Les dones sàvies

Una divertida i boja adaptació d'aquest clàssic de Molière que tot i mantenir l'essència del seu missatge és capaç d'adaptar-lo al context contemporani català. Una sàtira de la vessant més snob de la cultura, un combat entre el plaer de l'amor terrenal i la necessitat de presumir d'una saviesa elevada.

Els dos actors interpreten un total de vuit personatges, repte que superen amb enginy. Els ràpids canvis de vestuari, el joc constant d'entrades i sortides i fins i tot la representació amb objectes fan que el públic connecti amb aquest codi i es deixi portar pel deliri d'aquesta comèdia. Segons avança l'obra, el públic es torna més partícip d'aquest divertit joc escènic i és apel·lat per la paròdia d'uns personatges fàcilment reconeixibles.

Tot i que alguns personatges són senzillament sublims, no tots funcionen per igual. Alguns canvis de personatge no estan prou diferenciats i fan que el relat caigui en una repetició de caricatures excessivament similars que a vegades arriben a l'estridència.

Sigui com sigui, aquesta atrevida proposta d'Enric Cambray i Ricard Farré continua esgotant localitats en la seva tercera temporada. Demostrant que la necessitat dels humans de lluir d'intel·lecte segueix igual de vigent tres segles després de la creació d'aquesta obra.

Enric Cambray i Ricard Farré són els creadors d’aquest espectacle que ha estat nominat als Premis de la Crítica com Espectacle Revelació i als Premis Butaca com a Espectacle de Petit Format amb la dramatúrgia de Lluis Hansen i l’escenografia d’Enric Romaní. No és perquè sí que porta exhaurint tres temporades en cartell i moltes representacions arreu de Catalunya.

Molière va ser criticat per ridiculitzar els esforços que feien les dones a la segona mitat del segle XVII per millorar el seu estatus dins d’una societat patriarcal. D’altres en canvi veuen en Molière una vessant feminista, una crítica de la pedanteria i l’extravagància dels homes. Més que una sàtira sobre les dones i el saber, l’antepenúltima obra de Molière és un retrat de la família on sota el cobert de doctrines universals hi regna l’interès d’uns i altres. Tres segles després de la seva creació, les intrigues familiars, la submissió, les ànsies de llibertat i la necessitat de presumir continuen essent vigents en la nostra societat.

Cambray i Farré saben utilitzar tot això i ho adapten (llàstima de la necessària pèrdua dels alexandrins) a un català actual, a uns personatges que viuen entre nosaltres dels quals han modificat els noms però que permeten la seva fàcil identificació. Han hagut de suprimir alguns personatges que són absolutament prescindibles i han substituït el notari per un espectador de primera fila.

És increïble el treball del dos actors i la caracterització. Ells dos són a la vegada  8 personatges i amb petits detalls apareixen i desapareixent de l’escena a un ritme trepidant i frenètic. Canten, ballen i interpreten amb diferents tons de veu i registres. Jo pensava que en qualsevol moment podien aparèixer amb la còfia d’un i la veu d’un altre... però no. No s’equivoquen mai i mantenen l’atenció del públic fins al final de l’obra d’una manera impecable.

Si queda algú per veure-la, és el moment!

Sempre dic que costa fer-me riure (tant com em ve de gust!). Doncs aquí, ho he fet i molt. Un tour de force pels actors Enric Cambray (Sàpiens) i Ricard Farré (Romeu i Julieta) que interpreten ells solets tots els personatges amb diccions, accents, transformisme, caracteritzacions a ritme vertiginós… Personatges exagerats en una proposta que aposta per aquest divertit sentit de l’exageració (on tan fàcil es cansar l'espectador) i per un ritme embogit tan cuidat que aconsegueix que no perdem el fil sinó que pugem a aquesta muntanya russa i ens deixem anar i riem de valent.

