Comprar entrades per a Et vindré a tapar

Sorprenent i original, Et vindré a tapar és una senzilla i petita joia teatral, emotiva i divertida a parts iguals. La companyia )e( espai en construcció ha encertat la manera de tractar un tema que ja hem sentit milers de vegades, perquè cal insistir-hi, però el drama és inherent al tema tractat, per tant, per què no donar-li un punt d'humor?

No voldria avançar-vos res i no voldria que us fessiu una idea equivocada del que HEU d'anar a veure: Et vindré a tapar se'ns presenta amb una posada en escena senzilla, espai negre que omplen sobradament tres grans actrius i les seves respectives maletes. En escenes breus que sovint desafien el pla espai-temps (no patiu, no és física quàntica) ens narren la història de la Maria, una de tantes dones que esperaven sense massa esperança que el seu home tornés de la guerra. Una ferida que encara és oberta i que cal cicatritzar. La música i els efectes sonors interpretats en directe acaben de vestir el text d'una manera impecable.

Sens dubte, un 'must' teatral. No us la perdeu!

O sigui que no us la podeu perdre, perquè aquesta 'opera prima'  de la companyia Espai en Construcció és d'un equilibri digne d'uns professionals amb molta més experiència, i ells són molt joves. Estem al 1940 i el Joan encara no ha tornat i la guerra es va acabar el 39. La Maria té l'afany que encara sigui viu i decideix anar-lo a buscar. L'acompanyen dues amigues. Esperança sense esperança?... Obra de poques paraules, però tot queda molt ben dit amb l'expressió corporal. Magnífica direcció de Roger Ribó a la vegada autor, junt amb les actrius. Una perla que encara es pot veure fins el dia 23.

Llegiu-ne més.

Et vindré a tapar al teatre La Vilella és tota una experiència. En primer lloc, sorprèn que una obra d’aquesta temàtica (la guerra civil espanyola o, millor dit, la postguerra) no arribi a l’hora de durada. És una dosificació molt encertada, fa que cada minut a sobre de l’escenari tingui molt més poder i significat posteriorment. D’aquesta manera, no hi ha temps per a que el públic desconnecti o es perdi dins del text.

Per tant, una obra que està condicionada pel poc temps de representació planteja alguns reptes que la direcció de Roger Ribó sap resoldre satisfactòriament. En tant poc temps, és difícil presentar una obra com Et vindré a tapar, que succeeix en diversos escenaris (cap ciutat o poble en concret, però diversos escenaris: un riu, un vaixell, una muntanya...). Aquesta problemàtica queda resolta gràcies al impecable treball que fan els sons i l’ambientació. Tot i que una taula amb una persona que contínuament elabora sons que donen context a un escenari sobri, aconsegueix que l’espectador imagini l’escena però també que quedi distret en alguns moments.

El paper de la dona durant la guerra i, concretament, durant la postguerra, va ser crucial. Així es fa veure a Et vindré a tapar, on tres actrius protagonitzen tota l’obra sense necessitat que cap soldat aparegui per a donar-li a l’obra el to dolorós que suposa. Maite Bassa, Montse Bernad i Blanca Solé són les encarregades de demostrar tot el dolor que la guerra suposà per aquelles que no la lluitaren, sinó que només la patiren.

En síntesi, Et vindré a tapar es un relat sobre la cruesa de la guerra i de tot allò que queda (o que mai torna, com passa amb molts soldats que hi lluitaren). Amb una posada en escena humil però funcional i elaborada i una actuació molt ben duta a terme, aconsegueix que el públic connecti emocionalment amb la història i s’identifiqui amb aquestes famílies trencades, que mai tornaren a ser les mateixes després de la guerra.

Guerra es terror. El terror que siente el hombre que se va a la lucha, con todo el miedo de quien se juega la vida. Pero también el terror, menos reconocido -pienso eso sí en Màtria de Carla Rovira-, de la mujer que se queda sola, esperando sin esperanza, con la incertidumbre como única compañía. Cuando después de la guerra civil el marido de Maria no vuelve, ella decide actuar. Et vindré a tapar muestra el viaje que emprenden esta mujer y sus inseparables amigas para descubrir el destino final de su amado.

Lee la critica completa aquí.

Des de la primera escena ens adonem que darrera d'aquest muntatge hi ha una direcció brillant, ja que Roger Ribó ens fa visualitzar tota una època i tot un paisatge de postguerra en aquest petit exercici que no arriba ni a una hora de durada. La precisió dels gestos i moviments escènics, la originalitat de l'espai sonor i el ritme que s'atorga a la història ens donen la raó. Si a sobre ho acompanyem amb tres estupendes actrius (Maite Bassa, Montse Bernad i Blanca Solé) ni ens adonarem que a l'escenari només hi ha tres maletes i  poca cosa més... Teatre minimalista, però humil i  ben fet. Una petita proesa que no ens hauria de resultar tan estranya si no fos perquè no estem acostumats a peces rodones, precises i contundents. Una proesa que ens recorda a una altra, la de Blanca Desvelada, que justament tracta d'una època similar i que també ha estat rescatada per La Seca just a final de temporada... Recomanable per a tots aquells que gaudeixen amb el teatre que, del no res, aixeca tot un món.

Amb un text que podria ser com la dels altres d'aquesta temàtica, però que no ens deixa indiferents.

Ens vesteixen una història en petits relats. I la força interpretativa de les 3 actrius, i d’un protagonista addicional amb els efectes sonors que tenim durant tota l’obra.

Podem passar de l’angoixa al somriure sense adonar-nos. I tot gràcies al treball que ens mostren aquestes actrius. Una de les obres que més m'han agradat en les sales teatrals;  i a més .. 

