Comprar entrades per a Júlia - 15 anys més tard (2011-2026)

Ha estat una meravellosa experiència veure una Senyoreta Júlia d’August Strinberg a partir d’una adaptació i direcció de Christiane Hatay que es va representar al Brasil al 2011. A diferència de l’original i altres versions que introdueixen un servent racialitzat, en la versió de Jatahy, presentada ara al Lliure i traduïda per Marilia Samper, el servent de qui s’enamora Júlia és un estranger, un immigrant. La situació és la mateixa, la filla de l’amo ric i un criat mantenen una relació amorosa, fugaç i apassionada que no es pot consolidar per la diferència de classe social. Són moltes les històries com aquesta però en el cas del senyoret atret per la minyona, no passaven de trobades clandestines i abusos de poder en una sola direcció. La noia quedava sotmesa al poder de l’home i de la seva condició d’amo. Cada un d’ells es mantenia en el seu lloc.
Strinberg va més enllà i la relació de parella es complica i ens fa evident la complexitat psicològica dels dos protagonistes. Des del començament és una relació patològica per la desigualtat social, la lluita entre els dos personatges pel poder. Tots dos volen fugir de la seva condició i no poden perquè estan atrapats. Els dos són víctimes de la seva condició i responsables del seu futur. El fracàs els fa entrar en una espiral de violència amb un final decebedor.

El títol explica que aquesta versió va ser creada i representada fa 15 anys. El més interessant d’aquesta producció és el muntatge, l’alternança i combinació de gravacions sobre l’escenari i gravacions prèvies que s’introdueixen  mentre  està succeint la història. Amb una gran agilitat, els personatges entren i surten entremig d’unes cortines que donen pas a les diferents estances de la casa.

  Robert Molist Rosell fa anar la càmera a escena i constitueix un personatge més que interacciona amb els protagonistes en un joc metateatral curiós i còmic. La càmera permet veure uns primers plans que ens mostren amb les expressions facials, els sentiments més profunds. La relació sexual està feta amb una cura exquisida gràcies a les gravacions i als diferents plans de l’escena.
Els dos intèrprets estan esplèndids. Moha Amazian expressa perfectament el seu desconcert constant, la humiliació i a la vegada les ganes de fugir i de fer mal. Júlia Genís demostra amb aquest difícil paper la gran actriu que és. Ha de passar de l’alegria a la tristesa i a la ràbia en poca estona per arribar a un final desil.lusionant amb un: “I ara què fem?” Amb el que demana l’opinió del públic amb una pregunta difícil de respondre però que ens ha general encara moltes més preguntes

Quan Christiane Jatahy  va adaptar La senyoreta Júlia ara fa quinze anys, va suposar un autèntic revulsiu... a part d’un èxit internacional que es va poder gaudir, entre altres llocs, al Festival Temporada Alta. Era un espectacle basat en l’audiovisual, que interrogava l’obra d’August Strindberg i la posava enfront de la realitat del país de la directora, Brasil. A part de la lluita de classes que ja apareix a l’original, també treien el cap el racisme i el masclisme. La versió actual utilitza armes similars, però l’efecte ja no és el mateix. En un món molt més tecnològic i en constant revisió dels temes esmentats, la jugada ja no és percep de la mateixa manera. El públic queda aclaparat per la contínua aparició –i barreja- de temes que semblen haver aparegut a escena només perquè toca. Si això ho barregem amb un continu trencament de la quarta paret i un forçat distanciament dels actors vers els seus personatges, el resultat no podrà ser més que confús o desconcertant.

És cert que el treball audiovisual –especialment el que es produeix en directe, càmera en mà- és de gran qualitat i ens proporciona moments molt interessants. Potser les imatges gravades del principi resulten impostades i no ajuden als actors (Júlia Genís i Moha Amazian), que es veuen obligats a aparèixer i desaparèixer d’escena per compartir amb la pantalla tot l’inici de la peça. No serà fins després de l’escena de sexe que els actors podran demostrar la seva vàlua i el seu geni interpretatiu. Serà allà quan descobrirem certa química i alguns moments força intensos, com els que interpreta Genís a la part final.

