Tot el que es pot dir sense paraules

A l’Alfonso Barón i el Luciano Rosso no els cal res més que una ràdio en directe i un vestuari i, així sí, els seus cossos. A partir d’aquest escenari aparentment quotidià, Un poyo rojo construeix un univers fascinant on la dansa, l’esport, l’acrobàcia i la sexualitat es troben per explorar les infinites possibilitats del llenguatge corporal.

Em sembla admirable la capacitat i la predisposició física amb què els dos intèrprets juguen, experimenten i s’expressen a través del cos. És una obra que et fa veure que, quan es tracta de creativitat, no hi ha límits. Des d’allò més petit i subtil fins al moviment més gran i expansiu, treballen amb una eloqüència i una finesa que t’omplen. Cada gest, cada respiració i cada moviment tenen una intenció i una força expressiva extraordinàries.

Sota la direcció de Hermes Gaido, l’obra aborda la masculinitat fràgil, l’agressivitat associada al rol masculí i el conflicte intern entre dos homes que s’atrauen. Malgrat ser qüestions molt debatudes, continuen sent ben actuals. Els creadors tenen la intel·ligència de retratar-ne les contradiccions i les dinàmiques amb una eficàcia admirable. Ho veus, ho entens, ho reconeixes.

I, a més, la comicitat i el clown dels dos intèrprets són extraordinaris. Com dominen els tempos, com juguen amb les situacions i com saben fer còmplice el públic demostra que tenen un domini absolut de l’escena. És impossible no riure.

Una obra virtuosa, irreverent i plena de llibertat que et recorda tot allò que el cos és capaç d’explicar.