Recomanacions

Vaig anar a veure Dones de ràdio sense saber-ne amb exactitud el tema. És una fórmula que cada vegada més trio a l’hora d’adquirir les entrades de teatre. I ho vaig encertar, perquè probablement no hi hauria anat d’entrada, si hagués sabut que el tema era el càncer de mama que han patit les tres protagonistes. I si no hi hagués anat, m’hauria perdut una obra de teatre extraordinària en què rius des del principi fins al final, i en què t’adones com la gravetat amb què tractem les malalties poden fer mal a les persones que les pateixen. Des que hi vaig anar he recomanat l’obra a tothom. I quan m’han preguntat de què va, els dic és sobre […]

La voluntat de ser qui pren les millors decisions, la necessitat de demostrar als altres que el pensament i les maneres de veure les coses d’una persona estan per sobre de la resta és un defecte que tots els humans tenen. Tot aquells que viuen en societat si més no. I és que hi ha una sentiment, ancestral segurament, que encoratja a fer veure a la resta que estan equivocades o equivocats. La Mònica i la seva família visiten a la seva germana Núria i família a Lapònia, on viuen des de fa anys. És la primera vegada que viatgen de Barcelona a la ciutat finlandesa i han aprofitat que són les festes de Nadal per fer-ho i així el […]

La imatge que una persona projecta d’ella mateixa no és sempre la real o verídica, a vegades les persones construeixen un personatge que s’adequa més a qui els hi agradaria ser o a qui pensen que la resta acceptarà amb més facilitat. Oblidar-se de les arrels o dels orígens no surt mai bé… Cris Martínez i Marc Domingo presenten a The Cibels, un duet de música que sembla ser que han viscut una dècada d’èxits musicals als anys 70 i que han decidit separar-se. En l’última entrevista que atorguen a un mitjà al seu estudi de Nova York, han decidit fer un repàs a la seva ascensió a la popularitat, però mentre intenten demostrar el seu talent per arribar a […]

Ja fa 17 anys que el projecte Escenaris Especials treballa perquè a l’escenari s’hi vegi reflectida la diversitat real que existeix a la nostra societat. Fan teatre amb persones amb diversitat funcional, trastorn d’espectre autista, trastorn mental, joves amb neurodeficiències i/o necessitats educatives especials o persones que estan en procés de deshabituació de tòxics. En els darrers anys han accedit a grans teatres i han representat obres on també hi col·laboren actors professionals, com a la recordada i premiada Mare de sucre, vista al TNC el 2021. Clàudia Cedó –l’exitosa autora d’Una gossa en un descampat– és creadora del grup i també directora i autora de molts dels seus espectacles. Ara li toca el torn a Fantàstic Ramon, un projecte […]

Lapònia segueix les regles habituals de les comèdies de boulevard, i fins i tot el que podria semblar una premissa original parteix d’altres trames amb nens absents de l’escena, però absolutament protagonistes: El nom, La pell fina, Un Déu salvatge. Aquí, una nena de quatre anys li espatlla la nit de Nadal al seu cosí, que ha vingut a Finlàndia des de Catalunya amb els seus pares. Com era d’esperar, la nit s’espatllarà també pels adults, que aviat començaran a treure una llarga llista de retrets i petits secrets que ho poden capgirar tot. Com és habitual també en aquest tipus de comèdies, les situacions compromeses es van sumant i van apareixent de totes bandes, encara que sigui a costa […]

The Cibels comença com una entrevista i acaba amb un diàleg entre dos ous, literalment. Enmig de tot això, un viatge –a estones divertit, a estones psicodèlic- d’un grup de música que va triomfar als setanta, quan va actuar al Madison Square Garden entre els Rolling Stones i Pink Floyd. L’èxit inesperat, la difícil adaptació a la música dels vuitanta, els orígens incerts, el primer fracàs, la retirada forçosa… Tot forma part de la llegenda d’un grup –inventat, està clar- que va triomfar mundialment però que va néixer a Sant Fruitós del Bages. Aquesta creació col·lectiva, amb producció d’El Maldà, juga amb el fals documental i recrea amb força gràcia i imaginació l’estètica dels setanta i vuitanta, amb números musicals […]

És la història de tres dones amb trets tan diferencials que pot semblar un dibuix caricaturaresc de cada una d’elles. Pertanyen a diferents classes socials, han tingut diferents oportunitats a la vida així com maneres diferents de veure-la i de viure-la. Coincideixen en un moment en el que tenen una circumstància comuna: una neoplàsia de mama. Cristina Clemente escriu un text molt respectuós amb la malaltia i les malaltes i sap trobar el moment exacte i oportú pel riure i la tendresa. Hi ha un treball documental previ que evita la més mínima inexactitud mèdica. Tot està en el seu punt exacte, com si ho hagués mil·limetrat. Les tres actrius: Àngels Gonyalons, Sara Espígul i Sara Diego, sota la mirada […]

Aiaiaiaiai.. no tinc paraules per aquesta obra d’art. Sí, son 5h30, però ni te n’adones. Son textos viscerals, escrits des de les emocions més primitives de l’ésser humà. En els que es barreja l’amor amb l’odi i amb els gelos. El tracte poetic que dóna a aquestes emocions et convida a perdonar-les, a entendre-les, a empatitzar amb qui les pateix, tot i que siguin la base, en molts casos, de la pròpia crueltat humana. Una crítica constant a la hipocresia humana: el que veu però no mira; el que sent però no escolta; el que parla però no pensa. Tota aquesta proposta guiada per una història de desamor en la que des d’un inici ja coneixem el seu objectiu: que […]