L’espectacle aconsegueix moments únics, com el que es produeix fora del teatre, però en general sembla voler abastar més qüestions de les que caldria. I pel que fa la forma, crec que a vegades els recursos jugats obliguen als actors a emprar registres contradictoris, i fins i tot a forçar al principi uns rols que haurien de ser molt més orgànics.

Hi ha històries que ajuden a donar veu a problemes estructurals de la societat. En algunes ocasions, aquests relats aconsegueixen traspassar el seu mitjà de comunicació i arribar a remoure les consciències o, si més no, a col·locar dins de la línia temporal una realitat perquè quedi constància i una petjada d’allò important. En moltes ocasions, aquestes històries es recuperen i s’intenten adaptar a allò que actualment preocupa, però això no vol dir que tinguin el mateix impacte.

Christiane Jatahy dirigeix un text actualitzat de la seva versió de La senyoreta Júlia de fa 15 anys, i ho fa connectant aquesta producció amb l’original en l’apartat visual i adaptant el text als temes que avui dia li preocupen, afegint el racisme a la diferència de classes i la misogínia que ja es mostraven en la primera obra. El relat és interessant i té moments molt potents, que creen rebuig, incomoditat i angoixa, unes emocions que l’autora busca clarament i que aconsegueix en la seva major part. En algunes ocasions, però, la narració presenta situacions que no acaben de ser gaire versemblants, de fet, fan que l’espectadora no les acabi d’entendre ni encaixar en la història que està veient. Camins que s’obren i que queden sense recuperar-se. Son aquests moments els que desquadren el discurs i deixen al públic al marge de la implicació total. Hi ha moments en què sí es connecta i es comparteix l’angoixa, però en el seu conjunt l’estructura del relat fa que es perdi l’atenció i també l’interès.

El muntatge és interessant, amb el joc de pantalles, projectors i un càmera que ofereix en directe els primers plans dels moments més dolorosos i vulnerables, unes escenes que estan amagades a l’escenari per al públic, però es comparteixen en bocins per les pantalles. Tot aquest disseny escènic és fantàstic i molt atractiu per a l’espectadora, però al mateix temps l’ús de vídeos enregistrats prèviament a l’obra queden com a pegats dins de l’obra. És molt difícil compaginar i connectar l’emoció que es viu a l’escenari amb allò enregistrat temps enrere i aquest salt és molt evident. Per això, l’ús d’aquest vídeos pre-gravats a l’inici fa difícil entrar a la història, tant a nivell narratiu com interpretatiu. És quan aquests clips deixen pas a l’acció real -ja sigui a l’escenari directe al públic o través de la càmera- que l’obra creix i connecta amb el pati de butaques. Allà és quan realment, per a l’espectadora, comença l’espectacle i és una llàstima, perquè s’han perdut uns minuts importants per entregar-se al relat i als seus personatges.

Tot aquest inici atropellat afecta a les interpretacions dels magnífics Júlia Genís i Moha Amazian. El seu treball i, per tant, els seus personatges es veuen compromesos en aquests primers passos. Fins i tot ells semblen estar en part desconnectats amb allò que estan intentant explicar els personatges. Això sí, quan passen el tràngol inicial, després d’una de les escenes més ben presentades i també més vulnerables, és quan es veu realment que han connectat amb la ràbia, el dolor i la tristesa dels protagonistes. Hi ha un canvi en el relat i també en la seva interpretació i aquí és on arriba l’explosió de la història i on el públic comença a sentir-se atret pel relat. Genís i Amazian acaben exhausts quan s’enfosqueix l’escenari i és normal després d’haver-se deixat la pell dalt de l’escenari. De fet, el públic també se sent sacsejat pel terrabastall que han protagonitzat.

Un espectacle amb l’essència de l’obra que l’inspira i amb un gran repartiment, però que es dilueix massa en la forma i perd al públic en molts moments.