però es comparteixen en bocins per les pantalles. Tot aquest disseny escènic és fantàstic i molt atractiu per a l’espectadora, però al mateix temps l’ús de vídeos enregistrats prèviament a l’obra queden com a pegats dins de l’obra. És molt difícil compaginar i connectar l’emoció que es viu a l’escenari amb allò enregistrat temps enrere i aquest salt és molt evident. Per això, l’ús d’aquest vídeos pre-gravats a l’inici fa difícil entrar a la història, tant a nivell narratiu com interpretatiu. És quan aquests clips deixen pas a l’acció real -ja sigui a l’escenari directe al públic o través de la càmera- que l’obra creix i connecta amb el pati de butaques. Allà és quan realment, per a l’espectadora, comença l’espectacle i és una llàstima, perquè s’han perdut uns minuts importants per entregar-se al relat i als seus personatges.

Tot aquest inici atropellat afecta a les interpretacions dels magnífics Júlia Genís i Moha Amazian. El seu treball i, per tant, els seus personatges es veuen compromesos en aquests primers passos. Fins i tot ells semblen estar en part desconnectats amb allò que estan intentant explicar els personatges. Això sí, quan passen el tràngol inicial, després d’una de les escenes més ben presentades i també més vulnerables, és quan es veu realment que han connectat amb la ràbia, el dolor i la tristesa dels protagonistes. Hi ha un canvi en el relat i també en la seva interpretació i aquí és on arriba l’explosió de la història i on el públic comença a sentir-se atret pel relat. Genís i Amazian acaben exhausts quan s’enfosqueix l’escenari i és normal després d’haver-se deixat la pell dalt de l’escenari. De fet, el públic també se sent sacsejat pel terrabastall que han protagonitzat.

Un espectacle amb l’essència de l’obra que l’inspira i amb un gran repartiment, però que es dilueix massa en la forma i perd al públic en molts moments.