Recomanacions

El teatre Condal porta a escena una adaptació del relat d’Oscar Wilde protagonitzat per en Joan Pera. Joan Yago adapta el relat curt de Wilde i el porta a ser una obra de llarga durada. Sota la direcció de Josep María Mestres, es porta a terme la representació d’una història ja coneguda pel seu caràcter clàssic que compta amb un elenc de gran potencial (Joan Pera, David Olivares, la sensació televisiva Elisabet Casanovas…) Joan Pera encarna. Com no podia ser d’altra manera, a Sir Simon de Canterville. La seva actuació està a l’altura i és de gran qualitat, juntament amb la d’altres personatges i actors. L’obra aconsegueix ser graciosa durant molts moments de la representació, en gran part gràcies a […]

El clàssic de Mary Shelley arriva al TNC amb una adaptació del text per part de Guillem Morales i sota la direcció de Carme Portaceli. Es tracta d’una adaptació molt personal que porta a la creació de Mary Shelley a un viatge molt més filosòfic i emotiu que a l’obra original. El text es centra molt més en la trajectòria vital de la creació del doctor Frankenstein després del seu abandonament (es veu amb la importància que pren De Lacey, que aquí es tracta d’un mentor i d’un vertader pare per a la criatura) i en la problemàtica ètica i moral que suposa la creació (Com s’ha de comportar un creador envers a la seva creació?, Què és lícit i […]

Les distòpies de Roc Esquius ja són un petit clàssic dins de la dramatúrgia catalana actual. És cert que el seu estil ha anat evolucionant, i que Sàpiens s’assembla més a l’estructura de Claqué o no que no pas a les comèdies corals del principi, però la forma que té de barrejar comèdia i ciència ficció el fan realment únic. S’ha de dir, a més, que tota la primera part de l’obra és realment d’un virtuosisme que deixa bocabadat, ja sigui pels diàlegs brillantíssims, pel misteri que va generant o per les situacions còmiques que crea constantment. És una llàstima que cap a la part final hagi de buscar nous recursos -també molt divertits, però innecessaris- i fins i tot […]

Creditors és un dels grans textos del dramaturg suec August Strindberg. Si heu vist La senyoreta Júlia, ja sigui al teatre o en la versió cinematogràfica que en va fer Liv Ullmann, protagonitzada per Jessica Chastain, heu de veure Creditors. A través de tres personatges que a poc a poc veiem com es configuren en un triangle amorós, assistim a una dissecció acurada i precisa de l’ànima humana, especialment de les nostres passions, ambicions i frustracions. L’obra, escrita l’any 1889, sembla que s’hagi escrit fa quatre dies. Com a la Casa de Nines, d’Ibsen, hi trobem una dona que malda per ser lliure, tot i que Tekla, a diferència de Nora, és coqueta i li agrada seduir. A l’Almeria Teatre, […]

Adaptar al teatre clàssics de la literatura sempre ha estat una empresa molt difícil, però és que en el cas que ens ocupa hi ha elements que encara ho dificulten molt més. Moby Dick està considerada actualment com una mena d’assaig sobre l’obsessió i la brutalitat humana, però no hem d’oblidar que va ser escrita amb l’estil de les novel·les de viatges i aventures del segle XIX, amb tot el que això comporta de descripcions molt gràfiques i situacions difícils de reviure en un escenari. És cert que les projeccions i els efectes de so i il·luminació aconsegueixen moments impactants, però l’obra es veu llastrada per un excés de narració i una estructura teatral no massa atractiva. Un altre dels […]

Adaptar un relat breu d’Oscar Wilde per convertir-lo en una obra de teatre de 100 minuts a la mida de Joan Pera no és una tasca gens fàcil. L’encarregat, en aquest cas, de dur a terme aquesta gesta ha estat el jove dramaturg Joan Yago que, anteriorment, ja ens havia demostrat el seu gran talent amb textos originals com Fairfly o You say tomato. Malauradament, en aquesta ocasió, el resultat no té la frescor ni la perspicàcia a la qual ens té acostumats. Com que intentar ser Wilde no és realista, sembla que s’ha optat aquí per construir una estructura que funcioni en termes narratius, jugant més a ser un conte de misteri que no tant una comèdia hilarant. La […]

Amb la irrupció de Javier Daulte en el panorama cultural de la nostra ciutat, a principis del nou segle, vam aprendre que el teatre no havia de tenir por a abordar qualsevol gènere (fins i tot els tradicionalment cinematogràfics) i que el treball col·laboratiu entre dramaturgs i actors podia produir resultats fascinants. El també argentí Pablo Messiez demostra, ara, amb El temps que estiguem junts ser un bon deixeble d’aquesta escola però també (i sobretot) del teatre de Daniel Veronese, amb una peça emotiva, complexa i misteriosa. El nou muntatge de la Kompanyia Lliure és, sense dubte, el més arriscat i interessant dels que ens han presentat fins ara. Construït a partir d’un taller on van treballar les emocions, les […]

Aquest és el tercer espectacle de la companyia El Martell i primera aportació dins del CICLÓ (cicle de companyies independents en residència), que organitza el Tantarantana Teatre. Els seus espectacles intenten posar en entredit les estructures de dominació pròpies del poder i en aquest sentit, EL MAR NO CAP DINS D’UNA CAPSA DE SABATES és un espectacle que se submergeix en la infància de tota una generació (la dels membres de la companyia) per fer-ne una revisió crítica …. …. i el text de Laia Alsina Ferrer ho aconsegueix novament. Un text que arrisca molt, perquè té moltes capes, no és fàcil i tampoc és massa comercial, malgrat que està tractat des de la comèdia. Un text que no te […]

