Grec 2024 Festival de Barcelona

La companyia La Brutal porta a escena una versió ambientada en el món actual d’una de les obres més conegudes de l’autor francès.

Tumbalafusta és una proposta de teatre familiar que aplega la companyia La Ruta 40 i dos creadors escènics excepcional: Pau Matas Nogué, un dramaturg que ha escrit peces com Travy -a més de treballar amb el so i la música-, i un apassionat de la poètica dels objectes, Xavier Bobés.

Un espectacle que dirigeix l’holandès Marc van der Velden, que n’és coautor, i que té com a protagonista una dona que acaba vivint al carrer amb les poques possessions que li queden: una funda de contrabaix i quatre records. Aquesta dona sense llar, interpretada per Iolanda Llansó, explicarà als espectadors i les espectadores la història de la seva vida, una vida apassionant que potser ensenyarà al públic menut com d’equivocats estem quan ens mirem amb prejudicis la vida de les persones sense llar. Tot ho viureu en un espai íntim i acompanyats d’una banda sonora original composta per Lola Ybran. 

Un monòleg musical com no l’has vist mai escrit, composat i interpretat per una sola actriu en escena amb música en directe.

Candela Capitán és una de les artistes actuals que millor dominen el llenguatge de la performance converteix la Sala Oval en una pista de ball i recrea a Moloko Vellocet el conegut club que freqüentaven els protagonistes de La taronja mecànica de Stanley Kubrick.

Cuerpos celestes és la tercera peça del projecte de ciència-ficció documental Falla. El col·lectiu escènic AzkonaToloza es pregunta si els relats de ciència-ficció i ficció que hem consumit condicionen la nostra imatge del que ha de venir i si el futur serà, com el nostre passat, colonial.

Una història d’amor imperfecta que planteja una pregunta difícil: a qui estimes més, a la teva parella o a tu mateix?

Aquesta obra proposa un Tirant lo Blanc d’acció i reacció, des del gaudi narratiu d’uns episodis que han fascinat generacions i generacions d’éssers humans durant més de cinc segles.

Una creació del mestre de les paraules Màrius Serra, que s’ha basat en el text de Joanot Martorell per tal de donar una vida nova sobre l’escenari a una història immortal. Joan Arqué dirigeix una funció interpretada per un excel·lent planter d’actors i actrius i per la també música Judit Neddermann.

Si no sou feliços, potser és que no us hi esforceu prou… La companyia 42KM porta a escena Not My Monkeys, una sàtira sobre el capitalisme, el happytalisme i la dictadura de la felicitat en el món laboral amb Rafa Delacroix, Diana Gómez y Georgina Latre.

A Pequeño cúmulo de abismos hi ha física quàntica, micromons imaginaris i un homenatge a aquelles fantasies que, en un moment o altre, li han salvat la vida a tothom. Una coproducció del Grec i el Centro Dramático Nacional que ha passat amb gran èxit pels escenaris de Madrid.

Angélica Liddell és creadora d’uns espectacles que no ofereixen concessions al públic. Ara, a Dämon. El funeral de Bergman, l’artista porta a escena el sepeli del conegut cineasta.

A Vudú (3318) Blixen, Liddell celebrava el seu propi funeral, una cerimònia feta d’imatges poètiques que ja contenia referències al cineasta Ingmar Bergman. Va ser el primer d’un seguit de funerals escènics que s’aproximen a la idea de la mort des del moment en què se’n comença a presagiar l’arribada. Si Vudú era un viatge al funeral de la pròpia artista, a Dämon confirma els dimonis que l’envolten sota la influència d’Ingmar Bergman. La trilogia acabarà amb Eón, o la lluita de Liddell “per desaparèixer totalment de l’escenari”, com anuncia ella mateixa.

Liddell és de les creadores escèniques més vistes i aplaudides, posseïdora d’una extensa trajectòria internacional que va tenir un moment d’inflexió quan, l’any 2010, es va veure amb gran èxit a Avinyó La casa de la fuerza. Guanyadora de premis de tant prestigi com el Lleó de Plata de la Biennal de Venècia.

Romanticisme espanyol i català i belcantisme, en una nit dedicada a la poesia de tema amorós i a la música de la primera meitat del segle XIX.

CAÍN és una peça “neotrash” de Nina Orsini protagonitzada pel cos, la paraula i el moviment d’un sol intèrpret en escena. És una esbroncada altiva sobre la frustració, la creació i el Redbull.

La creadora s’aixeca dels vestigis de trashèdia AP-7, una companyia de teatre formada entre l’infern i l’autopista que busca tensar l’estètica de l’escena per tal d’acostar el ganivet afilat a la mirada de l’espectador.

