La companyia Monte Isla incorpora la figura humana als seus espectacles i analitza la imatge de la humanitat com a conjunt de cossos precaris que sostenen en les seves mans una virtut aliena, l’eina amb la qual s’enfronten a l’hostilitat del món.
Sinopsi
En el Protàgoras de Plató es recull el mite d’Epimeteu i Prometeu, dos germans de sort diferent: “el que pensa tard” i “el que pensa abans d’actuar”. Epimeteu, el més descurat de tots dos, és l’encarregat de distribuir els atributs particulars a cadascun dels animals. Lliura closques a les tortugues, verí a les serps, ullals als lleons… I quan acaba la tasca s’adona que ha calculat malament, que s’ha oblidat d’una pobra criatura: l’ésser humà, un cos sense defenses que rebrà el foc robat dels déus. Un cos sense talent parteix de la imatge evocada en aquest mite: un cos precari que sosté en les seves mans una virtut aliena, l’eina amb la qual s’enfronta a l’hostilitat del món.
Fins ara, Monte Isla ha centrat la seva atenció en els espais que ens contenen, en la noció de “l’altre” i en els llocs absents de presència humana. Aquest treball està recollit en tres peces, la Trilogía sobre el Paisaje: Allí donde no estamos (Espai Nyam Nyam, 2021), On comença el bosc acaba el poble (TNT, 2022, premi ex aequo en la categoria d’arts escèniques dels III Premis El Temps de les Arts) i Escuchas del paisaje (La Mutant, 2023).
Amb aquesta nova peça escènica, Monte Isla es pregunta com posar el cos en escena. Què passa quan mirem aquest cos, aquest cos que compartim, aquest cos que usem com a unitat de mesura per al món i que delimita la frontera de la consciència, aquest cos present sota la disfressa de qualsevol ficció social i cultural, aquesta pasterada orgànica que apareix com una imatge ridícula i obscena enfront de l’encant escultòric d’allò que és mort?
