Recomanacions

Just a mig estiu, amb onada de calor i el Grec a punt d’acabar-se, està bé que el Versus ens delecti amb “una ronda” de Cole Porter. Un petit aperitiu, tenint en compte que a la tardor el TNC presentarà un Shakespeare amb cançons del mateix compositor americà. Aquest cop, però, el text és d’Arthur Schnitzler, un autor psicològicament complex que molts veien com el braç literari del mateix Sigmund Freud. El cert és que en aquesta versió la complexitat queda un pèl dissolta, ja que s’atorga més importància a la música que al propi text… aspecte que és perfectament lícit però que no ens ha de portar a engany. Tot i que Cole Porter sona aquí més obscur del […]

L’emblemàtic col·laborador de Luis Buñuel, Jean-Claude Carrière és, juntament amb el traductor i adaptador del seu text Ricard Borràs, el factor més destacable d’aquest peculiar muntatge on les paraules tenen un gran protagonisme. Amb només dos personatges i en clau epistolar, l’autor proposa un fals diàleg entre un lingüista i una dobladora de films pornogràfics sobre les aparents limitacions del llenguatge per referir-nos a l’acte sexual i els seus diferents camps semàntics. L’obra és interessant per la seva capacitat gairebé il·limitada de jugar amb els diferents mots i expressions del nostre idioma (el català, en aquest cas), sorprenent, divertint i, fins i tot, ruboritzant l’espectador. No obstant això, l’exercici no deixa de ser més atractiu per la seva destresa filològica […]

Ninet’InfernO no serà un dels espectacles més recordats d’aquest Grec, però no pas perquè ho impedeixi la seva qualitat i la grandiositat del resultat final, sinó per la funció única -estrany plantejament- i la decisió del Festival de traslladar l’obra des del Teatre Grec a la Sala Fabià Puigserver, amb un aforament dues vegades més petit. Es tenia por de la pluja que no va caure? O es tenia por de no omplir el recinte? Sigui com sigui, és una llàstima perquè aquest espectacle ideat per Roland Auzet és d’una bellesa inusual i demostra com es pot integrar el món del circ i l’acrobàcia en un argument purament escènic. El pretext de l’espectacle són els sonets de Shakespeare, degudament triats […]

L’amor i el desamor són dues constants al llarg de tota la vida i, com no, també ho són en el teatre i en moltes de les altres disciplines artístiques. En aquesta ocasió, Kamikaze producciones, ens porta una obra sobre l’amor ferit i l’amor esvaït, els quals es van donant mentre es produeix una batalla dialèctica, interna i externa provocada per la mateixa situació. Així, Pascal Rambert ens presenta un text intens i molt dur des del seu inici, en el que el to es manté al màxim durant les dues hores que dura la funció. Un exercici físic i verbal que no deixa respirar als seus actors des de que surten a escena cridant fins que s’apaguen els llums. […]

De fet el que ens ha explicat l’autor ho podia fer en deu minuts i en un teatre de butxaca, però la desesperació del protagonista era tal que ho havia d’esbotzar tot, i si la cosa que e rebenta és ben grossa, es nota més. Així doncs Roland Auzet ho ha fet en un teatre ben gran, amb una orquestra simfònica per encoixinar el que passava i una plataforma mòbil que es movia pel cel amb els dos protagonistes al damunt. I perquè tanta desesperació? L’home gran s’ha enamorat bojament del jove acròbat-ballarí. No n’hi ha per a menys. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Aquesta parella, sentimental i a la feina es canten les quaranta de manera demolidora. Estan avesat a usar les paraules (són actors) i el domini del llenguatge encara fa que els retrets siguin més punyents. Saben on i com han de fer mal, La posada en escena és molt especial ja que s’ha muntat com a dos monòlegs. Dirigida pel mateix autor, Pascal Rambert, i interpretada per dos actors que s’hi deixen la pell, Bárbara Lennie i Israel Elejalde. Llàstima que el programa de mà aclareix poques coses que seria bo de saber abans d’entrar a la sala. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Perquè d’entrada sembla un informe teatralitzat, però de seguida s’hi veu la mà d’un adaptador (Ricard Borràs) i un director (Pep Anton Gómez) que l’han convertit en pur teatre, i així hem anat avançant entre acadèmics i divertits escoltant un mostrari de substantius, adjectius, augmentatius i diminutius, dites populars i cançonetes per ampliar el nostre vocabulari i no caure, com els de les pelis porno, expressant-nos només amb dues paraules: polla i figa. Ens hem divertit i hem pogut comprovar que qualsevol cosa, si es fa bé, es pot convertir en teatre, o és que potser tota la vida és teatre? http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Els filòsofs busquen comprendre la llibertat però, i si la llibertat fos una seqüència de trucs de monopatí? Després de veure Mammón, Nao Albet i Marcel Borràs estan en la meva llista d’imprescindibles. Per a aquest Grec han desenvolupat (de nou, de la mà de La Brutal) un original espectacle de creació en el qual música, dansa contemporània, skaters i filosofia es barregen amb harmonia i una generosa dosi de vandalisme en un espectacle diferent, arriscat i totalment fascinant. Amb un interessant esperit transgressor i un indiscutible amor al teatre, Los esqueiters és un dels millors muntatges que he vist aquest Grec. Acaben dissabte! No us els perdeu.

