Recomanacions

Aquesta no és una obra més de Denise Duncan, una autora que forma part del col·lectiu Tinta Negra per a la defensa de la diversitat racial a l’escena i que és autora d’obres com Negrata de merda. Quan un entra al teatre ja s’adona de que és una obra ambiciosa, almenys formalment. Després, un cop començat el periple vital del boxejador Jack Johnson, ja veiem que també és ambiciosa des del punt de vista estructural i conceptual. El gran combate ens parla de racisme, però també de llibertat i de saber trobar el teu lloc al món. I ho fa a través de la vida de Johnson, que va causar diversos escàndols als Estats Units de principis del segle XX […]

Benvingut el Rossini Opera festival produït per l’Òpera de Cambra de Barcelona. Entre el 8 i el 17 de juny es representen dues òperes (La scala di seta i L’occasione fa il ladro), un taller (l’Òpera bufa de Rossini), una conferència (Rossini al Romea amb Ramon), un col·loqui (Rossini in viva voce) i un recital (Rossiniana amb Serena Sáenz, Carles Pachón i Anna Crexells. És tot un esdeveniment que cal aprofitar. Rossini va ser un compositor pont entre finals del s XVIII i principis del XIX, entre les formes de l’òpera còmica/sèria el melodrama del S XIX. Era un moment en el que s’anava desdibuixant l’època dels castrati la qual cosa desagradava a Rossini que tenia una gran admiració per […]

Tothom sap que el safrà és dels ingredients més cars que hi ha actualment. Com la gran majoria dels ingredients més valuosos (carn de Kobe, bolet Matsutake, meló Yubari…) ens arriben de la part oriental del planeta. Ells podran presumir d’ingredients, però a nosaltres ens toca lluir el talent artístic. Aquestes dues bèsties del show business (Luara Mateu i Joan Grivé) estan cultivades a la nostra terra i en aquest nou espectacle juguen a casa, al Circ Cric. L’espectacle “Or roig (Brins de safrà)” és una expedició marítima a la recerca de l’ingredient secret per donar-li gust a un arròs cuinat in situ que serà devorat pels mateixos espectadors. Luara Mateu, filla del gran conegut i estimat Tortell Poltrona, des […]

A mode de representació concentrada en 60 minuts, com si es tractés d’un esquetx còmic allargat, aquesta obra es presenta com una alenada d’aire fresc. Divertida i sense gaires pretensions, Lolita Flores i Luis Mottola es presenten davant el públic amb ganes de treure un somriure i, fins i tot, algun riure a boca plena. Ángela és un àngel que es presenta a l’ascensor que agafa Marcelo per impedir que porti a terme el que té al seu pensament. Sense desvetllar gaire, ell es presenta com un pobre home que no té res a perdre, sense objectius i sense ganes de continuar lluitant. Ángela intentarà fer-li veure que encara pot canviar el seu futur. Com? Això ho heu de descobrir […]

Aquesta obra compta amb tots els ingredients necessaris per assegurar una bona comèdia sobre l’escenari. D’una banda, tenim dos personatges oposats que generen un contrast còmic constant. D’altra banda, tenim una premissa que emfatitza el conflicte i la urgència entre tots dos; dos personatges desconeguts es veuen tancats en un ascensor. I finalment, però no per això menys important sinó tot el contrari, tenim a Lolita. Diva on n’hi hagi, aquesta dona és capaç de conduir l’espectacle i assegurar les riallades amb la seva mera presència i desimboltura. La primera meitat de l’espectacle funciona a la perfecció per totes aquestes raons. La segona part, no obstant això, pren una direcció una mica rocambolesca que no compleix amb les expectatives generades. […]

Ricard III és un personatge recurrent, d’aquells que no ens cansem mai de veure dalt d’un escenari. Fa uns anys vam descobrir a un adolescent que jugava amb el rei shakespearià a la molt recordada Ricard de 3r, i ara és un actor de repartiment el que obté la gran oportunitat d’encarnar al personatge en una producció molt accidentada. A través del monòleg coneixerem les trifulgues amb els altres actors, la mala relació amb el director, els desastrosos assajos, etc. I tot això puntejat pels meravellosos versos del bard d’Avon, segurament dels més durs de tota la seva obra. Darrera d’aquesta petita joia hi ha el dramaturg i director uruguaià Gabriel Calderón, que vam descobrir fa uns anys al TNC […]

Hi ha personatges que acaben essent senyera d’algun moviment o d’alguna causa a reivindicar, però normalment són persones que no van ser conscients en el seu moment d’aquest paper ni de la seva simbologia. José Pérez Ocaña, més conegut com a Ocaña, va ser un d’aquests casos. La seva forma de ser, el seu art explosiu, la seva influència en una Barcelona grisa que just començava a despertar i la seva trajectòria vital -amb un final digne de les grans llegendes- van ser suficients per dotar-lo de l’aura de llibertat i desafiament que encara avui se li atribueix. També va tenir alguna cosa a veure l’encertat i oportú documental de Ventura Pons, així com algunes influents amistats (Copi, Nazario, etc.) […]

Jessica Walker no deixa de sorprendre’ns amb les seves reinvencions escèniques, les seves reinterpretacions d’autors i fets històrics, i una manera íntima i personal d’entendre el teatre. Un teatre artesanal i espiritual, d’extrems i profunditat. Un teatre únic a Barcelona, que té el seu temple: la Sala Teatro Laboratorio, al bell mig de l’Eixample esquerre de Barcelona. La seva darrera proposta és un collage/cabaret/spin-off al voltant de la vida de Shakespeare i alguns dels seus personatges més cèlebres. Al llarg de dues hores, coneixem alguns passatges de la vida de l’autor teatral per excel·lència i també d’algunes de les seves creacions més mítiques, no pas a través dels diàlegs acrobàtics escrits pel bard, sinó d’una capbussada dins dels mons interns […]

