Recomanacions

Heu posat en marxa una bona iniciativa ajudant a joves emergents d’aquesta professió tan, tan… problemàtica? Les Estrebades és una peça amb un plantejament intel·ligent i actual. La involució d’una noia viatjant al seu passat i dialogant amb la nena que va ser, possiblement en busca de respostes a la seva infelicitat actual. Dramaturgia atrevida i posada en escena molt ben resolta dins la seva senzillesa. Magnífiques interpretacions del duet d’intèrprets i bona direcció en una peça que considero difícil. “Gairebé cada dia era rica i pràcticament tots una princesa” recorda nostàlgica els dies feliços la protagonista.

“Penso en Yu”  sorgeix després de que la seva autora Carole  Fréchette ,llegís un matí al diari, la noticia de l’alliberació de Yu Dongyuem, després de 17 anys d’empresonament, per haver llançat pintura sobre una imatge de Mao. El que va començar l’any passat com una lectura dramatitzada al teatre Romea ( organitzada per l’AADPC, la Fundació AISGE i La Fundació Romea), ara és pot veure representada a la Sala Beckett. Madeleine (Fina Rius) és una activista en crisi que s’obsessiona amb una notícia que ha llegit al diari, Yu Dongyue ( xinès : 喻东岳; Hanyu Pinyin : Yù Dongyue) ha sortit en llibertat després de ser empresonat durant gairebé 17 anys a la Xina, per llançar ous plens de […]

Llàstima que l’obra s’ha complicat en excés a partir de la mitja hora i ha resultat confusa i poc convincent. El que ha començat bé i caminava cap a un thriller interessant s’ha anat embolicant i ha acabat fins i tot amb l’arcàngel Sant Gabriel. Els actors ho han fet bé, però com es defensa una cosa tan dispersa? Repeteixo, l’espai magnífic. Aquesta sala central del MAC s’haurà de tenir en compte, però seria bo fer algunes proves d’acústica per millorar el tema del so.

Les noves tecnologies, com internet i les xarxes socials són un instrument de comunicació, de treball, d’oci i d’informació, que si no es porten amb mesura pot canviar-nos a nosaltres i a la societat en general, creant una addicció. Un fet molt actual i del tot  preocupant en la que ens trobem avui en dia. Pot ser la gent no és prou conscient de la gran dependència que tenen a estar connectats. És molt trist anar a un restaurant i veure que la parella de la taula del costat no tenen cap diàleg entre ells perquè estan pendents del seu mòbil, aifon o Tablet ; veure que els joves perden el món de vista si no tenen cobertura, la bateria és […]

Possiblement com n’he vist diversos espectacles d’aquestes característiques, m’esperava molt més d’aquesta proposta de la Compagnie Adrien M / Claire B .És cert que visualment la fusió de les imatges digitals amb les reals han estat ben cohesionades i d’una gran bellesa visual, però tractant-se d’un espectacle de dansa, he sortit força decebuda del que he vist. He trobat que tot i que tots dos interpretes d’aquest espectacle fan una feina molt acorada, ella mostrant una gran habilitat en moviment corporal i ell molt bo amb malabarismes, s’ha m’ha fet monòton, lent i avorrit.  

Daniela Feixas ens proposa un interessant debat al volant del comportament dels individus, preguntant-se quina part d’aquest es déu a l’herència genètica, quina a l’ambient o si només es déu a una d’elles. De fet, aquests dubtes han marcat el camp de la genètica des de que Darwin va impulsar la teoria de la selecció natural, els quals han arribat fins als nostres dies. Diverses veus en els dos sentits s’han pronunciat al respecte i encara continua sent un debat apassionant, el qual, al llarg de la història, s’ha utilitzat en moviments com el nazisme per justificar els seus ideals i els seus actes criminals. En aquest sentit, l’autora ens planteja una història en la que es barregen elements dramàtics propis de les obres […]

Diu Antonin Artaud, poeta, dramaturg i director francès, en l’assaig en el qual està basat aquest espectacle que el teatre, com la pesta, “és l’exteriorització d’un fons de crueltat latent pel qual es localitzen en un individu o en un poble totes les possibilitats perverses de l’esperit”. Aquesta és només una de les innumerables sentències que aquest text brillant, provocador i incisiu, publicat per primera vegada l’any 1938, tira a la cara dels amants del convencionalisme. Tan sols la idea de portar a escena un escrit tan visceral i agosarat com aquest mereix tots els respectes cap al seu director i adaptador, Jordi Coca. Probablement, ha presentat, així, per primera vegada a molts espectadors la veu d’aquesta figura maleïda del […]

