Recomanacions

“Avui estem de celebració, i és que fa ja dos anys que vivim el denominat efecte Crouch. Aquesta filtració dels secrets del nostre destí, aquest spoiler de les nostres vides que ha suposat un abans i un després a la història de l’espècie humana”. Així comença i enganxa, des del primer minut, Life Spoiler, una tragicomèdia de ciència-ficció escrita pel dramaturg Marc Angelet i el guionista i realitzador Alejo Levis que planteja, a partir de la història de tres personatges que s’hi enfronten de maneres diferents, quin sentit té viure si ja saps què passarà. Un tàndem que funciona a la perfecció (esperem que no es quedi aquí) i que aconsegueix el bo i millor del teatre i el cinema. […]

Després de comprovar la perfecció amb la qual encaixen els versos de Lorca i el seu univers amb el refinat estil de direcció d’Oriol Broggi, resulta difícil pensar que és la primera vegada que aquestes dues personalitats s’uneixen damunt d’un escenari. Afortunadament, això ha passat, finalment, per regalar-nos un muntatge preciós, fet amb bon gust i que sap traslladar a imatges una poètica plena de metàfores. En aquest Bodas de sangre, com a la gran part del teatre del dramaturg andalús, destaquen les dones. Així, doncs, el treball de Clara Segura però, sobretot, de Nora Navas, encarnant diferents personatges, acaparen gran part de l’atenció amb la seva veritat, la seva força i la contundència del seu talent. Un bon ús […]

Realment impressionant, colpidora, extranya, trista, aquesta part de F.R.A.U. que se’ns ofereix al Teatre Akadèmia on aquest Lear, vell i derrotat torna a casa al final de la vida. S’enfronta als seus dubtes existencials, es qüestiona el seu destí. Un Lear que pretén repartir un regne que ja no hi és, el de la llengua, però la llengua està morta… Un Oriol Genís magnífic acompanyat de les no menys ajustadíssimes Mònica Almirall, Antònia Jaume i Marta Ossó. Albert Arribas ha fet una direcció d’aquelles de treure’s el barret. Una obra d’aquelles que fan rumiar, que quan arribes a casa i et pregunten “com ha anat?” contestes “demà t’ho diré”. Crítica completa » http://bit.ly/2rFfWyc

Lorca encara transmet al públic les emocions més primàries, ja que les seves poètiques paraules i les seves tragèdies quotidianes i terrenals toquen el cor. Hem d’admetre que el seu és un teatre únic, difícil de comparar amb res més, però a fi de comptes és teatre en estat pur. I quan veiem que el públic salta de les cadires cridant bravos comprenem que el poeta andalús hi ha tingut molt a veure… En aquest cas, el mèrit de Broggi i de La Perla 29 ha sigut el de sotmetre’s a les paraules i canalitzar les emocions de la millor manera possible. S’han utilitzat recursos importants -la música en directe, la presència d’un cavall, l’hàbil utilització de la llum- però […]

Saps que tens 3 hores al davant però no saps què et pots trobar a la Sala 6 de La Caldera. En ella t’espera Sandra Gómez mostrant el seu ritme cardíac a través dels altaveus. A ritme del beat que marca la base de les cançons d’estil hip-hop, dance i techno, l’única protagonista de l’espectacle, balla sense parar encoratjant-se cada vegada més per buscar on són els límits del cos humà, la resistència física que podem arribar a assolir i la perseverança que necessitem per afrontar la vida sencera. Tot jugant amb l’espai, Sandra Gómez, es posa entre el públic per tal que notin les seves Heartbeat (pulsacions cardíaques) i com, a poc a poc, es van relaxant. En aquesta […]

No el que està triste y azul de la cançó de Roberto Carlos, sinó el d’Erwin Schrödinger, aquell desgraciat que tanquen en una capsa i diuen que està viu i mort a la vegada. Per cert, m’agradaria saber qui te pebrots per tancar-lo i no sortir malferit. Últimament massa física quàntica al teatre, una matèria en la que quasi ningú hi entén res. En principi l’obra té interès en la fase en que al mur de Facebook hi ha penjada la vida de tot cristo, però després la cosa es complica. Molt bones actuacions de les dues actrius. Crítica completa » http://bit.ly/2tzVag6

Tot i que data de 1968, El preu va ser una de les darreres obres d’Arthur Miller en obtenir èxit de crítica i públic. Sempre va ser un autor respectat i de prestigi fins a la seva mort, però a partir dels setanta se’l va començar a titllar d’antiquat i una mica moralitzador. És per tot això que l’obra que avui ens ocupa suposa un punt i a part dins de la seva producció teatral. En realitat, és una peça amb elements clàssics de l’autor, però també amb diferències substancials: aquí ja no ens trobem amb una obra seqüenciada i amb un argument intrincat, sinó que pel contrari tenim una trama que succeeix en temps real i que, durant els […]

“El cowboy de la triste figura” és el segon espectacle que he vist dins de SomRIURES, un cicle de de Clown gestual i comèdia física, que recomano d’anar-hi , especialment a tot amant d’aquest gènere, i als que encara no heu tingut ocasió de veure’n cap. “El cowboy de la triste figura” dirigit per Arnau Marín ,es va estrenar a principis d’aquest any a la Sala La Planeta de Girona per la nova Companyia Jordi Corona. És un espectacle creat per Arnau Marín i l’actor Jordi Corona, que també és el protagonista d’aquest monòleg gestual. El tema del western s’ha vist representat dins d’altres expressions artístiques com el cinema, sèries televisives, ràdio, pintura, fotografia, poesia i música, però crec que […]

