Recomanacions

Creo que aún escucho el eco del taconeo de Sara Baras y el cuerpo de baile de Vuela… Cierro los ojos y todavía puedo sentir y emocionarme con el movimiento de la bailaora. Con sus gestos. Su braceo. Su emoción recordando al genio de la guitarra Paco de Lucía. Las telas y colores volando sobre el escenario. Las 6 cuerdas de luz atravesándolo. Los cayados besando la tarima. Las redes de los pescadores abrazando las olas del mar que rompían por cada uno de los trajes de flamenca. La fiesta sonora en la que la guitarra, los cajones y el violín llevaron la voz cantante. Las cuerdas de luz nos recuerdan al maestro que inspira el espectáculo y es que Paco de Lucía se siente, se respira […]

Si em demaneu que defineixi l’obra de Mayorga en una sola paraula, aquesta seria genialitat. Per mi, i sense cap mena de dubte Mayorga és un dels millors escriptors que tenim al nostre país. És excepcional. Tot el que he vist d’ell m’ha fascinat: El chico de la última fila, Himmelweg, El cartógrafo, brutals! Els seus textos són excel·lents, brillants, Intel·ligents, amb tocs filosòfics i molt dramatúrgics. Personalment, sento una gran admiració per la seva peculiar manera d’escriure, tant en la seva forma, com en el contingut. M’agrada el misteri, intriga i ambigüitat que s’amaga rere les seves obres, i també el fet de no poder deixar de pensar, donar-hi voltes i comentar l’obra durant dies i dies. La colección és […]

Juan Mayorga és potser un dels dramaturgs en llengua castellana més coneguts i més prestigiosos de les últimes dècades. Va estudiar filosofia i matemàtiques –dos temes que influeixen en la seva personalitat artística i la seva escriptura-, va començar a escriure teatre per a grups com El Astillero, La loca de la casa o Animalario i va acabar per estrenar al Centro Dramático Nacional, a la Compañía Nacional de Teatre Clásico o La Abadia, de la que és actualment el seu director. El 2018 ingressa a la Real Academia Española, on ocupa el seient M. De Mayorga hem vist aquí infinitat d’obres, quasi sempre en muntatges que venien de Madrid… però també en muntatges produïts aquí, com Himmelweg o El […]

Que la vida és una successió de moments i decisions és un fet que es va aprenent amb els anys. De la mateixa manera, es va prenent consciència que, a vegades, perdre vol dir guanyar i que, en realitat, només allò que remou a l’ésser humà val la pena. El text de Juan Mayorga presenta a un matrimoni gran que busca hereu o hereva per a la seva col·lecció. És per això que concerten una cita amb una dona a qui li faran un examen per saber si n’és mereixedora. Ella, per la seva banda, encara que amb certa curiositat, té en ment un altre objectiu. José Sacristán protagonitza i lidera aquesta obra juntament amb Ana Marzoa. Son les seves […]

Diu un refrany clàssic: “Dos que dormen a la mateixa habitació es tornen de la mateixa opinió” L’autor Llàtzer Garcia fent servir la mateixa idea però amb un exemple més simbòlic, ens diu que les mans de dues persones que s’estimen poden acabar assemblant-se. L’obra ens situa en una habitació d’una casa al camp. Una parella està iniciant els assajos per fer una pel·lícula, el guió de la qual l’ha escrit ella i ell n’és el protagonista. És ella qui el contracta a través de la productora i és ella qui el retira de la gravació. Comença una relació aparentment desigual. Amb aquest punt de partida inicial, la parella es ve endinsant en un joc de retrets, de paraules mortificadores, […]

Ser o no ser, aquesta és la qüestió. O a vegades no. Potser la pregunta és què és vol ser o com admetre qui s’és. Massa filosòfic, potser. Guillem Albà en la seva darrera producció comença fent les preguntes plantejades per William Shakespeare en una interpretació suposadament seria del seu Hamlet. Aquest és l’inici d’una autoreflexió entorn a la seva vida personal i laboral, les seves pors a estar encasellat i perdre de vista aspectes importants de la seva vida i també quin seria el seu llegat si desaparegués. Còmic i divertit, Albà es representa a sí mateix i, per tant, la seva faceta clown va sorgint de tant en tant en la narrativa. Arrencant riures entre el públic cada […]

Un món globalitzat en què s’està més connectat que mai, però on la individualitat guanya el terreny a la comunitat. Tot i que no ho sembli, sense l’ajuda i la comunicació amb altres persones o col·lectius, la humanitat està destinada al fracàs evolutiu. En aquest espectacle ple d’acrobàcies i moviments impossibles, 20 persones de diferents nacions i cultures mostren la necessitat de relacionar-se entre elles i la dependència de les unes i les altres. Amb figures impossibles que fan contenir l’alè fins que totes les persones implicades tornen a estar amb els peus a terra, aquesta és una producció que té com objectiu principal deixar esmaperdut al públic amb exercicis difícils i complexos. La força que mostren els i les […]

Hi ha moments a la vida que diferents aspectes col·lapsen. Alguns esdeveniments són impossibles de preveure i d’altres són una explosió ja anunciada que no es volia acceptar. I es que és ben cert que no hi ha més cec que aquell que no vol veure. Llàtzer Garcia navega en la seva nova obra en la relació d’una parella formada per una guionista-directora de cinema i un actor a partir del moment en que ella li comunica que deixa de ser el protagonista de la seva pel·lícula. Aquest moment tens es transforma en un anàlisi de la seva vida singular i conjunta, un enfrontament amb les seves febleses i les seves pors. Tot i que sembli un text senzill pel […]