Adaptació de l’obra de Molière que satiritza els “entesos” que saben de tot, que igual opinen de filosofia que d’obres publiques, de literatura o d’economia. Vaja, el típic tertulià, aquí ridiculitzat com cal amb referents ben coneguts. Gent que parla molt i no entén de res, diuen moltes coses però generals, vàcues, amb grans paraules per confondre i semblar més del que són, encantats d’haver-se coneguts i encara més d’escoltar-se. El marc de tot això és una intriga amb embolics familiars, amb pretendents imposats i d’altres desitjats, amb dones sàvies (massa) orgulloses de ser-ho, classisme ridícul i molt, molt d’humor.

Para las comedias de Moliere, los años no han pasado en vano. Así pues, la gracia de este montaje no recae en su trama simple ni en la gastada moraleja. Si merece la pena verlo es por el vertiginoso ejercicio interpretativo en el que se internan Enric Cambray y Ricard Farré, quienes se atreven a interpretar ellos solos todos los papeles del auca.

Desde la gestualidad y la caricatura, cada personaje tiene una forma de ser marcada por elementos muy sencillos. Un movimiento, una modulación de la voz o una prenda de ropa son suficientes para que reconozcamos instantáneamente cuál de ellos está hablando. A veces, con un mismo actor dándose réplica y contraréplica. Todo a un ritmo ágil y una compenetración absoluta entre ambos, cuidada al milímetro.

Con el humor por bandera salpicado con una pizca de sarcasmo, donde más gana el espectáculo es en las escenas de creación propia. Provoca el mayor número de carcajadas la brillante aparición del señor Cunill (“el de ‘Els Matins’, que ahora viene por las tardes”), escena cumbre nutrida de la interpelación al público, guiños a la actualidad y un punto de improvisación. Es aquí donde se crean los momentos más divertidos y punzantes.

Con todo, Les dones savies se convierte en un divertimento enérgico y de calidad interpretativa. Para olvidarse del clásico y centrarse en el entrenamiento fresco, canalla y rejuvenecido.

Potser perquè la comèdia envelleix pitjor que el drama i la tragèdia, ens hem trobat moltes vegades adaptacions teatrals de Molière que mantenien la seva profunditat però no pas la seva gràcia. El fet d’haver vist massa obres del gran comediògraf francès en muntatges fallits pot haver creat el prejudici en algun sector del públic de què es tracta d’un autor feixuc i desfasat. Afortunadament, Enric Cambrany i Ricard Farré, amb una entrega total i la seva engrescadora vis còmica, demostren que Molière no tan sols és actual sinó que també pot ser fresc i divertidíssim. Els vuit papers que es reparteixen entre els dos actors requereixen un sentit del ritme i la caricatura admirables que, sense dubte, saben fer brillar. Així, a Les dones sàvies aconsegueixen fer de cada escena una burla fantàstica de la pedanteria, amb referències a la societat contemporània, cançons i línies de diàleg que són per pixar de riure. És cert que l’espectacle dura només una hora i entra ràpid i lleuger... però això no li resta l’acidesa del seu contingut crític ni el valor del treball interpretatiu dels dos protagonistes que posen una energia increïble en fer que la proposta funcioni. I vaja si funciona!

Absolutament genial! Una conjunció espectacular dels dos joves actors: Enric Cambray i Ricard Farré. La dificultat d'encarnar vuit personatges diferents, amb tot el que això comporta, en poc més d'una hora, és un al·licient extra per posar-se a prova en aquesta fantàstica proposta. Una coordinació aconseguida a base del rodatge que té l'obra que arriba a l'auge amb la incorporació de noves modificacions del text atès a la situació política que vivim! Amb la proximitat que disposa El Maldà i la participació del públic es trenca la quarta paret fins a un punt extrem que cada gota de sacrifici dels dos artistes et pot caure a sobre. Una comèdia que incorpora moments musicals per tal d'agradar a qualsevol públic disposat a riure.

Per què hi heu d'anar? Reposició de la temporada passada, si es reposa serà per algún motiu, no? ;)

Per què no? Com a molt podria dir de no anar per les cadires de El Maldà...però com que només dura una hora i quart és suportable!

