Recomanacions

Als anys noranta, un musical s’estrenava als escenaris de l’Off-Broadway just el dia en que el seu autor moria. Davant del seu gran èxit als circuits alternatius, aquest va fer el salt a Broadway i posteriorment a tot el món, convertint-se en un referent de l’època i en la veu de tota una generació. Havia nascut Rent. Diversos factors van contribuir al seu éxit i van fer que es convertís en una de les obres més estimades i en un musical de culte, arribant a tenir la seva versió cinematogràfica, tot i no ser gaire encertada. Així, factors com unes cançons potents d’estil rocker, una descripció punyent de la realitat dels joves, una posada en escena moderna i dinàmica o […]

Maria Rosa és una de les obres més representatives d’Àngel Guimerà. Inspirada en una historia real que va passar en el poble de Solivella (Tarragona), va ser escrita l’any 1894 per encàrrec per l’actriu Maria Guerrero. Descriu les intrigues i passions amoroses entre la Maria Rosa, l’Andreu i en Marçal, a part de recollir amb trets realistes, les inquietuds socials de l’autor, mostrant-nos els conflictes i els personatges de l’ època en la que ell va viure i n’era coneixedor. Hi ha dos temes principals, un és l’amor i l’atracció fatal, i l’altre és el món laboral, les condicions socials, la classe obrera. Tot molt ben representat en aquesta versió més actual que ens presenta la Carlota Subirós. L’argument com […]

Actualitzar un clàssic, i més si es tracta d’un clàssic de caire naturalista i molt lligat a una època, la tasca no és mai senzilla. Però salvant alguns esculls, la versió o adaptació de Carlota Subirós no és precisament el problema d’aquest muntatge. La veritat és que l’adaptació fa creïbles la pobresa dels personatges o el seu precari entorn laboral -desgraciadament, són aspectes amb els que no hem deixat de conviure-, i fins i tot aconsegueix que la rentadora o altres aparells anacrònics no facin cap mena de nosa al conjunt. Potser no calien, però actuen com a símbols atemporals i en una obra com la de Guimerà, plena de simbologia, diguem que no hi estan de més. El que […]

Ficció encarnada per actors i realitat a càrrec de professionals de la justícia. Aquest cap de setmana el Lliure de Gràcia s’ha convertit en una sala de judicis on hi ha hagut un procés judicial amb veritables professionals: la jutgessa (Marisa Maurel), l’advocada (Eva Labarta), el fiscal (Félix Martín), l’agent judicial (Irene Sánchez), el forense (Xavier Bernal) i el psiquiatra (Luís Borrás Roca), persones que en les seves vides privades exerceixen cadascun d’ells, aquestes professions. Tres actors interpretaran els personatges ficticis: Hamlet, l’acusat (Pol López), Gertrudis, mare de l’acusat (Mercè Arànega) i Ofèlia, filla de Poloni (Maria Rodríguez). Els espectadors hem estat part del jurat popular, tot i que al final, s’ha escollit entre tots els assistents a nou membres […]

L’expectativa era alta després del gran èxit que va suposar Barcelona, l’anterior espectacle de Pere Riera. Lluny d’intentar repetir la fórmula, el dramaturg i director ha optat, en aquesta ocasió, per explicar una història narrativament menys clàssica i més petita, sobre un grup de quatre actors, dos veterans i dos emergents, i el seu ric univers emocional. Riera torna a comptar amb Emma Vilarasau que tira d’ofici, acompanyada, en aquest cas, d’un esplèndid Jordi Boixaderas que sap transcórrer la línia entre la comèdia i el drama amb naturalitat i quan sigui necessari. La història no és especialment original però funciona molt bé, gràcies, sobretot, a la bona mà del seu autor pels diàlegs, el conflicte intern dels personatges, el control […]

A hISTÒRIA, Sixto Paz aborda el tema de la història i les seves interpretacions, del relat de la història, i, per fer-ho, es centra en una història petita (una història en minúscules) ocorreguda durant la Segona Guerra Mundial. Jan Vilanova signa un text magnífic que, parlant de les coses petites, aconsegueix explicar-nos coses molt grans. Un text habitat per personatges fascinants, complexos i, sobretot, molt humans, interpretats per tres actors impecables. hISTÒRIA és un muntatge interessant, que emociona i convida a la reflexió. No us el perdeu. Més informació a Somnis de teatre

Em sap greu, però de vegades no hi ha prou amb les bones intencions.

