Inèrcia, futbol i dilemes morals

L’aliança entre l’autoria de Eu Manzanares i la direcció de Nelson Valente sol ser, per definició, una garantia de bon teatre. Amb l’arribada de Primera llei de Newton a la Villarroel, aquesta premissa no sols es confirma, sinó que s’expandeix. Ens trobem davant una proposta que dialoga perfectament amb una altra obra actualment en la cartellera barcelonina, La bufetada, compartint un conflicte de fons que detona un interessantíssim xoc generacional.
La peça es mou amb soltesa en el terreny de la comèdia de conflicte. És comèdia perquè el riure i l’enginy estan assegurats, però és de conflicte perquè desarma a l’espectador i l’arrossega a una cruïlla moral: aquí toca mullar-se i decidir què és just o injust segons els propis valors i la forma que cadascun té d’entendre la vida. A més, el joc de miralls amb la realitat és innegable; sense arribar a ser una biografia explícita, resulta gairebé evident que la dramatúrgia s’inspira en passatges de la vida personal i professional del futbolista Lamini Yamal per a estructurar les seves tensions.
Una comèdia que diverteix en la superfície però que, per sota, t’obliga a triar bàndol segons els teus propis principis ètics.
Amb una posada en escena correcta que cedeix tot el protagonisme a la paraula i a l’acció, el muntatge destaca de manera excel·lent per la interpretació de Rosa Gamiz. El seu personatge defensa, potser, la postura menys popular del conflicte, però és precisament a través de les seves deliberacions i del seu aclaparador lògica com l’obra aconsegueix obrir els ulls del públic i sembrar el dubte en la platea.
El gran encert conceptual de la proposta és utilitzar la primera llei de Newton (la llei de la inèrcia) com a fil conductor. Lluny de ser un recurs gratuït o merament decoratiu, la metàfora dels cossos en repòs i les forces externes resulta brillant, profunda i d’una coherència dramàtica impecable. Una cita teatral obligatòria que agita consciències mentre arrenca somriures.