Massa coses a dir

Quan Christiane Jatahy va adaptar La senyoreta Júlia ara fa quinze anys, va suposar un autèntic revulsiu… a part d’un èxit internacional que es va poder gaudir, entre altres llocs, al Festival Temporada Alta. Era un espectacle basat en l’audiovisual, que interrogava l’obra d’August Strindberg i la posava enfront de la realitat del país de la directora, Brasil. A part de la lluita de classes que ja apareix a l’original, també treien el cap el racisme i el masclisme. La versió actual utilitza armes similars, però l’efecte ja no és el mateix. En un món molt més tecnològic i en constant revisió dels temes esmentats, la jugada ja no és percep de la mateixa manera. El públic queda aclaparat per la contínua aparició –i barreja- de temes que semblen haver aparegut a escena només perquè toca. Si això ho barregem amb un continu trencament de la quarta paret i un forçat distanciament dels actors vers els seus personatges, el resultat no podrà ser més que confús o desconcertant.

És cert que el treball audiovisual –especialment el que es produeix en directe, càmera en mà- és de gran qualitat i ens proporciona moments molt interessants. Potser les imatges gravades del principi resulten impostades i no ajuden als actors (Júlia Genís i Moha Amazian), que es veuen obligats a aparèixer i desaparèixer d’escena per compartir amb la pantalla tot l’inici de la peça. No serà fins després de l’escena de sexe que els actors podran demostrar la seva vàlua i el seu geni interpretatiu. Serà allà quan descobrirem certa química i alguns moments força intensos, com els que interpreta Genís a la part final.

L’espectacle aconsegueix moments únics, com el que es produeix fora del teatre, però en general sembla voler abastar més qüestions de les que caldria. I pel que fa la forma, crec que a vegades els recursos jugats obliguen als actors a emprar registres contradictoris, i fins i tot a forçar al principi uns rols que haurien de ser molt més orgànics.