De recitals amb cançons d’Stephen Sondheim se n’han fet i se’n faran molts, perquè es tracta d’un compositor complex, de qualitat, i amb temes que requereixen tant de sentiment com de tècnica. La peculiaritat del concert de Joan Vázquez és que a escena només el tenim a ell, interpretant al piano un compendi de cançons gens obvi. Es comença amb un tema de West Side Story, del que Sondheim era el lletrista, i amb una cançó que es va compondre expressament per a la pel·lícula Dick Tracy. I a partir d’aquí, temes íntims i desancantats dels musicals que més el representen: Company, Follies, Pasion, Sunday in the park with George o Into the woods. També hi ha alguna pinzellada del […]

Pel fet que el teatre, com tots els espectacles en directe i, fins i tot, el cinema, ha de lluitar, cada vegada més, contra la dificultat de portar espectadors a les sales, darrerament, veiem com proliferen més propostes que fan servir l’originalitat com a reclam. És el cas de White Rabbit, Red Rabbit, un misteriós espectacle on cada funció el seu intèrpret és diferent i mai no sap allò que llegirà o haurà de fer. En realitat, es tracta d’un curiós experiment teatral amb algunes reflexions profundes però també un bon grapat de jocs escènics força banals. El muntatge té un contingut de fons valuós: donar veu internacional al seu autor, Nassim Soleimanpour, escriptor iranià que no pot sortir del […]

Perquè més que interpretada aquesta funció ha estat cridada, i com va dir Sant Nicolau Pistoler no per dir-ho més alt s’entén millor. D’una manera inexplicable l’obre comença parlada en italià, no en algun dialecte calabrès tot i que els personatges són de la ‘Ndrangheta. Al cap d’una estona es passa al català. Motiu? Misteri. La trama té molt poc gruix i es mou una mica, o molt, a empentes i rodolons. S’han autodirigit les mateixes autores i això generalment és perillós, però en una comèdia és de risc alt, tant que penso que s’han fotut la plantofada. Per sort és un DespertaLab i possiblement l’aniran retocant per aquí i per allà i d’aquí a un temps estarà afinada, perquè […]

Ha estat la primera vegada que he anat a La Caldera a veure dues peces de dansa dins el Cicle “Corpografies” La Caldera és un centre de creació de dansa i arts escèniques; un lloc on allò que encara no existeix es converteix en quelcom creatiu. És un espai obert, de recerca, de creativitat, innovació i invenció. És un lloc on es treballa per apropar i fer intel·ligible als espectadors la gran diversitat de llenguatges i de formes d’expressió artístiques que hi ha actualment dins les arts escèniques contemporànies. El cicle “Corpografies” està constituïda per dues peces de recerca: “Hardcore Research on Dance” amb Georgia Vardarou, i “Cuerpar” amb Teresa Lorenzo. Dues ballarines que no es coneixen entre elles. Dues […]

” A mi m’ha semblat una pallasada” escolte que comenta una dona a una altra quan sortiM de la sala. Si, d’alguna manera estic d’acord, però no oblidem el què hem anat a veure. És una obra d’entreteniment, sense més transendència ni ànim de conduir a un replantejament vital o a una profunda reflexió. I si anem a veure-la així, amb aquesta idea, crec que podem passar una bona estona. És fresca i divertida, amb un ritme trepidant! Tenim bona interpretació, bona música en directe i el treball de cos també està al nivell. A més, amb molt pocs elements, viatgem a un bosc amb tot de personatges fantàstics, veiem un ase on abans hi havia un home i anem […]

Hi ha troballes interessants a Màfia. Sovint, la música és utilitzada al teatre per a subratllar o emfasitzar allò que no has estat capaç de transmetre mitjançant l’estrictament teatral. Les Mamzelles, però, han sabut incloure-la de manera natural el “xumba-xumba”, que, en aquest cas, no subratlla de manera brusca sinó que és el mateix vehicle d’expressió de la intensitat que exigeix l’escena. També gaudim amb l’equilibri entre humor negre i càrrega dramàtica del text. Les quatre actrius han estat capaces de trobar el to adequat i de definir el seu personatge amb pocs trets des del primer moment. En canvi, Màfia es queda a mig camí a l’hora de colpejar la màfia a la que fa referència el títol: els […]

Demà dimarts és l’últim dia que podreu gaudir d’aquest magnífic espectacle abans que marxi a Londres! Something’s coming és un tribut a Sondheim. Es va estrenar a la sala Luz de Gas de Barcelona l’octubre de 2015, un any més tard es va poder veure al Teatre Gaudí de Barcelona i seguidament al Nuevo Teatro Alcalá de Madrid. Ara teniu la oportunitat de poder-lo veure a l’Almeria Teatre dins la seva programació. Joan Vázquez ens apropa a l’obra de Stephen Sondheim, un dels compositors de musicals més importants de Broadway. “A Funny Thing Happened on the Way to the Forum”, “Company”,” Follies”, “A Little Night Music”,” Sweeney Todd”,” Sunday in the Park with George”,” Into the Woods”, “Assassins” són alguns […]