Alan

Alan és el darrer muntatge de WeColorMusic (Mateu Peramiquel i Mar Puig), una companyia que expliquen històries reals amb l'objectiu de portar l'espectacle més enllà de l'entreteniment.

Alan es va estrenar al teatre municipal La Sala de Rubí sota el títol d'Arrels. Es tracta d'un musical de petit format inspirat en un fet real, la història del rubinenc Alan Montoliu Albert, un jove transgènere que es va suïcidar després de patir assetjament a l'escola i al carrer.

No es tracta d'un espectacle infantil, és un espectacle per a tots els públics, sobretot per a aquell sector juvenil que tant necessita mirar-se al mirall i veure-hi reflectida la realitat d'un adolescent tal com és veritablement.

És una proposta on acció, moviment, cos, paraula i veu funcionen de manera totalment fusionada a escena.
Hi ha molta sincronia, talent i esforç dalt de l'escenari.
Una posada en escena espectacular, una banda sonora original, unes interpretacions i veus (Patricia Paisal, Vinyet Morral, Andreu Mataró, Cisco Cruz) brutals!

La música és en directe. Dos músics dalt de l'escenari, Mateu Peramiquel i Danko Compta.
La música està molt lligada a la història, tant per la dinàmica i ritme general de l'obra, com per l'ambientació, les emocions i estats d'ànim dels protagonistes.
Al llarg del musical hi ha una gran diversitat de gèneres i d'estils musicals: balades, pop, rock...
Les cançons són meravelloses, hi ha de molt emotives i de més alegres.
Les composició musical, lletres i arranjaments les signa en Mateu Peramiquel.
Gràcies per aquest súper esmorzar, Com m'agrada el Nadal, Sempre he sigut jo, Crec que tot va bé, Alguna cosa em diu que no puc, Un pas endavant o Vull caminar com mai , són alguns dels temes que podreu escoltar al llarg d'aquest musical.

Alan és un musical que remou i emociona sense entrar en dramatismes ni sensacionalismes.
És una història molt ben explicada, feta amb molta sensibilitat.

Alan és una obra que ens convida a reflexionar sobre un munt de temes, com la identitat personal, la llibertat individual, la tolerància, la importància del suport emocional, l'assetjament escolar i social, el patiment personal i familiar, el suport familiar i de la manca de serveis en l'àmbit sanitari, educatiu i judicial.
- És un musical que lluita contra la transfòbia i l'assetjament social cap al col·lectiu LGTBI+
-És una manera de fer visibles actituds totalment intolerables, com el fet de decidir transcendir a una normalitat imposada.
-És un espectacle que vol visualitzar una situació que malauradament avui en dia és més comú del que sembla
- És un homenatge a totes aquelles persones que lluiten per trencar barreres i desconstruir aquest sistema per tal de fer-lo més just i equitatiu.

Haig de dir que desconeixia per complet aquest cas i la veritat és que la història de l'Alan m'ha impactat moltíssim.
És un musical meravellós, fet amb molta sensibilitat.
M'ha agradat molt la manera d'exposar a història. De forma clara, però evitant dramatismes, tot i que hi ha moments que és inevitable emocionar-se. A mi m'ha arribat molt, he empatitzat amb totes les emocions per les quals transiten els personatges (angoixa, patiment, soledat, dubtes, il·lusió, desig, amor, humor, ràbia...).

No us perdeu per res del món aquesta petita i alhora tan gran joia teatral.

 

 

 

Mar Puig i Mateu Peramiquel han creat Alan, un musical basat la vida de l’Alan Montoliu, el noi de 17 anys que va treure’s la vida després de fer la transició i patir el rebuig dels companys d’escola i una forta pressió social. Un musical colpidor i emocionant!

ALAN és la nova creació de WeColorMusic, un musical inspirat en una emotiva història real d’Alan. No és un espectacle infantil, és un espectacle adolescent.

Mar Puig i Mateu Peremiquel formen part essencial d’aquest espectacle. Van començar amb Bruna . Posteriorment, Les Històries de l’avi Josep (que personalment no em va fer el pes). Ara presenten Alan el musical que ha recorregut teatres, escoles i instituts durant tot l’any 2022.

I de l’obra en general, que puc dir?, que han treballat molt bé el tema de les cançons. Ha estat un plaer escoltar a Ander Mataró, i una gran Patricia Paisal. El paper de germana i personatge sorpresa de Vinyet Morral m’ha fascinat, per una actriu petita i que canta sense problemes. El Ciscu Cruz, realitza diferents papers en l’obra, des de l’avi que no accepta el canvi, el professor, psicòleg, … Música en directe, sense necessitat d’una gran orquestra, sempre és d’agrair que no sigui música enllaunada

En el seu moment, Alan va morir “per transsexual”. Res més allunyat de la realitat; va morir per ser qui era i la seva intimitat no hauria de ser assumpte nostre.

S’ha de dir que tracten el tema de la transfòbia i del suïcidi amb molta cura. Sense caure en estereotips, ni amb morbo pel mateix tema. S’ha de dir que la transició de Mia a Alan està tractat amb molta cura, i et vas adonant de mica en mica com va passant.

