Recomanacions

Divinas va néixer amb la voluntat de crear un trio que imités a les formacions musicals femenines de l’època del swing. D’aquí va sorgir Sing, sing, sing i més tard Chocolat. El swing, però, se’ls hi va quedar curt i en el seu tercer espectacle, Enchanté, van provar amb la cançó francesa i alemanya d’entreguerres. Ara segueixen en un període similar, els anys quaranta, però traslladades a una companyia de varietats de l’Espanya de postguerra… El cert és que es repeteix la fórmula del concert dramatitzat, però podríem dir que ara la dramatúrgia ha agafat més pes i les ha endinsat dins d’una mena de tragicomèdia amb cançons que entreté i que repassa el cançoner popular de l’època. Hi tenim cuplets, […]

N’estic segur. Si Pere Calders hagués vist la interpretació que fa l’Imma Colomer d’uns quants dels seus contes estaria més que satisfet perquè tan com a directora com a intèrpret ha sabut agafar el to i els ha portat a l’excel·lència de manera respectuosa i mesurada, però amb imaginació i aquell esperit lúdic i sorneguer que caracteritzava l’autor català. Amb l’acompanyament discret però eficaç de la acordionista Dioni Chico, la funció ha quedat rodona. Quina riquesa de llenguatge concentrat en tan poques paraules i quanta habilitat per fer-nos-les arribar al públic que no pot parar de somriure i riure davant tanta finezza. Aneu-hi, de veritat, aneu-hi. Llegiu-ne més.

“Hi ha coses que recordes encara que pugui ser que no hagin passat mai. Hi ha coses que jo recordo que potser no m’han passat mai, però, quan les recordo, llavors passen de debò.” Hi ha frases dites que impregnen de permanent interès una funció teatral. Vells temps. Podem estar segurs de res? No, no podem estar segurs de res. Tot pot ser que sí o pot ser que no. El fet és que és molt difícil definir què va passar en qualsevol moment en un passat, un fet puntual, una trobada, una conversa, una nit, una relació sexual, una pel•lícula… I naturalment fem memòria, però la memòria acaba essent una ficció que es torna un rèdit real inqüestionable. Han […]

“El conte és una obra d’art i en aquesta la matèria prima és la paraula”. Avui hem gaudit d’un espectacle màgic e íntim on l’Imma Colomer amb la seva veu i interpretació, i l’acompanyament de la música de l’acordionista Dioni Chico , han aconseguit que aquesta tarda se’ns il•luminessin els ull i que el somriure es fes en l’expressió.Ha estat un plaer indescriptible. Hem pogut veure a una Imma molt ficada dins de les històries que ens ha explicat, posant-li veu i cares, alimentant al nen que està amagat a l’interior de cadascú de nosaltres. Jo personalment m’he sentit tan a gust que no tenia ganes que s’acabés aquell instant. Històries plenes d’ironia, humor i  fantasia que ens han fet passar […]

O sigui una obra rodona, una filigrana on tot va encaixant com si l’autora hagués fet puntes de coixí, perquè no és fàcil posar en un lloc tan petit a dues parelles que viuen en el mateix espai, però en temps diferents, una comèdia que camina cap a un final tràgic, gent normal a les que se’ls ha donat una càrrega important de tendresa, sense cursileries, però tampoc s’han oblidat els tocs amb un punt sexy important. Que més hi falta? que l’aneu a veure si us espavileu per les entrades que es venen com a xurros. Veureu una posada en escena curiosa amb unes interaccions dels que “hi són” i els que “no hi són” espectaculars, coreogràfiques. Va! Llegiu-ne […]

Dugald Bruce-Lockhart torna al  Teatre Akadèmia  per adirigir Com us plagui, la tercera obra de Shakespeare que veurem durant aquests dies en una ruta lliure per diferents obres de l’anomenat teatre elisabetià Quatre mirades que podem veure en algunes sales de petit format a Barcelona. El desembre de 2013, Bruce-Lockhart,va  dirigí la producció de Romeu i Julieta en  aquest mateix teatre i la veritat és que llavors ja ens va agradar molt la seva manera de treballar. Per a ell tots els papers són importants i els actors han de mantenir-se al mateix nivell,  segell que porta la prestigiosa companyia  britànica Propeller, on ell és el director. Propeller és una companyia de Teatre anglès que està formada únicament per actors masculins, […]

Fa anys vaig llegir el conte d’Antoine de Saint-Exupéry. N’havia sentit molt a parlar i, tot i que jo ja era grandet, us haig de dir que vaig gaudir com un nen amb ell i alhora em va semblar una autèntica lliçó de vida i de filosofia, es a dir, una joia en majúscules. Sens dubte, em van fascinar les històries que vivia el petit príncep, els dibuixos que les acompanyaven interactuant amb ella i, sobretot, el potent contingut que s’amagava al darrera. Per aquest motiu, cada cop que es fa alguna adaptació al teatre, sento unes ganes enormes d’anar-hi i, alhora, una por immensa perquè no estigui a l’alçada del conte. En aquest sentit, cal dir que no és un llibre gens […]

Tortugues és una comèdia amb un humor que esdevé més negre a mesura que avança la història. Quan parlem d’experiments científics de resultats incerts amb persones és difícil fer broma, però el text de Clàudia Cedó aconsegueix tractar el tema amb delicadesa, elegància i sentit de l’humor, malgrat que no ens podem abstreure del que hi ha al darrere d’allò que ens fa riure. Dos científics ambiciosos i amb pocs escrúpols decideixen provar un medicament en fase experimental en un humà per observar-ne les reaccions. L’efecte que fa és que li desaccelera l’organisme fins a extrems insospitats. Tortugues no deixa de ser una trama d’històries creuades, en aquest cas, les de dues parelles: la dels científics i la de les […]

