Recomanacions

Deu anys abans de morir, Antonio Gades va crear la seva última gran producció, Fuenteovejuna. Tot i que va quedar pendent un projecte sobre Don Quixot, crec que aquesta va ser una obra culminant, en la que va trobar la mesura justa per dramatitzar un ballet i conservar alhora l’esperit del text teatral. Es tracta d’una coreografia que barreja gèneres (flamenc, danses populars espanyoles, ballet clàssic…) i moments molt descriptius amb d’altres d’autèntica festa flamenca, com ja passava a la Carmen creada juntament amb Carlos Saura. Però aquí tot està molt més lligat i tant el vestuari com la música triada ens aporten una visió més homogènia de tot el conjunt. A l’igual que al muntatge de Carmen, la música […]

Tripula ens proposa un viatge dins un globus aerostàtic. No vol ser pas un teatre pedagògic, ja que l’únic que pretén és que el públic sigui capaç de viatjar per llocs imaginaris i segurament impossibles… un públic que entri en la convenció de viatjar sense moure’s del lloc. En arribar a la Sala Tallers m’he trobat amb un bon grapat d’infants que esperaven pacientment a què les portes de la Sala s’obrissin…. i de sobte han aparegut els científics que ens han fet passar amb molta prudència, per tal de què no malmetem la sofisticada maquinària que ens faran viatjar ben aviat per mons desconeguts i imaginaris. Finalment ens han fet entrar dins del globus i de sobte hem entrat […]

Si tenim en compte que el fragment d’Home i Senyor és només un aperitiu, segur que podem deixar-nos anar per la màgia de l’autor napolità i gaudir de La gran il·lusió de la manera que es mereix. Alguns diuen que no s’haurien d’haver ajuntat les dues peces, però el que està clar és que l’encant de la segona és innegable. Es tracta d’un text més proper a L’art de la comèdia que a Dissabte, diumenge, dilluns. Concretament, estem davant d’un De Filippo més pirandellià que mai, que escriu amb senzillesa -i un rerefons desolador- sobre l’afilada frontera entre ficció i realitat. De fet, no és gens innocent la història del pobre Calogero Di Spelta, que prefereix viure en la mentida […]

Entrem a la sala, plena de gom a gom, i veiem una enorme cortina a l’escenari, només un petit espai obert ple de marques blanques a terra, i comença l’espectacle amb tots dos actors sortint en calçotets i donant voltes davant i darrere la cortina mentre es van vestint, un d’ells amb sabates de taló de dona, és com si tinguessin pressa per estar a punt. Es tapen la cara amb unes caràtules de discs de vinil, un de Dvorák, l’altre de Conchita Piquer i aquí ja comencem obertament a riure. Cau la cortina i es van intercalant números de circ, equilibrisme, “animals” i pallassos, sense pronunciar cap paraula. No és un espectacle al 100% de circ, tampoc és un […]

Una bona proposta de teatre de gest i mímica. Al llarg de la representació només sentirem algunes paraules en un rus que tampoc ho és, però és evident que no calen les paraules per entendre el que ens expliquen. Amb una gestualitat molt marcada i una mímica que beu de les fonts de Charles Chaplin o Jacques Tati, provoquen una serie de situacions que ens fan riure i passar una bona estona. És la primera proposta escènica de la Companyia Voltäla, que està integrada per Jordi Font, especialista en teatre físic i visual; Toni Guillemat, que prové del teatre de text; Alba Macfalane i Helena Torres, les dues graduades en escenografia. La interpretació dels dos actors és molt bona. Interpreten […]

Feia temps que tenia ganes de veure aquest humorista. Tot i que no sóc gaire amant dels monòlegs humorístics, la meva cunyada m’havia dit que, si podia anar-lo a veure, m’agradaria molt, ja que el seu estil era molt semblant al de Pepe Rubianes. Em sap molt de greu Laura, però de Pepe Rubianes només n’hi havia un i, a banda de ser únic, creu-me que és inimitable. Així que, com us ho diria, no em va acabar de convèncer (a mi!). El públic la veritat és que va riure, i molt!! A la senyora del meu davant pensava que li agafaria alguna cosa. Per ser-vos del tot sincera, va haver-hi un esqueix on vaig riure moltíssim, fins i tot […]

Per començar us haig de confessar que vaig haver de buscar informació sobre el dramaturg Antonio Tarantino, ja que de Tarantino només en coneixia el Quentin. Doncs bé, l’Antonio Tarantino és un dramaturg italià que va començar els seus inicis com a pintor, passant per la seva arribada tardana al món de les arts escèniques (quan tenia més de cinquanta anys), fins a arribar a la seva consolidació com a autor dramàtic. Vespres de la Beata Verge forma part d’una tetralogia que Tarantino defineix com la seva ‘Tetralogia de la cura’, un projecte que partint dels mites evangèlics revisa els grans mites d’Antígona i Medea. L’obra neix a partir de la hipòtesi d’un fet real, la d’un noi que el […]

Es tracta d’un musical de petit format, protagonitzat per dos personatges –en aquesta ocasió es tracta de dos homes–, en el que també participa en directe la creadora de la música (Clara Peya), interpretant al piano la part musical. El seu argument està estructurat com una mena de thriller de l’Amèrica dels anys 40, en el que s’utilitzen els jocs de poder, el maltractament com a eina jeràrquica, el perillós joc de víctima i botxí, les relacions malaltes on la necessitat d’un es converteix en el mecanisme opressiu de l’altre… i on potser en algun moment es poden intercanviar els rols: el que era a sota ara és a sobre… la rata ara fa de gat. El desig sexual entre […]

