Amb una mica de sort, totes les persones tenen una vida llarga i plena d’històries i moments per recordar. Però en el moment de decidir fer un repàs, o indicar quins han sigut els punts d’inflexió que els hi han marcat, cada persona tria uns moments o altres, segons el balanç final. I és que quan tot acaba és quan realment es té en compte què era el més important.
Beatriz Jaén ha agafat l’adaptació de Brenda Escobedo del clàssic de Marguerite Yourcenar i l’ha traslladat al segle XXI. En un escenari que imita una entrevista televisada a un mandatari que fa memòria de la seva vida i carrera, ens trobem amb un text que tot i ser de 1951 compta amb un llenguatge àgil i accessible per a qualsevol persona. D’una manera bella i elegant, es va navegant per la vida de l’emperador Adriano, dels moments que ell destaca com els que l’han portat al final del camí.
El muntatge en un primer moment xoca amb el text, potser perquè no s’espera aquest trasllat de dramatúrgia al present, però al final només és un element més que forma part de la narrativa. Allò que realment importa és la història, les paraules i com Lluís Homar les recita amb una destresa extraordinària. És un relat preciós i molt commovedor, que tot i que revisa els moments de la seva carrera política com a episodis claus de la seva vida, és en les relacions, les pèrdues i l’amor on hi aboca més emoció i importància.
L’escenografia és magnífica i, tot i que a vegades el muntatge grinyola una mica amb la història, té moments especials com les coreografies que executa de manera brillant Álvar Nahuel per expressar la passió i l’amor d’Adriano i el seu jove amant.
La veritat és que Homar és la veritable atracció d’aquesta producció, durant gairebé dues hores es fica en la pell d’Adriano i el públic sent com va revivint cada moment amb alegria, nostàlgia i també dolor. És especialment commovedor com expressa i mostra el dolor per la pèrdua de l’amor, com la culpabilitat i els remordiments encara el persegueixen anys després. Aquesta vulnerabilitat es pot veure en la mirada i la manera com ho explica, en el to de la seva veu i com mira als ulls a l’espectadora per compartir la pena.
Una obra esplèndida que captiva i emociona.