L’espina de la truita

L’espectacle contemporani sovint troba la seva màxima expressió en la intimitat dels conflictes quotidians, convertint un acte tan trivial com un dinar familiar en un autèntic camp de batalla ideològic i generacional. És un lloc comú, un recurs freqüent i sovint, malauradament, previsible. Això és precisament el que s’esdevé a La truita, una punxant peça del dramaturg francès Baptiste Amann que arriba a la nostra cartellera sota la traducció precisa de Carles Batlle. El text ens presenta una parella a les portes de la jubilació que s’ha traslladat al camp per obrir una fleca ecològica; un intent de reiniciar les seves vides que trontolla quan reuneixen les seves tres filles i els seus respectius companys per celebrar l’aniversari del pare. El detonant del drama, aparentment innocu, és una truita de riu que porta la filla mitjana, qui es nega a menjar la carn preparada per la mare a causa de les seves noves conviccions. A partir d’aquest ingredient, l’autor basteix una comèdia dramàtica articulada en tres actes – entrant, segon plat i postres – que radiografia amb gran lucidesa el pes de les tradicions, la intolerància camuflada d’afecte i les esquerdes dels valors comunitaris actuals.

El muntatge descansa sobre les espatlles d’una companyia intergeneracional encapçalada per dos gegants de l’escena catalana: Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas. I la taquilla ho nota, és clar, per bé i per no tan bé. Tots dos actors, que acumulen una llarga història de complicitats interpretatives d’alt voltatge en el teatre de text, exhibeixen una química orgànica i magnètica en el paper de progenitors afectats pel qüestionament dels seus fills. Al seu voltant, un repartiment jove que inclou noms com Sara Espígul, Miranda Gas o Júlia Bonjoch aporta la frescor i la rèplica necessària per enfrontar els xocs de mentalitats. La direcció escènica de Ferran Utzet, avalada per una trajectòria impecable en la creació d’atmosferes on el subtext i la tensió continguda ho són tot, pretén equilibrar el ritme d’aquesta comèdia coral sense perdre el rerefons amarg de la discussió. A través de l’ús de l’espai i els silencis, Utzet fa créixer la incomoditat a la taula. El ritme, però, és irregular, amb un pretenciós torn gairebé rotatiu de monòlegs que pretenen mostrar el fons de cada personatge, però que només la Vilarasau el Boixaderas i l’Espígul tenen realment integrat i el fan servir amb autenticitat. Es fa alguna concessió de cara a la galeria que encandila part del públic i, ja parlo personalment, n’aparta la resta perquè sobra, com l’espina de la truita.

En l’apartat tècnic, l’escenografia i el vestuari d’Albert Pascual juguen un paper narratiu decisiu, fugint del realisme costumista per dotar l’espai d’una subtil abstracció que subratlla l’aïllament del nucli familiar. L’evolució de la il·luminació acompanya magistralment la degradació del clima festiu cap a la tempesta emocional, tancant un cercle on el menjar esdevé el mirall de les nostres pròpies contradiccions. La truita és una invitació a mirar-nos de prop, una proposta que busca un teatre compromès amb el seu temps, proper i profundament humà.