Publio Elio Adriano va ser un dels grans emperadors de l’Imperi Romà: el tercer dels “Cinc emperadors bons” i el segon dels nascuts a la Hispania Bètica. El seu esforç per reformar l’aparell burocràtic de l’imperi, així com el seu amor per la filosofia, les arts i la cultura en general, van fer d’ell un personatge molt especial. Però segurament la seva fama perdura avui en dia entre nosaltres gràcies al magnífic llibre que Marguerite Yourcenar va publicar a principis dels anys cinquanta. Un èxit de vendes immediat que va col·locar la figura del Cèsar en un lloc preeminent de la història.
La seva adaptació al teatre en forma de monòleg és un treball meticulós i sensible, tot i que realment agosarat i complex. Brenda Escobedo ha aconseguit resumir les més de 300 pàgines del llibre gràcies a triar els fets més rellevants, però també els pensaments més interessants i punyents que Yourcenar va anar disseminant per la novel·la de forma molt intel·ligent. En definitiva, una peça potser no del tot rodona però força encertada i sobretot molt respectuosa.
La direcció de Beatriz Jaén aconsegueix que no ens oblidem del caràcter polític i influent d’Adriano, tot i que substitueix les togues per americanes i les tribunes per entrevistes televisives. L’escenografia és simple, moderna i prou eficaç, però podríem dir que els moments més bells venen de l’aparició d’Antínoo, o més ben dit de les escenes que ens brinda el jove ballarí Álvar Nahuel. I és que Antínoo va ser l’amant d’Adriano, i també durant molt temps un símbol ben clar del moviment LGTBI.
I deixo per últim al gran protagonista, que no és altre que un esplèndid Lluís Homar en el paper de l’emperador. La seva interpretació, com sempre matisada i elegant, ens aporta una visió humanista i encertada del personatge. El seu Adriano és una petita joia, i seria una llàstima que no ho poguéssiu comprovar.