El Maldà recupera aquests dies un dels èxits de la passada temporada tot apostant per un Molière actualitzat, el qual respecta l'essència de l'original alhora que plasma la seva pròpia personalitat tant en el text com en la posada en escena. Així, es construeix un relat que sap triar paral·lelismes entre fa més de 300 anys i ara, donant en el clau a l'hora de cercar un personatge i un submón contemporanis que a més d'atorgar profunditat a l'obra esdevé un element dinamitzador. En aquest sentit, el muntatge té molt de ritme i ha sabut triar bé la seva durada, impedint que es pugui fer pessat.

Sens dubte, el gran talent d'Enric Cambray i de Ricard Farré fa que aquest entreteniment esdevingui molt més que això, assistint a un festival interpretatiu d'alt nivell i a una posada en escena enginyosa plena de ritme. A més, resulta atractiu el joc que es fa a diferents nivells barrejant el text de Molière amb la perspectiva actual, com ja he dit, juntament amb la mirada de teatre dins del teatre, tot perfectament integrat dins de l'espectacle.

Un exemple de com la qualitat pot obrir perspectives. No és el tipus de teatre que m'agrada, a priori. De fet, a l'inici, em va costar molt entrar i em preguntava que m'havia portat fins aquí. Poc a poc em vaig anar obrint, estava receptiva al que anava passant, vaig riure molt, i l'aplaudiment del final va ser totalment espontani i amb ganes! Un aplaudiment per reconèixer i agrair una feinada tremenda i una gran qualitat. Ens trobem amb dos actors que encarnen múltiples personatges, cadascú més estrambòtic i exagerat. A l'escenari veig molta imaginació, i un ventall grandíssim i extraordinari de possibilitats per passa d'un a l'altre sense que l'espectador es perda.
Treball intens i acurat de personatge, de manera que podem saber perfectament qui està en escena, encara que li falten els elements que l'identifiquen. Hi ha part musical, corporal, molt de text... a un ritme trepidant que no decau en cap moment. I, a pesar d'aquest ritme l'espectacle queda redó i ben net.
Obra on tot està pensat, calculat, mesurat i perfeccionat, per arribar a una qualitat que passa per sobre de les preferències teatrals.
Tot i que no em travessa profundament, val la pena anar a gaudir i riure, riure molt!

“Les dones sàvies” és una obra de Molière (Jean-Baptiste Poquelin), estrenada l’any 1672 a París , basada en situacions i personatges contemporanis del tot reals.

Mentre Molière a la seva obra fa una sàtira sobre l’educació femenina de l’època, i critica la hipocresia de la societat del seu temps, Lluís Hansen, responsable de la dramatúrgia, en fa una versió més esbojarrada adaptada a la nostra època.

Hansen ens proposa una versió més actual de “Les dones sàvies”; manté el to i  la forma originària del llenguatge, però sense la necessitat de ser recitada en vers.

Per un altre banda ha adaptat l’obra a tan sols vuit personatges , interpretats tots ells per dos actors, l’Enric Cambray i Ricard Farré.

Així ajudats de perruques, maquillatge, faldilles reversibles o mocadors que es transformen en còfies,..., de l’expressió física i corporal, i del to de veu i vocalització diferent per a cada personatge..., i a un ritme vertiginós, l’Enric Cambray ens interpreta a l’Enriqueta (la filla petita), la Belisa (la tia solterona), en Crisal (el pare) i el Sr.Cunill ( el tertulià), i en Ricard Farré es converteix en l’Amanda (la filla gran), a  Clitandre (l’enamorat), Martina (la criada) i a Filaminta (la mare). Ha estat brutal !!!, vuit personatges excel·lentment interpretats per dos magnífics actors.

 

El que he pogut veure és una sàtira sobre alguns personatges, coneguts com els falsos intel·lectuals de la nostra època, aquells que s’anomenen “tertulians”, “blocaires” o “crítics” personatges que podem escoltar a la ràdio, que surten a la televisió o escriuen. Gent que pel sol fet de ser popular en un medi de comunicació i tenir molts seguidors, es creu amb el dret de poder “opinar amb rotunditat” de tot allò del que entén i del que no entén. Però com diu el meu germà: “no per anar a veure molts partits de futbol ja ets un expert en futbol”.

