Recomanacions

Encara que ja m’ho havien explicat, quan vaig entrar a la Biblioteca de Catalunya vaig quedar sorprès de la disposició de les taules. Semblava realment un menjador popular, amb estovalles de quadres, amb el vi a taula i amb els plats i forquilles a punt per servir el sopar. D’entrada, doncs, l’escenografia em va semblar magnífica. L’hostalera és una obra de Goldoni, que es va estrenar en 1755 i que s’ha representat moltíssimes vegades en el teatre professional i d’aficionats. En aquest cas es presenta amb alegria i música, on tots els actors i actrius canten i en algun moment toquen algun instrument. Cada personatge és força esquemàtic i juga a fons amb les característiques preestablertes, que no varia gaire […]

Florian Zeller és un dels nens mimats de la nova dramatúrgia francesa. Ha guanyat tots els premis importants del seu país, i ha estat traduït i estrenat a diversos països, sempre amb èxit de crítica i públic. En realitat, l’èxit l’ha acompanyat sempre, perquè amb només 37 anys ha escrit vuit obres de teatre, cinc novel·les exitoses i dues adaptacions per a òpera i cinema. Sabem que el país veí acostuma a sobrevalorar autors joves i capaços, però pel que hem pogut veure a casa nostra (fa pocs mesos també es va estrenar l’obra El pare) aquest cop se’ls hi ha anat una mica de les mans. Zeller no és un mal autor teatral, però a jutjar per les dues […]

Aquesta és la segona proposta de la “Trilogia de la imperfecció”, que ha preparat aquesta temporada la Sala Atrium, basada en tres personatges femenins de la dramatúrgia europea: Nora (Casa de nines), JÚLIA (La senyoreta Júlia) i Nina (La gavina). Aquesta proposta està inspirada en l’obra de l’escriptor suec August Strindberg i Raimon Molins ha fet aquesta adaptació teatral de l’obra prenent només els tres personatges principals de la obra: la mateixa Júlia, Jean i Kristina. Júlia és una noia a qui li agrada jugar amb el prohibit, el desconegut, i la nit de Sant Joan decideix “jugar” amb el Jean, un majordom de la casa amb el que es coneixen des que eren petits. La seva parella fins aquella […]

Pepa Plana és una pallassa entranyable, precisa, amb una mirada vivíssima i un aspecte innocent i somiador. A Paradís Pintat es converteix en un angelet que només desitja poder volar per aconseguir el seu somni: ser un àngel de la guarda que pugui salvar a tot el món. Però el món és un món menys perfecte i més hostil que el confortable Regne dels Cels. Amb Paradís Pintat, la Pepa Plana ha aconseguit crear un espectacle divertit, que et fa passar una bona estona. Al llarg de poc més d’una hora veuràs alguns gags antològics que et faran pixar de riure… però no tot és innocència darrere d’aquest nasset vermell. L’artista carrega l’obra amb un rerefons duríssim, la crisi de […]

Florian Zeller, autor del text, és considerat un dels millors dramaturgs francesos contemporanis i un dels més apassionats. Va escriure La Mère l’any 2010 i es va estrenar al setembre del mateix any a París. Ara, amb traducció d’Ernest Riera s’estrena a Catalunya. Durant la present temporada teatral Focus ha presentat una altra obra del mateix autor, EL PADRE al Teatre Romea, protagonitzada per Héctor Alterio. Andrés Lima és el director d’aquesta proposta i ha volgut que l’Emma Vilarasau, a la que coneix de fa vint anys, fos la seva protagonista. “Emma és de les millors artistes que he conegut en la meva vida. Hi ha molt poques que puguin fer el que fa ella”. La peça se centra en […]

Potser caldria conèixer l’obra teatral completa de Florian Zeller abans d’agafar-li mania però, després de comprovar que La mare comparteix la majoria dels defectes que vam veure recentment a la seva altra obra El pare, resulta massa temptador no posar-li etiquetes. Ens ha quedat clar que a l’escriptor francès li obsessiona la família, les malalties mentals, la soledat i el pas del temps; temes que són profunds i francament interessants, d’altra banda. Malauradament, resulta també evident que el seu estil narratiu (com a mínim en aquests dos textos) és confús, reiteratiu i d’una presumptuositat ineficaç. Poca cosa pot fer una Emma Vilarasau bastant per sobre de les circumstàncies, amb alguns dels seus tics habituals, però fent gala de la seva […]

Abordar un text clàssic del naturalisme mai és una tasca senzilla. D’una banda, pot existir la temptació de fer una proposta molt fidel al text i el teatre de l’època, amb el risc de caure en un producte ranci, mort o amb pudor de naftalina. El pecat contrari, però, també molt habitual, és el de passar-se de transgressor, estripant completament el sentit del material original sense més ànim que el de ser original, polèmic o pretesament contemporani. Afortunadament, la brillant direcció de Raimon Molins en aquesta versió de La senyoreta Júlia de Strindberg aconsegueix trobar el difícil equilibri entre el respecte i la innovació. Amb un repartiment en estat de gràcia del qual destaca una esplèndida Patricia Mendoza, tots els […]