On estàn els limits? Se’ns qüestionen els límits des dels dos costats: el del professor de natació que fa un petó a la galta a un nen petit que té por, suposadament des de la innocència, per calmar-lo, i, de l’altre costat la completa irresponsabilitat per part d’un grup de pares que sense valorar la possible innocència d’aquest gest acaben enfonsant la vida del professor a través de les xarxes fins el punt de carregar-se la seva carrera professional acusant-lo de pervertit i pederasta. Ja com a text és potent. És una bona història, ens planteja un bon debat. El plantejament de direcció està ben enfocat. Les llums i les escenes repetides des de diferents angles aporten dinamisme a la […]

A finals del 2019, Pablo Macho Otero, l’Emma Arquillué i la Yaiza Ares creen la companyia La Bella Otero la qual ha portat a escena fins ara cinc espectacles: Enterrando a Godot, Loco Amoris, George Kaplan de Frédéric Sonntag, Prosopopeya estrenada aquesta temporada al Lliure de Montjuïc i A Fuego estrenat al juny del 2023 al Teatre La Gleva. Després de l’èxit a Barcelona i del seu pas per L’Abadía de Madrid, arriba al Corral de Comedias d’Alcalà d’Henares. Ha format part del Festival Temporada Alta i s’ha portat a Buenos Aires, Montevideo i Lima, al Festival de Feria de Sant Sebastian i ara ha tornat a l’Off de La Villarroel. Potser és per això que és una obra madura […]

Escoltar, parlar, comunicar-se. Aquests elements són fonamentals en qualsevol relació interpersonal que es faci, especialment aquelles amoroses, sentimentals o sexuals. Dir què vols i què no vols i ser escoltat/da i actuar en conseqüència és imprescindible perquè aquestes interaccions personals tinguin un camí adequat. Utilitzant el teatre documental, a Sí Sí Sí les dramaturgues neozelandeses Eleanor Bishop i Karin McCracken aborden el desig i el consentiment en les relacions sexuals. S’utilitzen paral·lelament dues històries oposades, una amb consentiment i comunicació i una altra amb agressió sexual, amb testimonis de joves i la interacció amb el públic perquè formin part de la narrativa d’una manera conscient. El text és molt interessant i posa el focus directament en la necessitat de comunicació […]

Sí. El càncer és una puta merda, i pràcticament tothom que porti una mica de vida recorreguda se l’haurà topat en algun punt del camí. Sempre arriba per sorpresa i en el pitjor moment. Pitjor? En realitat mai hi ha un bon moment per rebre un diagnòstic sobre el qual, l’única certesa que pots tenir, és que et canviarà la vida de cop. Les derivades dels tumors s’han abordat des de moltes perspectives de la ficció, principalment dramàtiques. El tema acompanya. Però l’humor també és un vehicle ideal per llevar ferro i normalitzar la realitat d’aquelles persones qui han transitat el temible “pèsol, bony o bulto” al seu cos. El càncer arriba als escenaris de la mà de Cristina Clemente, […]

Sobreviure la realitat, gestionar el dolor i la pèrdua, enfrontar els remordiments i les penes és difícil i cada persona ho fa com pot. En ocasions, amagar-se rere una imatge distant o separada d’allò que està passant és suficient per poder tirar endavant. Però sempre s’albira la veritat i en algun moment o altre s’ha de mirar a la cara. Mort d’un comediant, de Guillem Clua és un viatge per l’acceptació i l’auto-reconeixement al mateix temps que és un homenatge al teatre. L’Adri comença a treballar cuidant a en Llorenç, un actor que ara està reclús a casa i que viu a través de les obres de teatre que coneix i recita a cada moment. La coneixença dels dos personatges […]

Aquesta és una obra sobre el consentiment, i la veritat és que el propi títol ho deixa ja molt clar des del principi. És una més d’aquestes obres testimonials o semidocumentals en les que s’aborda un tema social important, ja sigui l’anorgàsmia (Els dies mentits), l’intersexualitat (Hermafrodites a cavall), la transsexualitat (Cavallet de mar) o el càncer de mama (Adéu Jane!, 360 grams). Una obra amb una part de testimonis reals, una altra part de representació i una última d’interacció amb el públic. Parts o ingredients necessaris perquè funcioni la fórmula i el públic rebi d’una forma més o menys fàcil uns continguts que acostumen a ser durs i poc amables. L’obra parteix d’un text de les neozelandeses Eleanor Bishop […]

Sí Sí Sí és una obra que aborda el desig i el consentiment des d’una perspectiva directa i pròxima, combinant ficció des de l’escenari amb testimonis reals en format audiovisual. A través de dues històries paral·leles, es presenta una reflexió sobre els límits en les relacions i la importància de la comunicació en l’àmbit íntim, interpel·lant completament al públic assistent i fent-lo formar part totalment de la proposta. L’obra es caracteritza per una posada en escena minimalista que dona protagonisme a les figures que tenen un rol a l’escenari i als testimonis audiovisuals. Aquesta simplicitat funciona bé per centrar l’atenció en el contingut. L’actriu Clara Mingueza ofereix una interpretació natural i propera, aconseguint generar complicitat amb el públic. El text […]