Recomanacions

Assisteixo a veure aquest tribut a la reina del soul Tina Turner. La creadora d’èxits com ‘Simply the Best’, ‘Private Dancer’ o ‘Proud Mary’. Ho fa amb música en directe i amb un ballarins com podriem veure en un concert seu. Justine Riddoch es posa en la pell, la perruca, els talons i la veu de Tina Turner en l’espectacle Totally Tina al Teatre Apolo. Un tribut a la reina del soul i del R&B en tota regla. Les noves generacions no han aconseguit arrabassar-li el seu títol de Reina del Rock. Sobre l’escenari era pura energia i els seus concerts, una explosió de dinamita. Ara els seus fans tenen l’oportunitat de veure-la de nou sobre els escenaris amb Typically Tina, després de la seva mort […]

El Cirque du Soleil mai decep, cadascun dels seus espectacles és un regal per als sentits, però Alegria té una cosa molt especial: és una revisió d’un espectacle mític de la companyia en la qual, modernitzant algunes coses, han sabut guardar l’essència i la bellesa, amanint la representació amb una banda sonora que és exquisida, per a mi, la millor de les seves propostes que s’han pogut veure al nostre país. Alegria té tots els elements perquè es pugui gaudir de 0 a 99 anys: els números, tots excel·lents, són molt variats, per a tots els gustos, salts de vertigen, joc amb foc, barres acrobàtiques, hula hoops infinits, trapezistes que juguen a volar mentre es cotonean al cel de la carpa… i números de […]

Aquests dies he anat al Teatre Goya a veure “El favor” una comèdia de Susanna Garachana que ens situa en el saló de la casa d’en Cesc. Ha quedat amb els seus millors amics per demanar-los un “petit” favor. Un text irònic, amb molta conya i que planteja, en una comèdia que podria semblar corrent, moltes reflexions sobre l’amistat. El dia que vaig assistir van fer un col·loqui, però per l’horari dels trens em va ser impossible quedar-me com faig altres vegades. Una comèdia sobre l’amistat i fins a quin punt demanar un favor et fa plantejar l’amistat, la família i la confiança amb el teu cercle més íntim. Hi ha una gran complicitat entre els quatre actors, i es nota en […]

Xavier Albertí parte de la biografía de Gómez de la Serna sobre Valle-Inclán para retratar en un magnífico monólogo musical al que fue uno de los mayores renovadores de la literatura y el teatro español. Se trata de un homenaje a la vida del autor y una oda al gran placer de la palabra. A través de anécdotas que combinan lo privado con lo público, pone en valor su singular y poética visión sobre la vida en general y sobre la sociedad española en particular. Una sociedad llena de contradicciones que solo se pueden explicar a través de la deformación. “Como si los héroes clásicos se mirasen en los espejos cóncavos del callejón del gato”. Esta obra puede ser disfrutada […]

Casa Calores és una obra que Pere Riera va escriure fa gairebé 20 anys. Com és que no se n’havia fet cap escenificació fins ara? L’obra és deliciosa. Ens parla del pas nostàlgic del temps. De com aquest temps empeny les persones endavant, ferint-les i també guarint-les, gairebé sempre, fins a precipitar-les, sovint sense avisar, per un abisme del què ningú no pot escapar. En tot allò concret, l’obra excel·leix. Les escenes són emocionants, divertides i belles. Molts moments textuals, brillants. Com brillants són les interpretacions de tots i cadascun dels sis actors i actrius que ens porten de viatge per aquella època analògica de finals dels 90, inicis del 2000, quan ens trobàvem (presencialment) a terrats, places, carrers i […]

Pere Riera va escriure aquesta obra fa 17 anys i, sense ser atemporal, no es marceix amb el temps ni s’allunya gaire d’una situació que podria ser molt actual. Pere Riera s’inspira en el moment en que veu com ensorren la casa on va néixer a Canet de Mar. Amb la casa desapareixen els records d’infància i adolescència, i tota la peça té aquest to nostàlgic que pot interpel·lar a tothom. És també gràcies a la naturalitat que desprèn el text, les interpretacions, l’escenografia (un elogi especial a Sebastià Brossa que situa tota l’obra en un terrat de poble de costa, on no hi falta detall: el terra inclinat cap al forat del desaigua, una petita habitació per la rentadora, […]