Florian Zeller és un novel·lista i dramaturg contemporani francès, que amb tan sols 37 anys ja porta publicades cinc novel·les i onze obres de teatre. La seva obra ha estat traduïda a diversos idiomes, i actualment està considerat , com un dels talents literaris més importants del seu país. Fa uns mesos vàrem poder veure una de les seves obres de teatre, “El Padre” , al Teatre Romea, ara a La Villarroel podeu veure “La Mare”. -La veritat és que després de veure “El padre” , de la qual no en vaig sortir gaire convençuda, tenia els meus dubtes d’anar a veure “La Mare”. La sorpresa va ser majúscula, tot al contrari que amb “El padre”, “La Mare” em va […]

ANARCHY és un experiment entre el caos i l’ordre, una performance on el públic forma part i intervé en l’acció. El públic té la paraula, té el soroll i té el silenci. L’espectacle és i depèn de Semolina a la qual només entrar a la sala, ho fem pels camerinos i l’escenari, trobem estirada a terra, amb les cames obertes i el tronc, els braços i la cara tocant el terra. Una flexibilitat inversemblant. A les grades guitarres elèctriques blanques i amplificadors que ens indiquen clarament on hem de seure. Abans que la Semolina comenci a parlar, abans que comenci l’espectacle, comença l’anarquia a les grades on tots comencem a esquinçar les guitarres obtenint tota mena de sorolls. En la […]

STILL LIFE la trobem més rodona que l’anterior proposta, perquè a banda de la gran plasticitat té un argument més seriós i colpidor i a més a més, segons la nostra opinió fa arribar el seu missatge als espectadors amb molta més claredat. El discurs arriba als espectadors, des de l’inici de la representació, perquè els 5 actors trenquen la quarta paret des d’abans de pujar a l’escenari. Continua tenint una gran força les imatges espectaculars i plàstiques de la seva proposta, però aquesta vegada no utilitzen vocabulari barroer, potser perquè de l’anterior espectacle ja han passat 10 anys i s’han adonat que la provocació que intenten donar als seus espectacles no arriba ja als espectadors per aquesta via. Tornen […]

Es pot resseguir l’estela de Strindberg al llarg del teatre del segle XX, a Genet i a O’Neill, a Anhouil i a Beckett. I el deixant de “La Senyoreta Júlia” s’entreveu a “Les criades”, o fins i tot el seu revers a la “Lulú” de Wedekind. A l’obra de l’autor suec hi gravita gairebé sempre l’ombra de la missogínia i de l’abús de poder. El teatre d’Strindberg parla de les relacions de poder i de la presa de consciència per part dels homes i de les dones de la seva soledat i de l’assumpció de la mateixa, que els duu sovint a l’individualisme. A “La Senyoreta Júlia” les relacions entre els personatges són castradores en tots els casos. La senyoreta […]

Nosaltres intentem triar el gra de la palla d’aquesta proposta molt visual, que en el seu temps potser va ser molt arriscada, però que almenys per nosaltres ara no la trobem pas gens radical, si no és que es mostren uns quants culs i cigales…. però això avui en dia de trencador no té res. Ens agraden algunes escenes per la vistositat de la seva posada en escena, però ens sobren totalment acudits i diàlegs que els trobem força barruers, malgrat que els actors estan representant a un grup d’adolescents, i en aquesta edat el sexe es veu d’una altra manera. Ja quan entrem a la Sala tres actors estan fent gestos com si es tractessin d’hostesses d’un avió i […]

L’any 2001, durant els disturbis dels activistes antiglobalització que van acompanyar la cimera del G8 a Gènova, la policia va cometre un assassinat. La víctima va ser Carlo Giuliani, un jove de 22 anys que només defensava els seus ideals entre milers de manifestants. Mentre els dirigents de l’Europa democràtica i liure retallaven drets i llibertats, la sang del jove idealista regava les llambordes genoveses. Els casos de violència policial i militarització de la vida pública segueixen d’actualitat. El centre de Barcelona està flanquejat per Mossos amb ametralladores, encara bull el record d’una Ciutat Morta, i tenim la frontera d’Espanya amb Marroc en una eterna batalla campal. Això sense nombrar el tracte dels cossos de seguretat als refugiats dels camps. […]

L’any 2012, l’adolescent italià de 15 anys Andrea S. es va suïcidar amb el seu mocador rosa després de que s’obrís a Facebook una pàgina on se l’assetjava i insultava. Still Life està dedicada a ell i a molts altres joves que han perdut la vida pel bullying homòfob. L’espectacle s’obre amb el nom de tots ells, i a l’escenari un bon grapat d’espelmes ens recorda que estem davant d’un homenatge o d’una mena d’oratori per a totes les víctimes. Ricci/Forte no abandona del tot el seu estil provocador, però es mostren més seriosos i més emotius que en altres espectacles. Els monòlegs són més genèrics i abstractes, l’humor desapareix quasi per complet i les performances es tornen més líriques, […]

Una classe d’una llar d’infants, són les 7.30h del matí i cinc pares d’alumnes de l’escola es reuneixen per parlar i decidir sobre diferents activitats del curs. Per ajudar-los hi ha una mestra que, en contacte amb la directora del centre que no acaba d’arribar, intenta aconseguir que els pares es posin d’acord en els diferents aspectes a tractar. La trama, en principi, no hauria de donar gaire joc… però el dóna, i de quina manera! Més actual que mai – els pares amb nens petits s’hi sentiran identificats en molts moments- aquesta comèdia esbojarrada amb segell argentí us farà replantejar-vos moltes coses, al mateix temps que us provocarà un somriure perpetu a la cara. I és que La sala […]