Inèrcia, futbol i dilemes morals

L’aliança entre l’autoria de Eu Manzanares i la direcció de Nelson Valente sol ser, per definició, una garantia de bon teatre. Amb l’arribada de Primera llei de Newton a la Villarroel, aquesta premissa no sols es confirma, sinó que s’expandeix. Ens trobem davant una proposta que dialoga perfectament amb una altra obra actualment en la cartellera barcelonina, Una bufetada a temps, compartint un conflicte de fons que detona un interessantíssim xoc generacional.
La peça es mou amb soltesa en el terreny de la comèdia de conflicte. És comèdia perquè el riure i l’enginy estan assegurats, però és de conflicte perquè desarma a l’espectador i l’arrossega a una cruïlla moral: aquí toca mullar-se i decidir què és just o injust segons els propis valors i la forma que cadascun té d’entendre la vida. A més, el joc de miralls amb la realitat és innegable; sense arribar a ser una biografia explícita, resulta gairebé evident que la dramatúrgia s’inspira en passatges de la vida personal i professional del futbolista Lamini Yamal per a estructurar les seves tensions.
Una comèdia que diverteix en la superfície però que, per sota, t’obliga a triar bàndol segons els teus propis principis ètics.
Amb una posada en escena correcta que cedeix tot el protagonisme a la paraula i a l’acció, el muntatge destaca de manera excel·lent per la interpretació de Rosa Gamiz. El seu personatge defensa, potser, la postura menys popular del conflicte, però és precisament a través de les seves deliberacions i del seu aclaparador lògica com l’obra aconsegueix obrir els ulls del públic i sembrar el dubte en la platea.
El gran encert conceptual de la proposta és utilitzar la primera llei de Newton (la llei de la inèrcia) com a fil conductor. Lluny de ser un recurs gratuït o merament decoratiu, la metàfora dels cossos en repòs i les forces externes resulta brillant, profunda i d’una coherència dramàtica impecable. Una cita teatral obligatòria que agita consciències mentre arrenca somriures.