El bullying, molt més present en la societat del que podem pensar,queda molt ben reflectit. Com hi ha professors que ho veuen com una cosa normal, de xiquets, de companys i que és una cosa de l’adolescència. He de dir, que de mica en mica aquest tema pren consciència entre la comunitat educativa.

Podeu llegir la resta de la meva opinió al següent enllaç

El grup We color Music va començar a caminar amb projectes  musicals diversos: Espectacles escènics, enregistrament de cançons per encàrrec i formació (musicoteràpia o percussió creativa). Mar Puig i Mateu Peremiquel formen part d’aquest entramat artístic creant música i textos. Aquesta parella no han parat de recollir guardons. Van començar amb Bruna que va ser guardonada als Premis Teatre de Barcelona com a millor Espectacle Familiar. Posteriorment Les Històries de l’avi Josep van quedar finalistes als Premis Talent en la modalitat Arts Escèniques i Curtmetratges. Enguany ha estat Alan el musical la que ha rebut el Premi Teatre de Barcelona en la modalitat de Teatre Familiar. Alan ha recorregut teatres de proximitat, escoles i instituts durant tot l’any 2022.

Com a les obres anteriors de We color Music, es respira una gran sensibilitat i comprensió per les situacions personals, les emocions i les injustícies.

És una història impactant, basada en fets reals que molts recordem. Al 2015, Alan Montoliu va aconseguir canviar legalment el nom. Era una fita important per ell i pel moviment. Abans que Alan el musical aparegués als nostre teatres, Marc Parramon i David Fernández de Castro ja havien fet un documental amb dos casos de menors transexuals, un d’ells el d’Alan Montoliu, que es va estrenar al festival de cinema de Màlaga. Massa tard. La transfòbia i la rigidesa de la societat no li van permetre ser autènticament ell. La regidora de feminismes i LGTBI de Manresa va encarregar aquesta història a We color Music que han aconseguit donar força, color i optimisme a un problema que hauria de deixar de ser-ho.

Tot i la mare lluitadora (Patricia Paisal) i un avi afectuós (Cisco Cruz) encara que no entengués el trànsit, un sistema educatiu indiferent, un entorn hostil i unes dificultats burocràtiques van impedir que Alan pogués ser feliçment acceptat.

Hi ha recursos teatrals molt ben aconseguits en aquesta obra com és el desdoblament dels personatges en Alan nena i Alan adolescent  que dona vida, joc i originalitat a la història fins al punt que costa descobrir que era ell mateix.

Un bon guió per un musical com el de Mar Puig, ha d’anar acompanyat d’una bona música perquè no defalleixi. La composició musical de Mateu Peremiquel és exquisida i expressa molt bé tan els moments de tensió com d’alliberament i alegria. Els músics a l’escenari són el mateix compositor i Danko Compta. Les cançons són emotives i commovedores. Desitges que no s’acabin.  La Patricia Paisal està enlluernadora tant en la veu com en l’actuació. Des que feia d’Àngel als Pastores al Teatre Regina ha crescut en  seguretat, virtuosisme i força en les notes més altes. Ens ha fascinat durant tota l’obra i ha arribat al clímax indescriptible amb la cançó de Felicitats. Els duos amb Ander Mataró i els trios amb Vinyet Morral són memorables.

Vull destacar també l’actuació i la veu de Vinyet Morral. La seva seguretat a l’escenari i la tranquil·litat en algun solo és d’una autèntica professional.

Moltes gràcies a We color music per fer un teatre d’entreteniment, de crítica, de denúncia i de divulgació d’una manera commovedora.

Sortir-se de la línea i trencar la norma social no és un camí fàcil. No ho va ser tampoc per a l'Alan Montoliu, el noi de Rubí que es va treure la vida l'any 2015, després de patir assatjament a diverses escoles. Havia iniciat la transició de gènere. El tràgic final de l'Alan va causar un gran rebombori social i va posar en evidència la gravetat del bullying, present a tots els centres educatius, que des d'ençà han anat integrant uns processos de prevenció i detecció que malauradament no han aconseguit extingir aquesta xacra social. Per recordar i homenatjar la valentia i el tràgic desenllaç de l'Alan, la productora WeColorMusic, capitanejada per Mateu Peramiquel i Mar Puig, han creat un musical carregat de sensibilitat i emoció, amb unes composicions modernes i vibrants (us encantarà si sou fans del llegat de Jonathan Larson) i música en directe.

L'acció ens situa a la casa familiar on viurem la transformació de la Mia per convertir-se en l'Alan. L'espectacle ens submergeix en els dubtes, el neguit, l'angoixa i la incomprensió pròpia de l'adolescència, que es veuen multiplicats per la falta d'empatia i suport no només dels companys de classe, també dels professors, metges, psicòlegs o la mateixa burocràcia. Fins i tot l'avi genera una microviolència cap al seu net, quan reiteradament es dirigeix a ell amb el seu deadname i viu aliè al seu procés emocional. D'aquesta manera el musical fa palès com els entrebancs que ha de suportar una persona que està transicionant no són només els insults o les agressions físiques, sinó cada vegada que algú et recorda que estàs fora del sistema. Acompanyant a l'Alan trobarem a una mare tendra i extravagant, interpretada per la sempre fantàstica Patricia Paisal, qui abraçarà amb les seves cançons un fill que cau en picat cap a la foscor. La petita Vinyet Morral dona vida a la Mia, un membre de la família molt especial, juganera i entranyable, que suposarà un dels grans encerts dramatúrgics de la funció. Cisco Cruz interpreta amb solvència tots els altres papers de l'auca. Cal remarcar l'excel·lent interpretació d'Ander Mataró, encara estudiant d'interpretació a Aules, que esperem que tingui una trajectòria tan brillant com aquest debut als escenaris.