Quan es decideix portar els escenaris la biografia d’un personatge històric, suposem que el que es busca és dotar-lo de certa calidesa humana. Quan vaig anar a veure Sócrates no esperava un text acadèmic i didàctic sinó, potser, una aproximació a l’home per sobre del filòsof. Tanmateix, vaig trobar exactament el primer. Sócrates és un muntatge fred, allunyat i, fins i tot, lent. Una successió de monòlegs desapassionats interpretats, això sí, amb tota la mestría que s’ha d’esperar d’un repartiment tan ple de talent. No vaig aconseguir empatitzar amb res del que passava sobre l’escenari i vaig sortir del teatre sense veure Sócrates de forma diferent a com el veia abans d’entrar. Una autèntica llàstima. Més informació (en català) a […]

Si alguna cosa en podem treure d’aquest espectacle és que la democràcia grega, mare i model de totes les democràcies que han vingut després, també tenia les seves esquerdes i les seves parts fosques. L’exemple més clar és el judici a Sòcrates, l’home que deia el que pensava sense disfressar mai la veritat… la seva veritat. Aquest judici, que va acabar amb la mort del filòsof, va estar ben farcit d’interessos privats, mitges veritats i corrupteles variades. I és precisament això el que Mario Gas i Alberto Iglesias han volgut plasmar en un text feixuc, dens i amb poca -o nul·la- acció dramàtica. És cert que interessa sobretot el pensament i els arguments del gran home, però s’hagués agraït una […]

Sòcrates és el relat dels últims dies de vida del filòsof grec, amb les raons i les desraons per les quals se’l va condemnar i, encara més colpidor, va acceptar la seva condemna. Però si bé, d’entrada, pot ser difícil de comprendre que un home satisfet accepti morir per una condemna que no està, en un inici, basada en raons justes –i més aviat ho està en ofenses i gelosies– el text aplica en el públic el mètode maièutic a través de les preguntes que fa el protagonista als que l’envolten i a ell mateix. L’aparició de la seva esposa aporta el toc més humorístic, alleugerint per uns moments la càrrega de text i donant una visió contraposada, recordant-nos també […]

Arriba l’estiu a la ciutat: els ocellets canten, els nens s’empastifen amb gelats, ramats de guiris envaeixen l’espai públic, la calor més enganxifosa possible impregna la pell dels barcelonins… I Parking Shakespeare torna al parc. Després de set edicions, ja podem dir que el projecte s’ha consolidat com un must de l’estiu barceloní. Així que no cal esmentar la seva tasca d’apropar el teatre a tothom, de democratitzar els clàssics. Tampoc cal recordar que és un teatre sense artificis, que preserva el ritual i en fa partícip tant el públic més fidel com els espectadors casuals, creant-los la sensació de formar part d’alguna cosa emocionant, divertida i comuna. Així que només diré: Aneu-hi. Aneu-hi perquè aquest any compten amb un […]

Durant aquests 6 anys, la companyia Parking Shakespeare ha creat 9 espectacles: L’Amansiment de la fúria, La Comèdia dels errors, El somni d’una nit d’estiu, Treballs d’amor perduts, Nit de reis, Pell de Mercuri, Woyzeck, Molt soroll per res i Eduard II. Nosaltres els vàrem descobrir al 2011 amb El somni d’una nit d’estiu i des de les hores els seguim fidelment. Dilluns vam agafar l’ampolleta d’aigua i els coixins que ens acompanyen cada any i… cap el Parc de l’Estació del Nord! S’hi ha d’anar amb temps si no et vols quedar sense lloc. Aquest estiu 2015, la companyia ens presenta Al vostre gust, el seu nou Shakespeare en aquesta ocasió dirigit per Llàtzer García. Novament hem sortit encantats […]

I m’ha decebut una mica, o força. Penso que ha fallat el text i la manera de representar-la. S’ha m’ha fet pesada, allò que en castellà (l’obra és en aquesta llengua) en diuen cansino, que no acaba d’arrencar i tu interiorment vas dient “au va, va…”. No diré que els actors ho hagin fet malament, el que passa és que el que tenen escrit no els permet lluïr-se. Llàstima http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Ha estat un d’aquells espectacles que una espera amb impaciència i que finalment et sorprèn més del que esperaves. Tot ha estat brutal, el text, la posada en escena, l’escenografia, les imatges, el so i la interpretació d’Annick Bergeron i el més important de tot, una excel·lent direcció de Wajdi Mouawad. “Soeurs” és la segona part d’un cicle dedicat a la família, i se’ns presenta en forma de monòleg. L’obra ens parla dels orígens, la identitat i del que suposa no poder parlar amb llibertat la pròpia llengua, tema que ens sentim molt identificats els catalans. El més increïble de tot és el fet que una dona experta en mediació de conflictes pugui arribar a perdre el control quan no […]