Recomanacions

Clarament “Autónomos, el musical!” no és un espectacle que et deixa indiferent i si a més a més ets autònom, igual fins i tot aprens o desaprens alguna cosa. Amb un fil argumental que exemplifica una problemàtica recurrent i actual ens endinsem en un món de traves i complicacions que mostra les aventures catàrtiques que han de fer els autònoms per sobreviure. El Pekín Exprés dels treballadors per compte propi. Fins i tot, els protagonistes s’atreveixen a aprofundir també en les relacions personals (amb un joc interpretatiu brutal de la mà de l’Andreu Rami) que es poden veure afectades per totes aquestes demandes socials que ens obliguen sovint a comprometre’ns amb els altres. L’Alex Martínez aconsegueix al minut 1 que […]

Joan Vázquez ens va fer descobrir a Paco Alonso (cabareter, transformista, actor i cantant català dels anys 60, 70 i 80) amb el musical “Paquito forever” de Gerard Alonso i Fran Arráez, espectacle amb el que Joan Vázquez va ser guardonat millor actor en els Premis de Teatre Musical 2018. Ara a “Ocaña, reina de Las Ramblas” ret un  homenatge a una altra de les figures clau de resistència de la dictadura franquista durant la transició espanyola, José Pérez Ocaña, un artista d’idees transgressores, una ànima lliure, un inconformista, un provocador, un idealista, un home de carrer, una icona de l’activisme LGBT i un dels primers activistes “queer” de principis dels anys vuitanta a Barcelona. “Ocaña, reina de Las Ramblas” […]

Tot i que, durant tots aquests anys ha escrit algun altre projecte teatral i televisiu, aquesta nova obra de Marc Crehuet arriba, malgrat el temps que ha passat, sota l’allargada ombra de l’èxit del seu debut amb El rei borni. L’autor i director n’és tan conscient d’això que, de forma intel·ligent, en lloc d’intentar defugir aquesta circumstància, ha decidit abraçar-la fent un divertit exercici d’autoficció on, de pas, s’allibera també d’alguns fantasmes familiars. D’aquesta manera, ‘La morta’ de Pompeu Creuhet és la interconnexió de tres històries: l’obra real que va escriure el besavi de Marc Creuhet (estrenada a principis del segle XX i que va ser el seu únic triomf), els conflictes personals i artístics d’aquest avantpassat i la crisi […]

N’hi ha prou amb un sí o amb un no per trencar una amistat de tota la vida? Si algú ens ho pregunta el més probable és que ens agafi desprevinguts i el sentit comú ens faci dir que no, que una paraula (o una frase) no hauria de ser mai la causa del final d’una amistat. Per un sí o per un no, però, és la justificació lògica amb la qual, en cinquanta minuts, se’ns demostra per què allò que ens pot semblar insignificant és suficient per perdre la confiança en un amic. Les persones es coneixen entre elles, s’entenen, s’agafen confiança, s’estimen, s’odien, es barallen, s’enfaden, es perdonen, etc. Què passa, doncs, quan has mantingut la relació d’amistat […]

Fa dues temporades vam tenir l’ocasió de veure una obra de Juan Carlos Martel: “ Homenatge a Tomás Giner”, una obra documental on sis personatges parlen en primera persona sobre la Barcelona de la transició dels anys 70 i 80, la Barcelona alegre, revolucionaria, valenta però també convulsa i canalla. L’underground barceloní es va omplir d’aires de llibertat política, artística, cultural i sexual. En aquesta obra es parlava de  José Pérez Ocaña i de Nazario i vam sentir gravades les paraules de Javier Mariscal, Carme Sansa i Jaume Sisa tots ells molt coneixedors d’aquell especial moment. La visió global de tota aquesta època la resumeix Marc Rosich, dramaturg i director d’escena, en una presentació delicada i fidelíssima d’aquells anys a […]

El dubte no només pot posar en perill una relació o una amistat sinó que és capaç de destruir-la. Nathalie Sarraute va escriure fa més de mig segle un text molt conceptual sobre l’amistat  i les relacions.  Va rebre el Premi Internacional de Literatura per la novel·la “Les fruits d’or”. Va ser una escriptora tardana de teatre. “Pour un oui ou pour un non” és de les darreres obres de teatre que va escriure. Fascinada per Marcel Proust i Jean-Paul Sartre entenem perquè a la seva obra concedeix una gran importància al que no es diu, a les coses que semblen anodines, al seu sentit amagat i als petits drames quotidians. Dues amigues de fa molts anys es troben en […]

De nou, una altra obra de teatre que ens planteja una distòpia o, millor dit, un futur proper no gaire satisfactori. Algú podria dir que estem més en el terreny de la ciència ficció, o en algun capítol de Black Mirror, tot i que el tema principal de la peça és el neguit existencial i el comportament humà davant de situacions que el treuen del que està establert. És molt curiós, doncs, veure com els dos personatges femenins reclosos en una mena de buit han de començar a recompondre -o no- tota una sèrie de normes, creences i limitacions per tal de poder conviure. En poca estona, i amb una dramatúrgia molt hàbil i intel·ligent de Lara Díez Quintanilla, veiem […]

