Comprar entrades per a Pinocchio, o el espectáculo de la paternidad

 

Dijous vaig anar a veure Pinocchio, o el espectáculo de la paternidad, un text d’Enrico Ianniello inspirat en l’obra original de Collodi, interpretat per Moreno Bernardi i Luciano Saltarelli.

Primer avís: tot i ser la història de Pinocchio, no és en cap cas un espectacle infantil. De fet, té poc a veure amb la imatge edulcorada que molts tenim al cap després de la versió que Disney ens va vendre en el seu moment. A mi em va semblar una proposta molt més realista i també més fosca, però precisament per això més atractiva. La història es presenta amb una mirada més humana i menys idealitzada, que posa el focus en les fragilitats dels personatges.

En aquesta posada en escena hi veiem un Geppetto profundament humà, marcat per la solitud i vivint en una situació de misèria. Personalment vaig tenir la sensació que l’espai escènic evocava les restes d’un cinema destruït o abandonat. Potser per això, al començament i al llarg de l’obra apareixen fragments i imatges de diverses pel·lícules, que semblen dialogar amb la història i reforçar aquesta atmosfera una mica melancòlica i alhora molt suggeridora.

L’espectacle presenta una mirada molt tendra sobre la relació entre pare i fill. A través de la història de Pinocchio i Geppetto, ens mostra com el fill aprèn a caminar mentre el pare, d’alguna manera, aprèn a ballar. Possiblement és el moment més tendre de l’obra. És una metàfora delicada sobre el creixement compartit entre tots dos.

L’obra convida també a una reflexió actual: què vol dir avui ser pare en un món ple d’imatges, expectatives i projeccions? Abans de la funció podem veure diferents talls de pel·licules on podem veure, entre altres, relació de pare-fill o com el pare ha de treballar per seguir-ne.Amb sensibilitat i senzillesa, l’espectacle ens apropa a aquesta pregunta a través d’una història coneguda, però explicada des d’una perspectiva nova i molt humana.

He de comentat el gran treball de Moreno Bernardi com a Pinocchio i el gran treball en el moviment, sobretot al començament quan comença a moure. Et pots creure que és, veritablement, una titella. I Enrico Ianniello quan dona vida al començament, veiem una persona fustrada amb poca il·lusió i que se’n surt gràcies a donar ‘vida’ a Pinocchio.

Amb tot, no m'ha convençut gaire. Potser perquè, en el fons, l'he volgut mirar (sabent el que he anat a veure) amb aquell esperit de nen que no vol créixer i que encara vol mantenir viva una certa idea d'il·lusió. Una mirada que costa de conservar quan ja vius immers en una societat adulta, més materialista i menys disposada a deixar-se portar per la fantasia.

Pots veure la resta de la meva opinió a l'enllaç

El mite de la marioneta que vol ser nen de carn i ossos ha estat, històricament, un dels textos més maleïts i fascinants de la literatura universal. Quan hom descobreix que Enrico Ianniello, figura reconeguda en la connexió teatral Itàlia-Barcelona, s’apropia del text de Collodi, i convida Moreno Bernardi a participar de l’aventura, les expectatives se situen en un lloc alt. Ianniello no és un nouvingut: actor, traductor i director vinculat a noms com Toni Servillo o Pau Miró, ha demostrat una sensibilitat i tendresa especials per la paraula i el gest en muntatges previs.

Adaptar Pinocchio per a un públic adult no és una novetat, però pot esdevenir un repte, com va demostrar Joël Pommerat, convertint el conte en una crua reflexió sobre la llibertat i la parentat. Una línia que també sembla dins del pla d’acció de Ianello.

L’interès de la proposta que es pot veure aquests dies al Teatre Akadèmia radica, sobretot, en el duel escènic. Ianniello demanant a Bernardi que encarni Pinocchio és, a priori, un moviment interessant. Bernardi és un dels creadors amb més plasticitat, rigor corporal i presència escènica de la ciutat. Col·locar un home que ha deixat la infància força enrere —des d'un punt de vista objectiu— per fer de marioneta comporta un repte visual suggeridor; podria haver estat una exploració del cos que es resisteix a la matèria, d’una innocència rescatada al cos adult o de la rigidesa que esdevé fluïdesa en el moviment.

Tanmateix, el potencial de Bernardi s'esvaeix en una proposta que no l'aprofita ni en la interpretació ni, el que sap més greu, en el moviment. El seu pas per l'escenari resulta desdibuixat, com si la col·laboració entre aquests dos grans noms respongués més a un desig personal d'omplir el temps junts que no pas a una exploració artística.

La resolució de la peça és incomprensible. Ens trobem davant d’una dramatúrgia feble que naufraga en la superficialitat. L'obra transita pels passatges canònics de la història original sense aportar cap lectura nova, cap gir estètic significatiu o cap aprofundiment psicològic que la justifiqui.

Més incomprensible és encara la candidesa teatral. En lloc d’apostar per la reinvenció en el text o la transgressió en la imatge, els personatges cauen sovint en errors de manual com dir en veu alta el que senten o el que fan o voldrien fer. Aquesta redundància emocional és incomprensible en una obra professional adreçada a públic adult en un dels teatres més reconeguts de la ciutat. La sensació és la d'estar veient un producte dirigit a un públic —molt— infantil però que, paradoxalment, tampoc funcionaria amb ells per falta de ritme.

Ni la tendresa d'Ianniello ni la rigorositat de Bernardi aconsegueixen salvar un muntatge que se sent buit; bastit amb una fusta prima que s'esquerda de base i no permet que aquest interessant experiment teatral arribi a respirar vida.