La memòria ens fa lliures
Hi ha obres que no busquen impressionar per acumulació, sinó per sedimentació. L’albada, escrita per Jaume Viñas i dirigida per Oriol Broggi, pertany a aquesta categoria: un espectacle extens, coral i ambiciós que demana a l’espectador una disposició poc habitual avui dia, la d’entrar en una història sense pressa i deixar que el temps teatral faci la seva feina.
La peça parteix d’una recerca personal que aviat deixa de ser només íntima. A través de l’Alba, una estudiant d’Història que investiga el seu passat familiar en plena Barcelona preolímpica, l’obra obre una porta cap a dècades de silencis, ferides i versions incompletes. La Guerra Civil, la postguerra, la Transició i l’eufòria del 92 no apareixen com a grans blocs històrics, sinó com a capes que encara afecten els cossos, les converses i les relacions familiars.
Un dels encerts del text és que no converteix la memòria en consigna. Viñas construeix, amb un talent superlatiu, un relat ple de veus, contradiccions i zones d’ombra, on recordar no és un exercici còmode, sinó una manera d’assumir responsabilitats. L’escriptura avança entre escenes de forta càrrega emocional i moments més quotidians, i troba en els vincles familiars el lloc des d’on parlar d’un país que sovint ha preferit callar abans que mirar.
La direcció d’Oriol Broggi dona al muntatge una respiració clara, en la línia més autèntica de La Perla 29. Malgrat la seva durada, l’espectacle no es percep com una successió feixuga d’episodis, sinó com un recorregut que necessita espai per desplegar-se. L’escenografia, les projeccions, la llum i el vestuari treballen al servei d’aquest trànsit temporal, sense imposar-se a la paraula ni als intèrprets.
El repartiment, format per onze actors i actrius, sosté amb precisió una estructura exigent, plena de canvis d’època, registres i personatges. La força del muntatge neix sobretot d’aquesta idea de companyia: una presència col·lectiva que permet que la història avanci com un mosaic humà. Entre les interpretacions, destaquen la solidesa de les veus més veteranes i la capacitat del conjunt per fer creïble el pas del temps. Cal rendir-se, però, davant del repte majúscul que afronta de forma reeixida la Clara Mir. El conjunt excel·leix, i la seva interpretació és més que destacable.
L’albada és una recomanació especialment adequada per a qui entén el teatre com un espai de memòria compartida. No és una obra lleugera, però sí necessària. En sortir-ne, queda una intuïció persistent. No es pot avançar en l’oblit. Conèixer, recuperar la memòria, potser no ho repara tot, però és l’única via per viure en llibertat.