La balada d’Eddie Carbone
Una vegada l’amor cortès quedà esmicolat després del Renaixement, les lectures de les novel·les de cavalleries, que a través dels matrimonis de conveniència, garantien una neta descendència i prevenien l’incest, va ser novament el moment dels contes i narracions: les de creixement i les de prevenció. Més enllà de les hagiografies i d’altres ensenyances morals que ens parlessin de la castedat i de les bones maneres, regulant desig i instint a favor de les normes socials i del que era moral.
Els baixos instints i la masculinitat de capa caiguda no sempre poden reprimir tot allò que després ensenyaren les murder ballads i altres cançons de gènere popular.
Qui es podria imaginar que tot això acabaria arribant al Red Hook de Brooklyn a la dècada dels cinquanta?
Què va ser el que va veure en Arthur Miller en els seus veïns italians per escriure aquesta tragèdia grega moderna on ja un sabia el que es trobaria? L’advocat Alfieri, un més entre els altres, però, és ben coneixedor d’una llei que no és la de la terra, sinó que és la dels déus, que en aquest cas es transforma en la llei dels americans i de la institució, lluny ara del que els sicilians, a manera de Medea, consideren la llei de la terra i de la família i tot allò que es poden acabar solucionant entre el mutisme i les ganivetades.
La degeneració i el deliri del pencaire que ho perd tot, tot i no perdre res més que la darrera quota de masculinitat en la qual semblava -mitjanament- important i que ho converteix en una tòxica deriva digna del gòtic meridional incestuós i repressiu, que fa que en Arthur Miller s’apropi a Tennessee Williams en aquesta tragèdia grega de la modernitat, amb herois sense regne i sense cap virtue més enllà d’una crua innocència enfangada per la negligència de l’asfalt i del dracma.
A tot això li hem d’afegir el factor de la llei entre iguals davant d’aquells que no ho són. Doncs l’omertà és sovint més poderosa que la llei dels déus que, en aquest cas, és la llei dels americans. O si més no, el més proper, donat que són els únics que poden insuflar de vida les butxaques d’aquests italians desarrelats que miren de trobar el seu lloc en aquest -nou- món.
El plantejament de l’escena híbrida uns carrers portuaris amb certs ecos mediterranis que, tot i les seves obertures, no té cap escapatòria tot i tenir l’oceà allà al davant. Tot plegat ens porta a l’ofec de veure que no escaparem -tampoc- d’aquest somni americà de sempre constant esforç per assolir petites metes domèstiques que ens fan veure que som reis del nostre petit reialme adossat amb escales rovellades que no ens porten enlloc, però que, si s’escau, es transformen en dormitoris adolescents insomnes així com les atalaies per observar el pont estant i l’oceà. Tot plegat són ecos d’una civilització que no és present, ni al Red Hook ni a l’enyorada Ítaca. És entre el rovell i l’encostronat que es mou la reduïda companyia del pont, amb un Alfieri sempre observador de la tragèdia personal, de les masculinitats fràgils davant el descobriment d’un nou món, encapçalat per la innocència d’una jove mirada, novament en contrast envers el rovell i la constant negació al relleu generacional que farà trair els seus perquè els seus -pretesament- també l’han traït, però tot és una insinuació…
Funciona també, com a insinuació el vestuari, que ens remet sense ser rigorós, com també les cadires de vímet que fan la seva funció com a transició dels mons, entre el de la Mediterrània i el de l’Atlàntic; com també els petits elements, carregats de valor, tot i la seva petitesa entre aquells desposseïts de l’obra de Miller.
Destaca, com sempre, David Selvas com a Eddie Carbone com un nen tremolós que s’ha fet gran i no és capaç de mesurar les seves respostes en un món que és encara més gran que ell; les dues Laura (Conejero i Gaja) com a contrapunt familiar d’esposa i fillola, que veuen la degeneració d’un presumpte heroi tràgic que no és més que un pobre miserable sense poder fer res per evitar-ho, assumint des de l’ofec que no hi ha espai per elles en el seu món; Nil Cardoner i Jan Casablancas, tant inquietants com submissos hostes, com a elements que destaroten la vida dels Carbone, ja sigui des de la prudència fins a la negligència dels esperits inquiets que volen resoldre el seu darrer estat vital abans d’abraçar una nova vida; i un distant, però efectiu Eduard Buch, que ens introdueix i ens treu de la història quan és necessari, per veure la vergonya dels que poblen Red Hook, volent oblidar allò que no són, omplint-nos de desassossec pensant si aquests no seríem nosaltres mateixos en una situació remotament similar i sense els ecos de la nostra llunyana terra, sentint-nos tan llunyans a la terra dels ancestres com de la terra que trepitgem i sense les ensenyances de temps remots en una terra estranya de noves lleis.