La ficció dins de la ficció ha donat lloc a algunes de les millors peces cinematogràfiques i teatrals de la història, com per exemple Eva al desnudo, però també ha estat un recurs que s’ha utilitzat desde fa segles en obres cabdals com Hamlet, en la que el protagonista demana fer una representació teatral sobre la conspiració del rei per tal d’intentar destapar-la. De fet, Infàmia utilitza fragments d’aquesta obra, tot nedant entre el terreny de la ficció i el de la realitat i despertant un allau de sentiments al transitar per dos móns tan separats com propers. En aquest sentit, això és el que el teatre sempre ofereix a l’espectador, ja que es tracta d’una ficció que evoca uns […]

Un equip de més de 50 persones, han aixecat aquest musical una altra vegada des de zero i ho han volgut fer precisament per estrenar-la en la data exacta que se celebra el 20è aniversari de la seva estrena al Off Broadway, aquell 26 de gener de 1996, encara no 48 hores després de la mort del seu creador Jonathan Larson. Els Voltaires vàrem tenir l’enorme sort d’assistir a aquesta estrena dimarts passat. Quan va començar a sonar la primera cançó, de seguida vaig notar que m’estava emocionant i que els meus ulls s’humitejaven; llavors vaig pensar que aquest enorme esforç tindria la seva recompensa i que acabaria sent tot un èxit. El resultat ha estat magnífic, especialment per la […]

Perquè Roger Bernat ha convertit l’escenari en la sala d’un jutjat on no es menja fetge d’un penjat, sinó que es jutja la mort de Poloni en mans de Hamlet, i testifiquen Ofèlia, Gertrudis i el propi Hamlet, actors professionals, davant d’un jutge, un fiscal, un defensor i un agent judicial de veritat, o sigui professionals de la judicatura que s’han ofert a col·laborar en el muntatge. Molt interessant, tot i que una mica pesat per culpa, al meu entendre, d’una massa llarga part dels togats, en contra d’una massa curta dels actors. Tot i així molt interessant. Crítica completa » http://bit.ly/20yLaPh

La veritable intenció de Lush Fields és acostar els ballarins al públic i trencar definitivament la quarta paret. Podríem dir que aquesta intenció s’aconsegueix del tot, però la idea de dialogar amb l’arquitectura i de reflexionar sobre la problemàtica entre forma i disseny ja serien figues d’un altre paner. Crec que aquest espectacle funciona per l’espai escollit -en aquest cas, la polivalent i interessant Sala Badabadoc– i per la proximitat, però no tant pel concepte en si o la brillant execució dels ballarins. Penso que tot esdevé massa fred i inconnex, sense lloc per a l’emoció, la reflexió o el debat. En aquest cas podríem dir que la forma s’ha menjat el contingut, tot i que sempre és un goig […]

La Llista, aquesta fal·lera per realitzar llistes és la roda que porta a la desesperació a la protagonista. De mica en mica vas entrant en aquest cercle viciós que porta a la protagonista a un punt de bogeria. En el transcurs de l’obra ens va visualitzant els diferents estats d’ànims fins arribar al desequilibri. Els monòlegs et demanen estar atent per no perdre’t des d’un primer moment, i en aquest cas no he tingut cap moment de fugida. Des de l’inici Laia Marull m’ha atrapat tant per la seva veu com per la seva energia. Crec que s’ha de veure per el gran treball que realitza Laia Marull, entre d’altres coses. Seguim ….

Sí, molt bé per a en Pere Riera que ha sabut bastir una obra interessant i intel·ligent de teatre dins el teatre. Aquest xicot a més d’escriure bé i tenir idees, té molt ofici i el sap utilitzar i dosificar amb saviesa, com les pindoletes de homeopatia. Per això li surten les peces rodones i que encanten a una grandíssima part del públic. Allò que en diuen èxit de públic i de crítica, que es veu que és personal que camina per viaranys separats i que de vegades, Oh Déu, coincideixen. Doncs com diuen en castellà: “que bien”, perquè conya apart, és el tipus de dramaturg que fent qualitat atrau públic; no tothom aguanta Beckett. Crítica completa » http://bit.ly/1KINl9T

Teatro del Astillero ha celebrat els vint anys d’existència l’any 2015 i és, segons ells mateixos manifesten, l’única companyia formada solament per autors de teatre. És també un espai per a la reflexió, l’assaig i la recerca de nous recursos de textualitat dramàtica. Una obra dedicada a tots els dramaturgs del món i que està inspirada en la feina dels gestors culturals, dels distribuïdors, dels productors i dels programadors. També està dedicada als polítics responsables de la precària situació cultural. Ells fan sortir a tots aquests personatges a escena amb l’única finalitat de ridiculitzar-los. Per mitjà de l’humor van denunciant d’una forma “delicada” tots els desequilibris del panorama cultural i intenten mostrar que, segur, ha d’existir un espai per les […]

Aquest espectacle és el primer de gran format que Lali Ayguadé ha creat i per això s’ha basat en diferents tècniques de ball, incloent-hi en aquestes, alguns aspectes relacionats amb el món del circ que ella molt bé coneix, com són les acrobàcies i la mímica apressa dels clowns, barrejat també amb el hip hop. Un espectacle que ens va emocionar en molts moments per una magnífica coreografia plena de sensibilitat i uns moviments dels quatre ballarins que semblen moltes vegades gairebé irrealitzables per un ésser humà; Anna Calsina Forrellad, Nick Coutsier, Sergi Parés, Diego Sinniger de Salas van aconseguir que una altra vegada la dansa contemporània quan es treballa en conjunt i es deixen a banda personalismes, ens provoquen […]