Des del mateix començament de l’espectacle, resulta palpable que el seu director, Roger Ribó, es va formar a la London International School of Performing Arts (LISPA). I és que Et vindré a tapar no és més que un drama senzill i intimista que, gràcies a l’ús de les tècniques del Storytelling Theatre britànic, aconsegueix construir un ampli, bell i complet imaginari amb només tres actrius, tres maletes i unes poques peces de roba. Ambientada l’any 1940, l’obra narra el viatge de tres amigues a la recerca del marit d’una d’elles desaparegut durant la guerra. El tema, no gaire innovador, tot i que encara present en el sentiment col·lectiu i, per tant, necessari, està tractat amb intel·ligència, combinant l’angoixa amb la comèdia, el costumisme amb el realisme màgic o el simbolisme. El periple emocional al qual assistim és excepcional per la profunditat del seu contingut en contraposició de l’aparent simplicitat de la seva posada en escena. Les tres actrius, cadascuna amb una marcada personalitat, s’impliquen al màxim, tant físicament com afectivament, en la seva aventura nascuda d’una creació col·lectiva i omplen amb intensitat el buit escènic, amb l’ajuda d’una violinista encarregada de crear l’espai sonor que ajudarà a recrear tots els escenaris. Emotiu, honest, valent i despullat d’artificis, aquest muntatge de la companyia )e(spai en construcció és una nova demostració de què, quan hi ha talent, la manca de mitjans no és cap obstacle.

Tres actrius, Maite Bassa, Montse Bernad i Blanca Soléque, interactuen entre elles sobre un espai negre i en escenes força curtes, ens mostren, mes que explicar-nos… i de forma gairebé visual, amb força mímica, l’angoixa de la protagonista que no vol acceptar la mort del seu estimat, que fa un any que hauria d’haver del front de la guerra civil espanyola. Les relacions humanes entre les tres amigues, les seves pors i angoixes ens la saben transmetre d’una manera colpidora que fereix la sensibilitat de l’espectador des de l’inici de la representació.

Ens va agradar molt la posada en escena, on en alguns moments el director Roger Ribó emula a Ferran Adrià, ja que en aquest espectacle es “desconstrueixen” físicament algunes escenes i l’espectador les pot veure de forma tridimensional, com si estiguéssim asseguts alhora en diferents espais de la sala… escenes on dues persones que en teoria estan front per front, es situen en plànols diferents no coincidents.

Una petita joia que no us heu de perdre. Per saber-ne més.

Espai en construcció ens presenta una historia d’entre tantes, que està basada en  fets reals i que transcorre durant la Batalla del Ebre en plena  Guerra Civil Española.Un relat que no ens deixarà indiferents.Un homenatge a totes aquelles dones, mares i filles que no van poder enterrar als seus homes .Un moment de la nostra història que no hem d’oblidar. Et vindré a tapar és el viatge interior que  fa  la Maria, que va des de la negació fins a l’acceptació de la mort del seu marit. La incertesa de no saber que ha sigut d’ell  és una angoixa molt difícil de suportar ; i  posar un punt i final, serà la decisió més difícil que ha de prendre per poder seguir vivint. La Maria és una dona desesperada que empren un viatge ple d’esperança per tal de trobar al seu marit, en Joan, que fa més de quatre anys que va marxar i encara no  ha tornat a casa. La Nuria i la Lluïsa són les seves millors amigues i li fan costat en tot moment. Realment han estat tres interpretacions genials !!!. L’ escenografia és del tot original, roba estesa pel terra i tres maletes que han donat molt de joc durant la representació. En un racó la violinista Roser Farré ens ha  interpretat en directe la música de Pedro González. La Roser també ha estat l’encarregada dels efectes sonors de l’obra, com són el soroll de la pluja, una gotera, la corrent d’un riu, una pedra lliscant per l’aigua o el moviment del tren. I pel que fa al vestuari i caracterització ha estat del tot aconseguit per la Carme Clua, que ens ha mostrat tal com era la dona dels anys 40. Un bon començament de temporada a La Vilella. No us la perdeu!!!! A nosaltres ens han quedat ganes de repetir.

Sovint les altes expectatives juguen en contra. Havia llegit tant i tot tan magnífic sobre aquesta proposta d' )e(spai en construcció que estava convençut que veuria una obra d’aquelles que et marquen, amb alguna similitud amb Blanca Desvelada: petit format (sigui això el que sigui), un tractament diferent, original i captivador d’un tema que pot cansar per massa vist com la Guerra Civil, el drama de les dones que van perdre els seus homes sense no poder ni enterrar-los i tot descansant en les interpretacions, el repte de transmetre molt amb durada reduïda i pocs elements accessoris… En fi, tot a favor. I, clar, m’esperava més.
No m’ha arribat el principal, el drama de la protagonista, massa freda i distant. En canvi, funciona molt bé com a mirall de l’amistat femenina (qui et segueix on calgui i qui, finalment, et diu “fins aquí”).

Una dona es cansa d’esperar (“Esperar sense esperança és la veritable heroïcitat”) i decideix iniciar un viatge -que fas teu- per esbrinar què ha passat amb el seu Joan, desaparescut fa quatre anys, acompanyada de dues amigues, excel·lentment interpretades per Maite Bassa i Blanca Solé (La rebel·lia possible).
Una intel·ligent, precisa  i minimalista posada en escena i una brillant ambientació sonora-musical però transicions massa lentes i “teatrals” entre escenes que em feien desconnectar i personatges onírics-surreals-humorístics un pèl exagerats.