Amb la irrupció de Javier Daulte en el panorama cultural de la nostra ciutat, a principis del nou segle, vam aprendre que el teatre no havia de tenir por a abordar qualsevol gènere (fins i tot els tradicionalment cinematogràfics) i que el treball col·laboratiu entre dramaturgs i actors podia produir resultats fascinants. El també argentí Pablo Messiez demostra, ara, amb El temps que estiguem junts ser un bon deixeble d’aquesta escola però també (i sobretot) del teatre de Daniel Veronese, amb una peça emotiva, complexa i misteriosa. El nou muntatge de la Kompanyia Lliure és, sense dubte, el més arriscat i interessant dels que ens han presentat fins ara. Construït a partir d’un taller on van treballar les emocions, les pors i les incerteses del grup, Messiez proposa una brillant simfonia de desconsols on la realitat conviu amb la poesia, els conflictes filosòfics i la lògica de l’inconscient.
L’obra és un aclaparador recital interpretatiu d’aquests joves intèrprets que mai, fins ara, havien estat tan ben aprofitats, formant un bon equilibri dins de la seva fantàstica diversitat. L’experiment de barrejar l’espai i el temps de dues realitats no és nou però això no fa que el producte sigui menys original, especialment, perquè la proposta funciona molt bé com a metàfora de la convivència, sense mostrar massa interès pel teatre de ciència-ficció. L’espectacle deixa oberts molts interrogants (potser massa, per segons quins espectadors) però, emocionalment, s’entén tot. Les coreografies de moviments, la contraposició d’estats d’ànim, els monòlegs, les cançons i les diferents seqüències d’accions remouen l’esperit i són tan variades com sorprenents, hipnòtiques o corprenedores. Es tracta, en definitiva, d’un viatge creat des de la intuïció, amb els defectes que això comporta, però replet de magnífiques troballes i de moments pel record especialment valuosos. Al cap i a la fi, qui entén, de fet, les emocions i la vida? Qui és capaç d’explicar l’existència sense deixar cap llacuna pel camí?