Com espectadora us puc dir que m’ha semblat una obra magnífica, intel·ligent, reflexiva, irònica,..., i sobretot molt i molt divertida. El seu ritme és trepidant, i aconsegueix en tot moment mantenir l’interès del públic.

És una obra d’aquelles que et fa pensar i reflexionar. Realment t’adones que la nostra societat no és gaire diferent de la que hi havia en l’època de Molière; i que la hipocresia i la falsedat són temes del tot vigents i universals.

Us recomano que hi aneu per poder veure l’Enric Cambray i Ricard Farré fent unes interpretacions dignes de ser recordades.

 

Forts aplaudiments d’un públic del tot satisfet.

La sala plena de gom a gom, el cartell d’entrades exhaurides i llista d’espera. No badeu...compreu les entrades ja !!!

 

Només em queda donar les gràcies a Els Pirates Teatre, per convertir aquest espai escènic en un lloc referent de bon teatre. Sortir per la porta amb un somriure d’orella a orella, dient quin bon rotllo dona venir al Maldà, és increïble. Gràcies !!!

Però no s'havia mort al 1936? Doncs no, i a més té un germà, al menys és el que jo he vist al Maldà amb Les Dones Sàvies, doncs l'Enric Cambray i el Ricard Farré s'ha deixat la pell defensant la funció com a actors, transformistes i cantants, tal com ho feia l'italià que deien que era mort. Els dos actors han fet els vuit papers de l'obra de Molière canviant de personatge a unes velocitats supersòniques. També han canviat algun personatge de l'obra original, amb alguna pirueta realment espectacular.

No us la perdeu que ho lamentareu al llarg de les vostres vides, però no badeu que les entrades desapareixen volant perquè els que l'hem vist som uns cabronassos i fem anar allò del boca orella. No hi ha vergonya.

Crítica completa » http://bit.ly/2exhjIo

Ahir dilluns vam gaudir de valent amb aquesta proposta que Enric Cambray i Ricard Farré ens presenten a El Maldà. Una comèdia d'embolics on el que pretenen és fer mofa dels anomenats "tertulians" que envaeixin les programacions televisives i radiofòniques amb un aparent coneixement de tot i de tothom.

Aprofitant el plantejament de Molière, dos actors, dos esplèndids actors, Enric Cambray i Ricard Farré s'enfronten al repte d'interpretar vuit personatges, masculins i femenins. Amb una gran versatilitat van passant d'un personatge a un altre canviant vestuari, expressions corporals i facials, veu i pronuncia. Ens han deixat realment impressionats amb aquesta capacitat de transformació que ha anat agafant velocitat i visibilitat per als espectadors a mesura que avançava l'obra.

Amb un gran enginy i molta, molta desimboltura Enric Cambray i Ricard Farré se'ns fiquen a la butxaca imitant als personatges de Cuní i Pilar Rahola i fent-nos participar. Ens expliquen el 5x10.

Barrejant l'actualitat amb els personatges de Molière, fan unes interpretacions genials, sigui quin sigui el rol que interpreten en aquell moment. A tots dos actors els hem vist treballar unes quantes vegades però mai tant de prop com avui i ens han seduït amb la seva entrega.

Divertit, molt divertit. Un joc entre tots dos actors, en el que ens fan participar a nosaltres.

Si desitgeu llegir la crònica original, només heu de clicar AQUÍ

Una comèdia de costums amb embolic familiar i semàntic. En definitiva tenim un joc  entre l’Enric Cambray i Ricard Farré ; i ens proposen jugar-hi i passar-ho de conya de dilluns a dijous al Maldà. Amb una actualització de personatges d’un clàssic i un joc força divertit és el repte que han volgut portar a escena aquest parell. Tenim una proposta arriscada i se’n surten sense problemes.

Revissió del clàssic de Molière  amb un aire fresc en l’adaptació  que segur que agradarà al públic assistent. Han possat al dia els personatges de l’obra i  a més,  amb el repte de portar tots els personatges a escena (tant masculins com els femenins) amb unicament  dos actors. A més ...