En un indret de la Catalunya de 1980, tres membres d’una família una mica distanciada es retroben amb motiu del que, en principi, sembla una simple celebració d’aniversari. Aquest senzill plantejament, dóna peu a Daniela Feixas (autora del text que també participa com a actriu) a desenvolupar una fosca trama relacionada amb l’herència del mal genealògic que els protagonistes aniran desvetllant a mesura que avança la història. La tortuga de Califòrnia és un drama narrativament efectista que, no obstant això, s’aguanta amb una estructura funcional i diversos elements de thriller. La seva habilitat per treure suc del seu leitmotiv és admirable tot i que, finalment, serveix més per explicar els personatges que no pas per fer reflexionar al públic. Així, […]

Què cony és això? No sembla massa seriós, però és l’elenc que han  muntat la Cris Celada i la Tatiana Sánchez Garland, un duet que han escrit una obra impossible, d’un teatre del absurd post… postnosé. Una obra feta de peces soltes sense, aparentment, ni cap ni centener. Així doncs, queda clar que no queda massa clar els missatge que la parella de noies vol transmetre a la societat moderna. Espectacle divertit, desmarxat, però fet amb gran rigor. Satíric. Val la pena anar-lo a veure abans de que caigui de la cartellera… avui, diumenge 12 de juliol. És el que hi ha en aquest moment.  

L’any 2011 vaig poder presenciar en el mateix Teatre Lliure un altre espectacle de Van Laecke, Platel i Prengels, Gardenia. Tot i que aquell muntatge anava sobre el transformisme, la tolerància i l’acceptació d’una sexualitat diferent més enllà dels seixanta anys, les intencions artístiques són molt similars. Tant un espectacle com l’altre juguen amb l’estranyesa dels espectadors, fins a fer-los còmplices d’unes històries que requereixen esforç i comprensió. Més que històries són imatges, sensacions. Imatges bellíssimes que acompanyades de la música adquireixen una èpica i un simbolisme a prova de bombes. Sigui com sigui, aquest En avant, marche! té alguns problemes de base que per a mi no  el fan del tot rodó. Segons el dossier i el programa de […]

Vaig veure Jaume I (El Conqueridor) a la seva estrena al teatre L’alternativa de Sabadell. Poques vegades he rigut tant a un teatre. El text de Pitarra és increïblement barroer, brut, sarcàstic i políticament incorrecte. Us asseguro que és un espectacle totalment inesperat tant per la seva temàtica com pel seu to, sembla mentida que fos escrit fa 150 anys. Amb una posada en escena senzilla però molt efectiva i uns actors còmics entregadíssims, Jaume I (El Conqueridor) us encantarà si gaudiu amb la incorrecció política, l’humor ximple, grotesc i sense pretensions i sou capaços de riure d’una de les figures més importants de la història del nostre país. Molt recomanable!

Aquesta versió teatral d’El discurso del rey comença amb un home nu que de mica en mica van vestint -o disfressant- de rei. Una bona i encertada metàfora per a una obra en la que un dels personatges arriba a dir: “El rei només és un actor, i la família reial una companyia de teatre.” Si tenim en compte que aquest actor principal no pot escollir govern, ni fer lleis, ni decidir si porta o no el seu país a la guerra, ens adonarem que tot plegat queda supeditat a una qüestió d’imatge i oratòria. Fins aquí tot entra dins del que es considera acceptable, però… ¿què passa si l’oratòria és l’única cosa que aquest personatge no pot  aportar? ¿Què […]

Bangkok promet una dura crítica al sistema però, al final, no passa d’emprenyada infantil. Amb una premissa més que interessant (la, tan espanyola, cultura del malbaratament en obres públiques) acabem assistint a un interminable i circular diàleg que recorre constantment a llocs comuns i idees maniquees sobre la situació i els problemes actuals. Dos actors entregats i una escenografia que dificulta la visió del públic completen un espectacle del que, francament, n’esperava moltíssim més. Més informació a Somnis de teatre

iMe parla d’un futur que s’assembla massa al nostre present. Els humans s’han implantat els dispositius mòbils per a estar connectats a les xarxes les 24 hores del dia. En un món on fa anys que ningú no es mira als ulls, podem dir que estem realment connectats? Amb aquesta premissa, Roc Esquius (autor i director d’iMe) trama una magnífica història plena de detalls i matisos que fa riure però que també fa pensar (i molt!). Quatre actors sobre una escenografia minimalista creen personatges entranyables, molt humans i amb els que ens podem identificar. Amb una cartellera totalment envaïda per un Grec que sembla que no acaba de donar la talla, iMe és una bafarada d’aire fresc, una història realment […]

La tortuga de Califòrnia és un d’aquells casos de “posa un nazi a la teva obra” per a intentar augmentar l’impacte dramàtic de la història. Un recurs efectista i, en la meva opinió, del tot innecessari per a intentar aprofundir en la naturalesa de la maldat i la influència de la història familiar a la nostra vida. Amb una posada en escena senzilla i unes interpretacions correctes, La tortuga de Califòrnia intenta resultar trascendent però no aconsegueix distanciar-se del melodrama. Més informació a Somnis de Teatre