A La luz de un lago la companyia El Conde de Torrefiel transcendeix els àmbits plàstic i visual, i empra eines sonores per explorar les possibilitats de la imatge teatral i poètica.

Obre, doncs, les orelles per veure un espectacle que relega els impulsos visuals i converteix el teu cervell en una sala de cinema que projecti imatges sense descans.

T’ho proposa una companyia que, amb la desena llarga d’espectacles que han creat des de l’any 2010 (des de La plaza fins a Una imagen interior), han atret poderosament l’atenció del públic, la crítica, els programadors i els festivals europeus amb muntatges que parlen del temps i de la societat del segle XXI i que combinen i tracten de manera separada el text, el moviment, les imatges plàstiques i el so.

Dagoll Dagom celebra els seus 50 anys als escenaris al Teatre Grec, amb més de 100 artistes en escena que viatjaran per tot el material escènic i musical de la companyia. Música i moltes sorpreses en tres úniques funcions històriques amb grans noms com Pep Cruz, Àngels Gonyalons, Elena Gadel, Ivan Labanda, Ferran Rañé, Nina, Roger Berruezo, Muntsa Rius, Víctor Arbelo, Pep Molina o Júlia Jové.

50 anys d’emocions, 50 anys de cançons

Voleu dir que no seria millor que féssim veure que tot va bé? A Morir lo hace todo el mundo, la jove companyia barcelonina José y sus Hermanas explica mentides perquè té por. 

Nascuda el 2017, José y sus Hermanas és reconeguda pel seu teatre contemporani, multidisciplinari i de contingut crític i social. Van fer-se conegudes ràpidament amb Los bancos regalan sandwicheras y chorizos (2017), un muntatge al qual n’han seguit d’altres com Arma de construcción masiva (2018), Explore el jardín de los Cárpatos (Grec 2020; versió en línia) o Concurso de malos talentos (2022).

Què hi passa, de nit, al bosc? Qui ha mort el gat de la Laura? Malamort és una història de Daniela Feixas que ens trasllada a un poble de muntanya on acaba d’arribar una agent de policia forestal que haurà de resoldre morts d’animals enigmàtiques i fosques desaparicions. 

Daniela Feixas és una actriu, guionista, directora de teatre i dramaturga que ha passat en diverses ocasions pel Grec com a autora de drames, comèdies o musicals. L’any 2015 s’hi va veure La tortuga de Califòrnia i el 2023 passat, el musical firmat amb Jumon Erra Un amor particular. Totes són peces amb una teatralitat molt particular que atrauen poderosament l’atenció dels espectadors i espectadores.

La calidesa parla d’absència i d’amistat, entre altres coses. Sis històries que se us explicaran a cau d’orella i de manera personal. En aquest seguit de càpsules hi trobareu solitud, però també calidesa.

És una proposta de Coma14, el projecte de creació escènica liderat pel director mallorquí Tolo Ferrà, i de La Société de la Mouffette, de l’actriu i creadora Vera González. Tots dos porten a escena textos de Marta Barceló, una llicenciada en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona que també s’ha format com a artista de circ, però ha acabat escrivint guions per a sèries de televisió, muntatges teatrals i novel·les infantils. Autora, entre altres obres, de Tocar mare, o de Zona inundable, va ser candidata als premis Max de l’any 2023.

Sílvia Pérez Cruz, una veu tan bella com lliure i que ha estat en moltes ocasions al festival repassa una vida de complicitats artístiques a l’escenari del Teatre Grec, però també esdevé el centre d’un univers musical que aquest mes s’estén per altres sales de la ciutat.

La companyia Monte Isla incorpora la figura humana als seus espectacles i analitza la imatge de la humanitat com a conjunt de cossos precaris que sostenen en les seves mans una virtut aliena, l’eina amb la qual s’enfronten a l’hostilitat del món.

Quiso negro d’ Ester Guntín és l’espectacle guanyador del Premi de Dansa de l’Institut del Teatre 2023, parteix de la tarantel·la, un ritual que neix a l’edat mitjana al sud d’Itàlia, basat en una pràctica coreogràfica, musical i iconogràfica.

Potser sí que hi ha una alternativa a aquest futur marcat per l’oposició entre la humanitat i la natura. El col·lectiu de dansa Kor’sia s’inspira en Petrarca per portar a escena un missatge de canvi amb Mont Ventoux.

Natural order of things està inspirada en la noció de l’ordre i el desordre. La companyia de dansa barcelonina formada per Guy Nader i Maria Campos, amb una trajectòria internacional destacada, centra la mirada en el funcionament dels sistemes de l’ésser orgànic, considerat com un microcosmos.