Cada any torno i torno a la sèrie Dekalog del polonès Krzysztof Kieślowski. I no deixo de recomanar-la, és clar. Es tracta d’una revisió dels 10 manaments bíblics on capítol a capítol, un s’endinsa en les excepcions i les contradiccions de cada mandat. En el capítol dos, la protagonista, davant un contundent dilema, afirma que “és un pecat voler-ho tenir tot”. Això mateix vaig pensar a Les mans, l’obra de Llàtzer Garcia i dirigida per Sílvia Munt. “Aquesta noia vola tenir-ho tot” vaig pensar de la Paula (Raquel Ferri): ella vol tenir la seva pel·lícula i vol conservar la seva relació amb l’Isaac (Ernest Villegas). Per què no és possible? L’Isaac ha de protagonitzar la pel·lícula que la Paula dirigeix. […]

L’amor és un joc de clarobscurs, un contrast acusat entre volums il·luminats i volums enfosquits. A través d’aquest efecte, s’aconsegueix destacar elements concrets, però, a diferència de la intenció de la tècnica pictòrica, el sentiment no tria. El resultat, allò que esdevé protagonista, no es pot predir. On queda, en la relació entre dues persones, el projecte personal? Hem d’acceptar que es dilueixi, en benefici d’un be major? Qui té la potestat d’establir quin és, realment, un bé comú en una relació de parella? Quins costos tindrà una possible renúncia? Tindrà aquesta conseqüències només personals? O, a la llarga, passarà factura a tots dos? Què ha de prevaldre per garantir la salut d’una relació? A Les mans, l’Isaac retorna després […]

Amb la claredat augmenta el fred és un espectacle de Pep Tosar basat en el llibre Els meus premis de Thomas Bernhard, interpretat per Evelyn Arévalo, Pep Tosar i Imma Colomer, una obra literària que revela les misèries de l’ésser humà i del panorama cultural a través d’anècdotes i reflexions amargues. Es va estrenar durant el Festival Grec de 2014, es van fer quatre representacions a l’Espai Lliure, de Montjuïc. Poc després faria temporada al Teatro de la Abadía, de Madrid, i viatjaria a Buenos Aires i Montevideo, per tornar a Barcelona per ser representada al Teatre Romea Amb la claredat augmenta el fred es presenta en forma d’entrevista, una entrevista de ficció que una periodista (Evelyn Arévalo) li fa a Thomas Bernhard […]

Guillem Albà es defineix com a clown i creador escènic. A partir d’aquí l’hem vist actuant, dirigint, fent televisió o ràdio… i, sobretot, saltant d’una disciplina a l’altra: clown, titelles, teatre visual, teatre de gest, música, etc. En el seu novè espectacle en solitari ha decidit donar un nou salt al buit i s’ha deixat dirigir per Andrea Jiménez, una de les creadores de nova formada més sol·licitades del panorama actual. El resultat és una mena d’híbrid sobre la mort –a molts nivells- i també sobre el fet d’actuar i dedicar-se al teatre. A partir de performances, teatre de text o moments més propers al lirisme ja conegut d’Albà, l’obra transita de forma una mica erràtica i no sembla trobar […]

El alimento de las moscas sorgeix en els seus inicis com una necessitat de col·laboració entre dos creadors, Borja Ruiz de Kabia Teatro i Arnau Marín de Teatre de l’Enjòlit. La idea era la de treballar sobre el concepte del “monstre social” Dins d’aquest projecte va entrar el dramaturg Eusebio Calonge, que va ser qui va donar forma a la idea. La història té com a protagonista a un personatge cruel i ple de contradiccions, la d’un assassí. L’obra s’endinsa en la ment d’aquest personatge. El que veiem el públic és a la persona i al monstre que habita dins d’ell. Lucidesa i bogeria dins un cos sotmès a experiments, drogues i tractaments. El públic veiem i sentim el seu patiment, […]

El tipo de la companyia de Buenos Aires Moscú teatro, forma part de LATITUDS, el cicle de teatre llatinoamericà de proximitat a Barcelona organitzat per On el teatre batega. Aquest espectacle es va poder veure a la mateixa sala La Badabadoc durant la temporada 22-23 Aquesta obra ha estat nominada als Premis Trinidad Guevara en la Categoria Millor Autor.  Lisandro Penelas és l’autor i protagonista de l’obra El tipo i Scannapieco és qui la dirigeix. De fet, l’obra té el mateix equip de treball que aquella meravellosa peça El amante de los caballos que es va veure en aquesta mateixa sala, i de la que en guardo un gran record. En aquella ocasió, Scannapieco va ser la protagonista i Penelas qui […]

Alejandro Bordanove protagonitza aquest monòleg escrit per Lluïsa Cuniller, una de les autores més singulars, complexa i fascinant de la dramatúrgia catalana actual. El text neix a partir d’elements biogràfics del mateix actor. La dirigeix Xavier Albertí, còmplice habitual en les peces de la Lluïsa Cuniller des de 1993 quan va dirigir l’obra Libración. La música dins de l’espectacle és una mena de personatge, que juntament amb la paraula formen un tàndem molt significatiu. La peça que toca al piano i en directe, Xavier Albertí, Andante sostenuto de la Sonata DV 960 de Schubert, l’última sonata per a piano, considerada, per Marcel Schneider, un testament musical del compositor. Tot un encert, i ideal per aquest text per la seva gran càrrega de […]