La infància és, probablement, l’etapa de la vida que més ens marca com a persones. És, potser, per aquest motiu, que ha esdevingut el tema central de molts debats culturals i polítics recents tant des de les perspectives més ràncies i conservadores com de les més modernes i reivindicatives. En aquesta mateixa línia, després d’ Ah! (Judit) i Y-X, la sempre crítica Companyia El Martell aborda, en aquest cas, els clixés, prejudicis i conductes tòxiques que patim des de ben petits per demostrar, en certa manera, que els nens i nenes no són tan lliures com ens creiem. Masclisme, homofòbia, racisme, classisme, competitivitat o materialisme apareixen en les converses dels protagonistes d’aquesta peça que es mou entre l’humor àcid i […]

Per la gran influència que ha tingut en la cultura contemporània i, sobretot, per les innumerables versions que s’han fet al cinema i a la televisió, el mite de Frankenstein ocupa un espai a l’imaginari popular, en general, molt diferent del que se li donava a la novel·la de Mary Shelley. El més interessant d’aquesta ambiciosa adaptació teatral de Carme Portaceli és que ha aconseguit ser fidel al material original i, a la vegada, aportar una visió personal de la història. Aquesta versió escrita per Guillem Morales, clarament, aposta per un posar el focus en els conflictes morals i filosòfics que tenen l’ésser humà com a protagonista i, més concretament, l’home que abandona la seva creació i no és capaç […]

Amb aquest durissim espectacle, la companyia italiana Instabili Vaganti vol donar veu al dramàtic esdeveniment sobre els 43 estudiants de Ayotzinapa desapareguts en Iguala, a Mèxic el 26 de setembre del 2014. Ho fan partint de la pròpia recerca i experiència de treball en Mèxic, Uruguai i Argentina i els testimoniatges i experiències dels estudiants i artistes involucrats en la fase mexicana del projecte internacional MEGALOPOLIS creat i dirigit per la pròpia companyia. Es tracta d’una performance amb dramatúrgia formada per paraules, acció física, cançons, peces de roba i fotografies. Una acció de protesta que vol treure a la llum la realitat de les desaparicions que dia a dia tenen lloc a Mèxic i altres països d’Amèrica Llatina. Una desaparició […]

Avui la meva recomanació és la mitjana d’una doble valoració. “El fantasma de Canterville” és una obra de nova creació, adaptada al català, signada per Joan Yago, basada en el conte original d’Oscar Wilde. Una adaptació còmica, irònica i divertida, dirigida per Josep Maria Mestres i interpretada per grans actors còmics com són Joan Pera, Elisabet Casanovas, Pep Sais, David Olivares, Betsy Túrnez i Òscar Castellví. Una obra feta a mida als actors que l’interpreten. Us ben asseguro que els fans de Joan Pera en sortireu encantats, veureu a l’actor gaudint com un nen dalt de l’escenari. La veritat, té molt de mèrit la feina que fa; ja m’agradaria a mi a la seva edat mourem amb l’agilitat en la […]

Teníem ganes de veure aquesta proposta guanyadora del tercer premi a la segona edició del Cicle DespertaLab, organitzat conjuntament per la Nau Ivanow i la Sala Àtrium. Carlos Perelló és el jove dramaturg d’aquesta peça que ha dirigit Guillem Gefaell amb la interpretació de Laia Alberch, Rafa Delacroix, Georgina Latre i Xavier Torra. D’entrada hem de reconèixer que el text se’ns ha fet una mica complicat d’entendre i ens hem perdut en molts moments de l’obra, però també hem de dir que hem gaudit de la proposta perquè ens hem deixat portar per la posada en escena i les interpretacions que ens han agradat força. Un grup d’operaris preparen un espai en el qual ha ocorregut una catàstrofe. Porten mascares […]

Per mi un espectacle esdevé imprescindible, quan s’acaba la funció i en el mateix instant tornaria a entrar per veure-la de nou. Això és precisament el que em va passar dimecres passat després de veure “La flauta màgica”. La veritat es que feia molt de temps que li anava al darrera, però per una raó o altre, no havia estat possible d’anar-la a veure. Per sort, coincidint amb els 15 aniversari del naixement de la companyia Dei Furbi, La Seca Espai Brossa ha tornat a programar un dels espectacles més premiats de la companyia : “La Flauta màgica”, una adaptació lliure de Gemma Beltran de l’òpera “La flauta màgica” de Mozart, sota el subtítol “Variacions Dei Furbi”, en el que […]

Quatre nens castigats sense pati (bé, dues nenes i dos nens) miren des de la finestra de l’aula com els seus companys i companyes juguen a futbol, munten coreografies i fan de pares i mares. Gran part de l’obra fa la sensació d’una gran coreografia d’imatges, frases conegudes i moviments corals que mantenen el nivell energètic molt alt. El ritme es genera a partir de diferents escenes (algunes narrades i d’altres interpretades) i uns monòlegs que ajuden a la reflexió. I és que entre la comèdia i els llocs comuns proposats també existeix un espai per veure com les conductes innocents de la infància ens han marcat a l’hora d’entendre la competitivitat, la pertinença a un grup, el gènere, les […]