Recomanacions

Mentre veia aquesta obra he pensat que estava realment davant d’un teatre modern, intel·ligent i creatiu, malgrat que la seva proposta formal pugui assemblar-se a moltes altres. Penso que el que fa diferent la proposta de Titzina Teatre és el rigor amb el que treballen i el material de base amb el que s’enfronten. I dic “enfronten” perquè realment es palpa la lluita que hi ha hagut amb els temes plantejats, amb els sentiments que s’han posat damunt de la taula d’assaig i fins  i tot amb la posada en escena, que a més de gran concentració requereix un enorme desgast anímic. No vull explicar molt de la trama, perquè una de les millors coses del muntatge és que permet submergir-te en un […]

Poques vegades surts del teatre pensant que acabes de veure un espectacle que hauria d’estar ple cada dia. I sóc conscient que Distancia siete minutos no és una obra per a tots els públics. No tracta un tema amable, ni agradable i tampoc ho fa des d’una estructura formal fàcilment reconeixible ni còmode. En el mateix moment que la humanitat decideix aixecar la vista i explorar el planeta Mart (a 225.300.000 km de la Terra) el protagonista d’aquesta història s’enfonsa en la recerca del seu propi “jo” i la relació amb la seva feina i el seu pare. Ens trobem davant la davallada a l’infern (el seu planeta roig particular) d’un jutge de quaranta anys dialogant amb l’artificiosa i magnífica (i […]

Al més pur estil dels diàlegs platònics, que imitaven la manera socràtica de divulgar coneixement, Jordi Manau ha escrit una peça teatral entorn de la figura de Protàgoras simpàtica i força original. Dirigida pel mateix autor juntament amb Clàudia Costas, la història exposa la paradoxa del títol a través d’una confrontació verbal entre el seu creador i un dels seus deixebles. Tot i el seu contingut, l’espectacle és divertit i molt lleuger, combinant humor anacrònic amb gags derivats de la forta personalitat del seu protagonista, que no dubta en reivindicar la seva importància en qualsevol ocasió. Està clar que l’obra funciona, principalment, pel carisma de l’actor que interpreta Protàgores, un pletòric Gerard Clavell que domina l’escena amb comoditat, transita les inflexions […]

Los Vivancos tornen a la nostra ciutat per oferir-nos un espectacle de gran format en el que demostren la seva tècnica impecable i la seva habilitat per arrossegar al públic. De fet, la companyia té un gran grup de seguidors fidels que realment viu l’espectacle en molts nivells i que senten una sèrie d’emocions que no es priven d’exterioritzar efusivament. A més, aquests no dubten en fer una llarga cua a l’acabar l’espectacle per saludar als seus ídols i en comprar el seu marxandatge per a que sigui signat. En aquest sentit, potser els que no pertanyem a aquest grup ampli, podem admirar la tècnica o el meritori treball que fan els set artistes, però segurament no ens arribaran aquestes emocions o, si més no, […]

Ahir malauradament va ser l’últim dia que es podia anar a veure aquesta proposta de la productora Sixto Paz. Tot va començar quan vaig rebre una carta dells en la que em convidaven a reservar l’entrada pel seu nou espectacle Bruno & Jan & Àlbert; la veritat és que no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig reservar les entrades amb els ulls tancats, ja que no m’he perdut mai cap de les seves propostes i sempre n’he sortit bastant satisfeta. Aquesta vegada la proposta encara tenia més morbo, dons no en sabia rés o ben poc de què anava. La sorpresa ha estat majúscula !!!!, no només m’ha encantat, si no que he sortit d’aquesta aventura amb aquella cosa […]

Els Titzina tenen una forma de fer teatre singular i amb molta personalitat, fent gaudir a l’espectador a través de propostes originals i, alhora, molt diferents al que estem acostumats a veure. En aquesta ocasió, ens presenten una obra que ja porta voltant per tot el món des de fa gairebé dos anys, la qual parla sobre la comunicació interpersonal o, més aviat, sobre la incomunicació que regna en la nostra societat, a on cada persona sembla trobar-se tancada en els seus problemes i en la seva forma de fer les coses, sent incapaços de mantenir un diàleg amb el que tenim al nostre costat. Així, a través d’una relació paterno-filial, se’ns plantegen molt temes com la mort, la felicitat o les relacions familiars, per exemple, […]

L’adaptació de la novel·la de Joan Sales Incerta glòria és un d’aquells grans projectes a què ens té acostumats Àlex Rigola. Una història crua sobre la Guerra Civil habitada per personatges complexos i calidoscòpics. De fet, el millor del muntatge és, sens dubte, el repartiment. Un equip impecable que dóna vida amb energia i matisos a aquests personatges. El conjunt, però, és irregular. Una primera part una mica confusa i atropellada (per la necessitat de presentar molta informació en molt poc temps), una segona part preciosa i intimista i una tercera part que combina moments brillants amb d’altres, de nou, confusos. Una posada en escena amb cert excés d’elements simbòlics i un ús una mica discutible de la dansa contemporània completen un muntatge […]

Jo la vaig veure el passat febrer al Joventut de l’Hospitalet i me’n alegro que ara s’hagi programat a Barcelona perquè és un teatre molt interessant, a més d’intel·ligent. La trama funciona en dues dimensions paral·leles: s’acaba d’enviar un robot a l’espai i al mateix temps un jove jutge es veu obligat a deixar el seu pis per una plaga de tèrmits. L’empresa fumigadora el fa marxar de casa per uns dies ja que treballen amb gas tòxic. Anirà a viure a casa el seu pare, cap problema, però… fa vuit anys que no es veien. Perquè…? Llegiu-ne més.