Estem davant d’una obra costumista, però també d’una comèdia negra que utilitza totes les armes que té al seu abast. Mort i família, aquests són els dos grans temes, units a la precarietat laboral i la crisi econòmica, una mica com a les grans pel·lícules neorrealistes rodades a Espanya en els seixanta (El pisito, El verdugo, etc.) Aquí la trama parteix d’un fet desgraciadament simple: un fill que per circumstàncies variades (un divorci, l’atur o una sèrie de deutes acumulats amb el banc) es troba en que no té diners per pagar l’enterrament del seu pare. L’humor es dispararà amb les solucions que van sorgint sobre la marxa, gairebé de forma improvisada. I és amb aquestes enrevessades situacions on la […]

En primer lloc, dir-vos que “Solitud” és una obra realment complexa, per la qual cosa us recomano que abans d’anar-hi seria bo que us llegiu el llibre; ja que es tracta d’una obra que necessita de la màxima concentració per part de l’espectador perquè està plena de simbolismes. En Gaietà (el pastó) i l’Ànima són la base del simbolisme que teixeix l’obra. Aquests dos personatges representen la vida, el bé i el mal; en Baldiret (un nen de vuit anys) simbolitza el desig de la maternitat, i l’Arnau el desig sexual. Altres elements simbòlics que trobem al llarg de l’obra són la muntanya, les pintures, les taronges (que substitueixen les flors de la novel.la), els sons guturals de l’Ànima (que […]

El dolor té moltes cares i mil maneres d’expressar-lo quan se li permet manifestar-se. El dolor que sent un pare per la mort d’un fill és profund i descarnat. El protagonista de la història de Tarantino l’expressa parlant, amb un discurs inconnex, dispers, a una velocitat increïble, barrejant personatges i registres, anant endavant i enrere. Costa entrar en aquest text complex i difícil, però mica a mica tot es va lligant, tot va tenint un sentit. Només t’has de deixar portat per la cantarella a vegades lírica i poètica, a voltes grollera i rude. Es descabdella poc a poc tot el contingut dramàtic de la trama que en general expressa una profunda disconformitat amb la seva situació personal.  Oriol Genís […]

Després de l’èxit d’Ovelles, existia una certa expectació per veure la nova obra escrita i dirigida per Carmen Marfà i Yago Alonso i, vist el resultat, ja podem dir que no han decebut. Instruccions per enterrar a un pare té alguns elements en comú amb l’espectacle anterior: la família com a eix central del conflicte, la mort com a punt de partida, un sentit de l’humor una mica absurd i l’element econòmic com a drama del nostre context actual. En aquest cas, però, la proposta opta per l’humor negre, dotant la història d’un divertit mal rotllo que és on resideix, en gran part, la seva originalitat. D’aquesta manera, tornen a combinar la comèdia, el drama costumista i una sàtira social […]

Hi anava amb barreja d’interès i reticència a aquesta nova adaptació del text de Nathalie Sarraute.  Una llarga relació d’amistat entre dues dones s’ha vist tocada ¿de mort? per com es van pronunciar tres paraules. Una lleugera? condescendència, potser no buscada, rebuda com a ofensa, provoca que amigues de tota la vida s’hagin allunyat sense parlar-ne explícitament. Assistim a la xerrada que mantenen per aclarir les coses. L’important no és aquella frase, un detonant, sinó el que hi havia darrera, el que envoltava aquell comentari, aquella felicitat que no és plena si algú no ens observa – i ens enveja?-, la manipulació, relacions desiguals entre amigues… La por era per l’únic referent que tenia, la versió del 2016. Em vaig […]

Com ja és habitual, el Teatre Llantiol del Raval torna a ser la casa dels grans protagonistes de l’humor. En aquest cas, és el torn d’un veterà en la professió, un home que podria fer una guia dels millors teatres d’humor del país; Carlos del Pozo amb el seu nou espectacle “Todo ofende”. Una oda a aquells temes que mai ningú treu en una conversa per evitar ferir sensibilitats. Del Pozo proposa un festival de bon rotllo a base de petites dosis d’humor negre i humor del de tota la vida. Una hora i deu d’un ritme frenètic de rialles que agradarà i funcionarà amb aquelles persones que tinguin una ment oberta i que en cap moment se sentin ofeses per cap dels temes per on passa […]

Adaptar una novel·la al teatre no és una tasca gens fàcil, especialment, quan es tracta d’un material com el d’El quadern daurat, amb una història que podria donar per fer una minisèrie de 10 episodis a HBO. Cal, per tant, d’entrada, valorar la valentia i l’ambició de Carlota Subirós i aplaudir el notable resultat final, on s’ha sintetitzat el llibre de Doris Lessing de forma equilibrada i efectiva. L’espectacle sap posar en relleu els temes principals de les diverses trames, profunditzar en ells i, sobretot, construir uns personatges tridimensionals, amb les seves llums, ombres i que, com a espectadors, ens importen. Potser el més destacable de la posada en escena és la seva il·luminació que, juntament amb l’escenografia, construeix unes […]

Adaptar al teatre El quadern daurat, de Doris Lessing, és una tasca enorme, gegantina. L’obra de l’escriptora britànica presenta una estructura complicada, polièdrica, amb una sèrie d’històries que sorgeixen d’unes altres… talment com si es tractés d’una nina russa. L’adaptació de Carlota Subirós juga molt bé amb tots els elements, assumeix riscos i ofereix finalment una peça neta, clarificadora i lluminosa… malgrat les ombres i les complicacions narratives. La idea del narrador inicial, del que més tard es justificarà la seva intervenció, o el desdoblament de la protagonista són troballes teatrals que sumen i que van dotant a l’obra d’un interès afegit. És cert que la durada de l’espectacle és potser excessiva, i que moltes reflexions -feministes i polítiques, principalment- […]