Hem assistit avui a un espectacle cuidat fins a l’últim detall la qual cosa m’ha permès deixar-me anar i introduir-me sense fer cap esforç en el món de sensacions visuals i acústiques que m’oferien. Quan la presentació, la música i la interpretació són impecables et transporten a  emocions indescriptibles. És difícil parlar per separat de tot el que he vist perquè el conjunt és magnífic. La idea original és d’Estefania Porqueras i també n’és la directora artística i l’autora de les coreografies.  L’acompanyen ballant Clara Martínez i Fabian Schneider. És un claqué que prové del tap americà, amb postures relaxades, tenses o violentes segons el tema y utilitzant tot el cos en un moviment constant creant uns diàlegs a dos […]

  Crec que es tracta d’una proposta arriscada, interessant i difícil d’entendre de primeres . Personalment no em va desagradar, però tampoc em va entusiasmar. Haig de reconèixer que en alguns moments em va ser fins hi tot difícil de seguir. Tampoc estic del tot segura si el que vaig entendre és el que realment ens vol transmetre Caryl Churchill, la dramaturga d’aquesta peça. Una peça que passa del realisme al surrealisme i de l’absurd a l’expressionisme en qüestió de minuts, trets característics d’aquesta dramaturga, considerada com una de les veus més experimentals de la dramatúrgia anglesa. És una obra teatral molt particular, plena de contradiccions. És una obra que experimenta amb el llenguatge i amb els sentits. El text […]

Caryl Churchill, autora anglesa contemporània, injustament poc coneguda a casa nostra, serà a partir d’ara un referent teatral a Catalunya. Planteja una situació apocalíptica que no és res més que la descripció d’una realitat catastròfica a la que assistim de manera impertorbable des de la comoditat i la llunyania sense voler saber,  ni jutjar ni participar-hi.  Davant de notícies esgarrifoses com la destrucció del planeta, guerres, crims, abusos, injustícies… continuem prenent el te. És la bufetada del contrast el que provoca i transforma, és el gran sentit del teatre que mou, commou i t’obliga a pensar. Una vida quotidiana, una conversa habitual entre tres amigues d’edat madura es veu interrompuda per la descripció dels pitjors desastres que estan succeint al […]

L’atemptat a la Sala Bataclan i a altres indrets de París la nit del 13 de novembre de 2015, la por irracional i la islamofòbia, les angoixes personals, el racisme pur i dur, la soledat… Puertas abiertas ens ofereix un mostrari de temes prou interessants que, malgrat tot, no acaben de resultar versemblants ni del tot creïbles. No sabria dir si es deu només al text, o bé si és culpa d’una posada en escena excessivament arriscada i poc orgànica. En aquest sentit, no em sembla malament que s’aposti per una certa abstracció… tot i que el modern cub escenogràfic amb projeccions acaba resultant una pensada estrambòtica i no pas un element que ajudi a la trama, ni a la […]

Quan vaig saber que s’anava a estrenar ‘Esperant Godot’ vaig decidir immediatament que volia veure-la. No sabia de què anava ni de qui era, però sabia que era una obra important dins el món de la interpretació. Ahir a la nit vaig descobrir el perquè. No faré una reflexió superprofunda de l’obra perquè, sincerament, l’argument (si és que existeix) és el menys atractiu. Dos homes indigents esperen al costat de les vies de tren l’arribada d’un tal Godot, a qui ni tan sols coneixen, però que ha promès donar-los sostre i menjar. Mentre esperen la seva arribada (com Pepe Isbert esperant el senyor Marshall) xerren sobre el bé i el mal. Dos personatges passen per allà de camí a una […]

Enric! Enric! I una mà que s’enlaira i saluda. Som capaços de canviar els nostres codis de comunicació habituals per adaptar-los a persones que en tenen uns altres? La diversitat funcional a escena per apropar realitats que potser no tenim en el nostre dia a dia. La companyia dels Pirates ens mostra a partir de les seues pròpies vivències com a companyia i, concretament de les del seu escenògraf, Enric Romaní, com és la vida d’una persona que pateix sordesa des de petit. Una obra senzilla però completa, ja que hi ha text, cançó, moviment, projeccions amb fotos i testimonis de l’entorn de l’Enric,…Un mix de diferents disciplines per arribar a comunicar, al seu temps, el que volen fer arribar […]

Segons es testimonia a Cartes a Theo, la vida de Vicent Van Gogh va estar plena d’alts i baixos. Sobre un d’ells, l’entrada a un manicomi del cèlebre pintor, ha volgut posar èmfasis Moreno Bernardi. El director ha bolcat el seu segell característic -gesticulació i parla ben marcada, atmosfera onírica i densa- en el text del dramaturg italià Stefano Massini, L’olor eixordadora del blanc. El punt de partida d’aquest text, el qual dona nom a l’obra, és la visita de Theo Van Gogh al seu germà Vincent al sanatori. No obstant, cal malfiar-se de les nostres percepcions. Què veu? Amb qui parla Vicent Van Gogh? Tal i com plantejava el filòsof Descartes: i si ens enganyen els sentits? I si […]