Per fer una representació d’aquests entremesos de Cervantes tal com es feien al segle XVI, divertits, picants, amb música, dansa, actuacions descarades, tocaments, caps per sota les faldilles… Els entremesos eren una mena de pantomima per divertir-se i a fe que ens heu divertit. Direcció, vestuari, música, tot genial i les actuacions… A més una cosa poc habitual: els efectes especials produïts “en directe”. Hem “vist” com feien ploure, cops de picaporta, llamps i trons, grinyols de portella, tot un espectacle dins de l’espectacle. Redéu que bé m’ho he passat! Llegiu-ne més.

Segons l’Antic Testament, Judith (una d’elles) va ser una vídua jueva de belles faccions que va decapitar Holofernes, general de l’exèrcit invasor, aprofitant que estava enamorat d’ella. Basat molt lliurament en la figura d’aquesta dona forta i venjativa, l’actriu Michela Aiello ha creat un personalíssim espectacle que barreja textos poètics de diferents autors, ombres xineses, teatre gestual i marionetes. L’obra aborda, bàsicament, el dolor de la ruptura amorosa des del punt de vista femení, entre d’altres sentiments de pena. Així, la proposta encadena una sèrie de fragments simbòlics que expressen, de manera molt angoixant, algunes de les obsessions que turmenten a certes dones de la societat contemporània. La maternitat, la soledat o la sexualitat són alguns dels temes representats amb […]

Amb ocasió del seu vintè aniversari, el reconegut centre de creació madrileny La Abadía ha decidit retrobar-se amb un dels seus primers espectacles. Aquesta adaptació dels Entremeses de Miguel de Cervantes, que inclou les peces La cueva de Salamanca, El viejo celoso i El retablo de las maravillas, recupera diversos membres del repartiment original servint, així, d’autohomenatge a més de tribut al gran autor del segle d’or espanyol. La posada en escena per aquesta obra és sòbria i elegant, mantenint una atmosfera clàssica molt ben acompanyada per un vestuari i escenografia tradicional però pràctic i senzill. El més destacable, en aquest sentit, és l’ús d’instruments força rudimentaris per crear, en directe, l’espai sonor, la música i els efectes, dotant d’una […]

Per adaptar aquesta novel·la, una de les millors mai escrites en català, perquè la cosa és complicada, pel tema i pel llenguatge. Muntada en tres parts, la primera en el front aragonès, la segona a la rera guàrdia de Barcelona i la tercera tornada al front. La peça comença potser massa carregada de simbologies, però se’n va sortint. A la segona part fa un canvi important i es torna més intimista, i a la tercera tornem  a la guerra amb la desfeta del front d’aragó i la fugida de les tropes republicanes, La primera part potser peca una mica masa de simbologies, però a la segona agafa un to intimista molt adequat al que s’exposa i la tercera torna al […]

No era fàcil traslladar a escena un llibre com El curiós incident del gos a mitjanit. El genial best-seller de Mark Haddon reflectia, fent ús de diverses tècniques narratives, l’univers mental i emocional d’un jove amb autisme que investiga l’assassinat de la mascota d’un dels seus veïns. Però, entre l’adaptació del dramaturg Simon Stephens i l’enginyosa direcció de Julio Manrique (utilitzant mitjans modestos però increïblement efectius), han convertit el text en una aventura teatral que respecta totalment el seu esperit. El muntatge és ple de recursos, ironia, moments màgics, barreja humor i drama i, fins i tot, juga amb una metateatralitat molt interessant. A més, la interpretació de Pol López en el paper protagonista és, certament, impressionant. El seu Christopher […]

És la primera vegada que anem a veure un espectacle de la companyia Titzina i haig de reconèixer que ens ha sorprès moltíssim.La companyia Titzina està formada per Diego Lorca i Pako Merino que són els autors, directors i actors dels seus propis espectacles. Fins ara se’ls hi coneixia tres obres teatrals: una en torn a la bogeria “ Folie a deux”,la segona el tema era la guerra “Entrañas” i  “Exitus” basada en la mort. Amb “Distancia siete minutos” han canviat de registre i van en busca de la felicitat. Per poder fer aquest espectacle, en Diego i en Pako van assistir a conferències dirigides per Eduard Punset que tractaven sobre el tema de la felicitat, després van buscar la […]

Un musical de producció pròpia, bones veus i música en viu. Per què no acaba de funcionar? En primer lloc, l’argument. Em sap greu dir-ho però és com veure un capítol (divertit però allargassat) d’una sèrie televisiva. Fa la sensació que allò que tenim damunt l’escenari ja ho hem vist d’altres vegades. En segon lloc, l’escenografia. Més pobra que guapa. Converteix la crítica (si és que n’hi ha) en una mena d’autoparòdia que no ajuda gens a desenvolupar un tema que, “a priori”, sembla interessant. Per últim, les cançons. No vull dir que estiguin mal interpretades ni que no tinguin nivell. Però crec que li falta un parell de temes que destaquin per sobre de la resta. Dit tot això, crec que […]