El musical Alan és la demostració del poder de la ficció, capaç de redibuixar un món injust, cruel i desigual, primer per tractar d'entendre'l, i després per intentar canviar-lo. Hi ha molts finals possibles a cada història. Com en aquesta meravellosa peça que ens regalen Mar Puig i Mateu Peramiquel, nosaltres també podem contribuir a què aquest sempre sigui un final feliç.

Alan podria estar a mig camí entre el teatre familiar, el musical de petit format i, fins i tot, el teatre divulgatiu per a adolescents. Potser té una mica de cada, tot i que també és teatre reivindicatiu i compromès. De fet, l’obra es basa en la vida d’Alan Montoliu, que es va treure la vida pels volts de Nadal del 2015 després de patir transfòbia a l’institut de Rubí on estudiava (no va ser l’únic centre escolar en el que va haver de patir bullying). El muntatge, per tant, té la clara voluntat de recordar la figura del noi i de denunciar la tremenda pressió social que va haver de suportar durant la seva curta vida.

Però lluny de recrear-se en el drama, aquest muntatge teatral té la gran virtut de donar una visió optimista i lluminosa de la vida d’Alan i de la seva família. El suport entusiasta de la mare i els petits triomfs aconseguits (va ser el segon menor transsexual de Catalunya que va veure aprovat el seu canvi de nom en el Registre Civil) fan que veiem la història amb els ulls d’un futur més just i esperançador. Les cançons, per la seva banda, també busquen la part més sensible i no la més dramàtica. Fins i tot moments com el de la separació amb el seu passat o el de la mort es produeixen de forma més poètica que tràgica.

L’altre gran encert és la interpretació d’Ander Mataró, que aguanta tot el pes de l’espectacle tot i la seva joventut. L’acompanyen amb solvència la nena Vinyet Morral, Patricia Paisal –magnífica en el paper de mare, tot i algun excés d’entusiasme en les escenes inicials- i Cisco Cruz. Un repartiment solvent per a un muntatge que s’hauria de veure per tot arreu, i amb públic de totes les edats.

El teatre, com la literatura o qualsevol art serveix per plasmar una realitat i fer-la entendre, denunciar-la o fer-la inoblidable. En algunes ocasions, explicar una història real dalt de l’escenari és una eina molt potent per fer-la entendre i intentar que no es torni a reproduir.

Aquesta és la història de l’Alan Montoliu, un noi transsexual que va patir un calvari per la transfòbia i l’assetjament escolar. Tot i l’amor que li processava la seva família no va poder amb tot l’odi i falta de respecte que va rebre per part dels seus companys/es de classe, professors i gent fora del cercle familiar. La pressió, la tristesa i el malestar que li van ocasionar van fer que Alan es suïcidés amb només 17 anys.

Es tracta de la commovedora narració d'una vida que pretén exposar una violència pretesament silenciada. Emocionen les melodies i lletres creades per Mateu Peramiquel, les veus, però sobretot la força del relat, que se sustenta en unes interpretacions contundents i amb molta presència.

Ander Mataró, el protagonista, té una força innata per desaparèixer darrera d’Alan, és la seva veu la que s’escolta bregant amb tot el dolor i la incomprensió, la que crida amb ràbia contra aquells que li fan la vida impossible, la que intenta assumir i posar en valor per sobre de la resta l’amor de la seva mare i el seu avi. La que es rendeix quan ja no pot suportar-ho més. Mataró aguanta tota l’obra dalt de l’escenari estoicament, deixant fluir cada sentiment i pensament que li passa pel cap al seu personatge.

Alan, en realitat, es divideix en dues interpretacions estrella. Al costat de Mataró s’hi troba Vinyet Morral que sorprèn al públic amb la naturalitat. Aquest tàndem arrenquen somriures i alguna emoció complexa, entre la tristesa i l’alegria. L’escena del comiat entre l’Alan i la Mia és, sens dubte, la millor de tota l’obra. També els acompanyen Patricia Paisal i Cisco Cruz, que destaquen per les seves veus i també per la seva capacitat de deixar brillar al personatge principal.

A l’escenari, una habitació. El santuari de qualsevol adolescent, que es converteix en un espai per somiar, per descobrir-se i també com a refugi. Un reducte que permet al públic traslladar-se a la ment d’Alan i sentir el que ell sent. Pensar en que no és just com va acabar tot, però al mateix temps adonar-se que la lluita continua per a d’altres i que és important deixar clar que no pot tornar a passar.