Estem davant d’una adaptació lliure de Hamlet dirigida per Jessica Walker i amb dramatúrgia de Compañía Laboratorio Teatro de la que podem afirmar, sense cap mena de dubte, que és una de les millors adaptacions lliures de Hamlet que hem pogut veure. Aquesta companyia treballa col·lectivament a partir d’uns personatges sobre els quals investiguen des de la improvisació i el treball corporal. Es tracta de l’anomenat teatre experimental o metateatre, que els permet crear un llenguatge propi. La posada en escena l’hem trobat extraordinària; ens ha impactat tenir la directora davant nostre i veure com dirigia amb les mans i amb la veu. Davant del micròfon situat a l’esquerra de l’espai, tots els actors, un per un –inclosos pianista i […]

Interior és un text de Maurice Maeterlinck, basat en la traducció de Jordi Coca i dramatúrgia de Sabine Dufrenoy, magníficament dirigida per Hermann Bonnín. Vaig descobrir a Maurice Maeterlinck durant la Fira de Tàrrega de l’any passat, gràcies a l’obra A house is not a home de la Companyia Ignífuga, inspirada precisament en la seva obra Interior, la segona peça de la ‘Triologia de la cegera’ (Intrusa, Interior i Los Ciegos), reconegudes com a Teatre Estàtic. A diferència de les altres dues, en què la ceguera és física, a Interior la ceguera ens arriba de forma metafòrica. No és una obra fàcil, ni per a un públic convencional, ja que es tracta d’un text de poques paraules, però ple de […]

El personatge de Don Joan té una presència arquetípica en l’inconscient col·lectiu de la cultura europea comparable només a uns altres pocs mites literaris. Això fa, per una banda, difícil aportar una visió diferent d’aquesta figura i, d’una altra, resulta fàcil caure en l’estereotip de seductor que tothom té present. En aquest cas, David Selvas ha aconseguit salvar la seva proposta d’aquestes dues dificultats amb un enfocament modern de la tragicomèdia de Molière, aproximant la poètica del text a un realisme dialèctic molt vistós. Fent servir un hotel com a escenari (idea no gaire innovadora, per cert), el muntatge té una solidesa admirable, sobretot en la seva primera meitat, sostinguda, bàsicament, per la força interpretativa de Julio Manrique. L’actor es […]

Després de l’esplèndida posada en escena que Lluís Homar va dur a terme amb L’art de la comèdia la temporada passada, sembla que els nostres escenaris estan experimentant un cert idil·li amb el teatre d’Eduardo de Filippo. Dirigida per Lluís Pasqual, el millor de A teatro con Eduardo és l’aclaparadora confirmació de la vigència humorística d’aquest dramaturg italià, sempre que se li sàpiga treure profit. L’obra està dividida en dues parts que, en realitat, són dues peces independents unides per aquest espectacle: Home i senyor i La gran il·lusió. La primera és una divertidíssima caricatura dels tics, manies i misèries que esdevenen durant un assaig qualsevol d’una companyia itinerant. El ritme frenètic, l’encertat mecanisme dels gags i uns actors en […]

A teatro con Eduardo combina una gran quantitat d’ingredients per intentar cobrir tots els fronts: un autor de moda darrerament a Barcelona (Eduardo de Filippo), una comèdia esbojarrada per a tots els públics amb picades d’ullet als teatreros (a la primera part), una tragicomèdia intel·lectual (a la segona part), grans actors de tota la vida (Bosch, Sampietro, Madaula… ), joves actors que trepitgen fort (Laura Aubert, Robert González… ), música popular italiana, belles imatges de Nàpols, una escenografia monumental i una il·luminació de somni. Però malgrat tot això el brou ha quedat insípid. Primera i segona part combinen malament, el ritme general és lent i la segona part es fa llarga, la grandiositat de la posada en escena casa poc […]

Antonio Tarantino és un artista italià que va començar pintant i que ha acabat convertint-se en un dels autors teatrals més peculiars i talentosos en llengua italiana. La seva escriptura és més abstracta que figurativa i és per això que la poesia envaeix tota la seva obra i la fa encara més universal. A Vespres de la Beata Verge ens mostra el dolor d’un home que plora al seu fill mentre li estan fent l’autòpsia. El text és enrevessat i a estones una mica críptic, però està dotat d’una humanitat que va més enllà de les paraules. La dignificació del fill per part d’un pare que no l’ha entès mai posa la pell de gallina, sobretot si aquest pare l’interpreta […]

Ja fa uns anys que el projecte televisiu Mars One, que pretén establir una colònia humana permanent al Planeta Mart, està fent càstings arreu del món. Molta gent està interessada en fer aquest viatge, encara que suposi només un viatge d’anada… A partir d’aquesta premissa, que resulta segurament el més polèmic, sorgeix el nou espectacle de la Companyia Dara. Després de la fantasia distòpica iMe, Roc Esquius ha volgut tornar a parlar en to de comèdia d’un futur més o menys proper. Però, sobretot, ha volgut tornar a parlar de relacions humanes i de personatges inadaptats o amb greus problemes de comunicació. El punt de partida de l’obra és brillant i hi ha un munt d’idees interessants que desemboquen en […]