Alex Rigola, abans de començar la funció, presenta l’obra als assistents amb la intenció de no oblidar el genocidi del poble palestí encara vigent. Aquesta obra formarà part del cicle de les sales de proximitat “Bategant per Palestina”. Rigola ha teatralitzat el llibre de Gassan Kanafani, escriptor i periodista que va ser expulsat al 1948 quan Israel va declarar la independència formant part de La Nakba (en àrab catàstrofe) que fa referència a l’èxode massiu de palestins. Va ser cofundador i portaveu del Front Popular per l’alliberament de Palestina i va morir assassinat pel Mosad al 1972. Tenia 36 anys.
Un bon text d’un autor compromès amb una causa, un director que hi veu l’oportunitat de tornar-lo a la vida, uns meravellosos intèrprets i un espai recollit són més que suficients per transmetre tota la intensitat i profunditat d’un text dolorós que emmiralla dues famílies expulsades de diferents llocs i per diferents causes però que et demostra que uns i altres podrien haver estat a l’altra banda.
En Saïd S. i la seva dona, Saifa tornen a Haifa al cap de 20 anys d’haver estat expulsats al 1948 amb la Nakba. Havien viscut a Ramal·la tot aquell temps i guardaven les claus de casa seva com van fer els jueus quan van ser expulsats d’Espanya al 1492. Tothom pensa en la tornada quan et fan fugir de casa teva. Míriam és la jueva que els obre la porta. Els esperava. Tot estava igual que quan ho van deixar. A partir d’aquí, els silencies dramàtics parlen de la tensió, la tristesa i la desesperació de tots.
Chantal Aimeé, Jordi Figueras, Ariadna Gil i Carles Roig són els personatges, els narradors, els relators d’aquesta història, d’aquesta realitat amarga i crua. Tots quatre sense cap artifici, ni música ni res que distregui l’atenció del moment ens porten a un pis de Haifa que ja no és de Saïd i Saifa.
L’antagonisme entre ells és evident. El discurs no és de confrontació però a diferència de la novel·la de Colum McCann, Apeirògon, sembla que no hi hagi lloc a la reconciliació i a l’esperança.