Només acabar l’obra sento: “Ostia, ho fan molt bé!”. Després, a la petita sortida del Maldà on tot se sent, els comentaris són de sorpresa i entusiasme. Reafirmen els aplaudiments llargs i sincers al final de l’obra. El públic hem sortit entusiasmats davant una proposta petita, senzilla però molt cuidada, treballada i amb una entrega immensa de tots i cadascun dels actors i actrius. Difícil destacar-ne només un. El duet còmic que interpreten Bernat Cot i Ricard Farré és com un tobogan que ens endinsa a la història ràpidament i a més a més ens dóna grans moments, el patetisme de Malvolio que aconsegueix Arnau Puig és insuperable, la vis còmica de Laura Aubert és més que coneguda i l’explota […]

Santa Nit és una versió molt lliure i portada a la Barcelona dels nostres dies d’Els pastorets. De fet, és tan lliure que només ens recorda vagament l’obra popular. Per damunt de tot, és una comèdia molt divertida feta a base de personatges i d’històries creuades. Els dos pastorets en aquest cas són dos joves sense feina que volen anar a visitar una amiga que està a punt de parir. Ivan Benet i Marc Rodríguez són aquests «pastorets». Rodríguez és un actor que personalment m’encanta perquè té un do molt especial per a la comèdia. Cristina Genebat, que fins ara només coneixíem com a actriu i traductora, amb Santa Nit es revela com una autora molt solvent, ja que la […]

Haig d’admetre que em causava un cert temor enfrontar-me a una versió moderna i contemporània dels Pastorets, sobretot perquè sempre he pensat que el teatre popular no aguanta excessives transformacions. Els dubtes van començar a caure quan vaig saber que al darrera hi havia el mateix equip que ha creat muntatges com Coses que dèiem ahir, Product, Llum de guàrdia o Roberto Zucco. A partir d’aquell moment vaig saber que Santa Nit transcendiria Els Pastorets de sempre i ens aportaria una obra nova, fresca i plena d’idees. Efectivament, així ha estat. És cert que sobta veure uns actors com Ivan Benet, Marc Rodríguez, Cristina Genebat o Mireia Aixalà darrera d’un argument aparentment inofensiu i nadalenc, de la mateixa manera que també sobta que […]

Una versió dels Pastorets, tot i que si treiem l’etiqueta de “Història de Nadal” o “Els Pastorets” pot seguir sent interessant sense cap resentiment en l’obra. S’ha de dir que no sóc dels Pastorets, ni de les aventures i desventures d’aquest parell cap a un lloc sagrat. I aquesta Santa Nit m’ha agradat per allunyar-se una mica de tot aquest registre tan nadalenc. Tant pot agradar als fans dels Pastorets, com a la resta de gent. Uns pastorets amb gent del carrer, amb problemes de cada dia. On un músic del carrer és l’àngel  i toca el saxo (i ens ofereix el millor discurs), on la Maria deixa una clínica privada per denunciar els parts no naturals, un dimoni d’un món blanc per la […]

Els totalitarismes han inspirat nombroses creacions artístiques a causa del seu gran impacte social i polític, ja que contenen elements de gran simbolisme que resulten molt propicis per a les arts. Cal dir que potser no són tan nombroses les obres que se situen després de la caiguda del règim nazi, com pot ser Vencedores o vencidos, però aquestes ens atorguen un punt de vista restrospectiu molt interessant que permet reflexionar en el seu conjunt. De fet, aquest és el cas de l’obra que ens ocupa, la qual a partir d’una investigació ens convida a debatre sobre la confrontació entre cultura i poder. Sens dubte, és un tema apassionant, però la forma en que es tracta en el text resulta una mica tediosa, provocant […]

Si vols veure una versió diferent dels clàssics “Pastorets” no et pots perdre aquesta proposta que ens presenta Julio Manrique i Xavi Ricart a la Sala 2 del Club Capitol. Santa nit és una obra fresca, divertida, realista… I arriba aquest Nadal a Barcelona per explicar-nos de forma completament original el veritable significat d’aquestes festes: viure intensament tots aquests dies, passar-t’ho bé, compartir, creure en tu. Santa nit és un cant a la vida, una vida on el més important és fer les coses tal i com les vols fer. I ser rebel, si cal, si això et fa feliç! Perquè… Qui et diu que no pots celebrar el Nadal amb copes de plàstic? Qui et diu que no et pots parar un moment entre […]

Les lluites de poder a la Cort, o ara entre països, són conseqüència de rebequeries dels governants? És una qüestió de marcar paquet? Els Parking Shakespeare plantegen un Eduard II de Christopher Marlowe que ens porta a veure-ho així. Ens presenten uns personatges testosterònics i infantiloides, en calça curta, que es barallen pel tron, el gronxador que presideix l’escenari. No hi ha lluita d’espases, hi ha empentes, travetes i pam i pipa. “El lleó no em fa por, perquè sóc bon caçador” li canten els nobles al rei. Uns nobles emprenyats perquè un plebeu, algú de fora del seu cercle, s’atreveix a mirar-los a la cara i passejar-se per la Cort. És l’amant del rei, Piers Gaveston, qui després de […]