Captar el turment amb destresa
Traspassar el límit sembla impossible en alguns aspectes, però a vegades una decisió en un segon pot canviar-ho tot. Les baixes passions prenen el control dels humans i poden provocar comportaments errants i caòtics, que escapen de la lògica i la moral. Allò que era felicitat i pau es converteix en caos i violència.
Silvia Munt dirigeix aquest clàssic d’Arthur Miller que situa l’acció al 1955, concretament a Brooklyn a una comunitat d’immigrants que sobreviuen com poden, on l’honor i la lleialtat tenen més pes que els diners. Eddie Carbone viu a casa amb la seva dona i la seva neboda, quan decideixen donar sostre als cosins de la dona acabats d’arribar d’Itàlia d’amagat, buscant una nova vida abans que els enxampi la policia i els retorni al seu país. L’arribada dels cosins remouran un turment que s’ha estat cuinant a foc lent.
El text de Miller és potent, atrapa i captiva al públic amb la seva força i la seva destresa a l’hora d’insinuar més que mostrar les veritables passions dels seus personatges. Amb un inici quotidià, contextualitzant als personatges en un espai i una època, a poc a poc es van succeint escenes que mostren situacions qüestionables que van construint el relat i tensant-lo fins arribar a l’explosió final, on totes les subtileses queden enrere i la realitat queda exposada davant de l’espectadora. Aquesta estructura de la narració ajuda a tenir al públic enganxat tota l’obra, sentint el neguit de cada personatge.
David Selvas és un esplèndid Eddie. Controla perfectament els tempos en la seva transformació del tiet proper i lluitador per un futur millor a un home que, sense saber-ho, intenta lluitar contra les seves passions més fosques, que sense poder-ho evitar ho perd tot i troba en la lluita per restablir el seu honor la seva darrera oportunitat. Tant el seu moviment a escena, com la seva gestualitat i la seva mirada van canviant a mesura que el seu personatge cau en el pou, deixant veure al públic un desgast real de personatge i intèrpret dalt de l’escenari. Laura Conejero és una força de la natura, la seva Beatrice es manté al marge intentant posar pau en les diferents confrontacions, fins que no pot més i deixa anar el seu desconsol i ràbia per com acabarà tot. Conejero, en tot moment, aconsegueix mantenir la justa mesura de dolor i indignació, i crea un personatge proper i fort.
Laura Caja (Catherine) i Jan D. Casablancas (Rodolpho) creen una química interessant entre els seus personatges, tot i que a vegades voregen el límit de l’emoció, a punt de traspassar allò que ja no és tant versemblant. El personatge de Marco, interpretat per Nil Cardoner, tampoc acaba de quadrar en els tempos de la història, queda una mica abrupte el seu canvi d’actitud entre estar calmat i, de cop, sentir una venjança acèrrima. És un viatge en el personatge no gaire creïble. Pel què fa Eduard Buch, Alfieri el narrador de la història, la seva interpretació sobrepassa una mica la temprança que el seu personatge hauria de tenir. En masses ocasions arriba a una sobreexposició emocional que no quadra amb allò que s’espera d’Alfieri.
La posada en escena, sòbria i senzilla, mostra la pobresa en la que viuen els personatges de la història, i el detall final sorprèn al públic i conté una metàfora molt encertada. Un marc interessant per a aquesta història.
Veure dalt de l’escenari clàssics amb aquesta qualitat de text i història és un autèntic plaer.