Els autors europeus que estaven a l’avantguarda abans de la segona guerra mundial no són fàcils de recuperar actualment. Eren avançats en aquells moments i ara resulten, en alguns casos, una mica desfasats o desubicats. Jo crec que és bo representar-los, recuperar-los com s’ha fet amb Bruckner (El mal de la joventut també es va adaptar el 2021 en el Lliure) i veure quins punts en comú tenen amb el moment actual que viu Europa. El problema, i aquí rau la polèmica d’algunes versions, és el to o la forma que cal utilitzar per veure’ls amb els ulls d’avui en dia. S’hi val tot? Aguanten aquests textos qualsevol tipus de posada en escena? Queda deslegitimat el seu discurs amb segons […]

Les comèdies de bulevard i tot el que s’ha derivat d’elles en els darrers anys (El sopar del idiotes, Sota teràpia, El nom, Quan temps em queda?, etc.) obeeixen sovint a una fórmula concreta i també a un tipus d’interpretació estereotipada per a que el públic sàpiga a què va i no s’emporti cap sorpresa. És un gènere, o subgènere, que no admet massa innovacions ni massa canvis. És per això que El favor s’erigeix com una petita excepció. Tot i seguir fil per randa una premissa sobre la que gira tot l’espectacle (aquí es planteja fins i tot abans de que comencin a aparèixer tots els personatges), la comèdia es centra en les personalitats dels quatre amics i els […]

Vaig anar a una prèvia de l’obra Els criminals de Ferdinand Bruckner que s’estrenava al TNC en una versió de Jordi Prat i Coll. Ferdinand Bruckner va deixar escrites algunes informacions de com volia que es representés la història d’Els criminals, algunes idees de la música que podia acompanyar l’espectacle o referències a artistes i estils que podien servir per a la posada en escena. Part d’aquest material ha servit d’inspiració a l’equip artístic en tot el disseny de l’espectacle. Malauradament vaig marxar a la mitja part. No vaig connectar gens amb la proposta tan avantguardista d’en Jordi Prat. Em sap greu perquè tot el que li he vist fins ara m’ha agradat molt. De totes maneres haig de dir que […]

Fa dies que tinc pendent d’escriure la meva recomanació d’aquest muntatge; en part em sap greu perquè penso que és un dels millors muntatges teatrals que he vist últimament, però com les entrades estan del tot exhaurides, em dono per excusada. De totes maneres tornarà a programar-se; tot i que pel que he escoltat, ho interpretaran uns altres actors. Llàstima, perquè una de les millors coses que té aquesta adaptació, a banda del text, la posada en escena i la direcció, és l’equip artístic. Un equip artístic brutal. Enric Auquer, Guillem Balart, David Climent, Bruna Cusí, Raquel Ferri, Vicenta Ndongo i Xavi Sáez. Tots ells, tret d’Auquer, interpreten més d’un personatge durant l’obra. TOTS estan EXTRAORDINARIS. Però dins dels extraordinaris […]

Quan Josep Maria Pou va dirigir la seva versió de l’obra de Williams –concretament, l’any 2014- ja vaig comentar que aquesta era una de les peces més delicades i belles de l’autor nord-americà. Una peça que no ha envellit tant com altres de les seves, i que sobreviu al pas del temps per ser un petit drama domèstic, quotidià, amb personatges que entenem i comprenem des de la seva primera aparició. Evidentment, segueix essent una obra supeditada a un marc temporal, a una època concreta, ja que si no algunes actituds dels personatges no es podrien entendre de la mateixa manera. Això pot restar interès a alguns espectadors, però si et deixes emportar pel que senten els personatges tot resulta […]

El teatre beu de la realitat per fer-ne ficció o per fer-ne denúncia social. I els espectadors entenem el que s’hi explica perquè hi veiem reflectides (alguns aspectes de) les nostres vides. A “Jauría” la denúncia social per millorar el món comença des del moment que l’obra vol explicar què va passar els Sanfermines del 2016 quan cinc homes van cometre un delicte continuat de violació en grup amb tracte vexatori cap a la víctima. El 2019 el Tribunal Suprem va condemnar per unanimitat que els violadors compleixin una pena de 15 anys de presó. El relat dels fets comença des que la noia, de 18 anys, de Madrid, que havia arribat a Pamplona amb el cotxe d’un amic, s’asseu […]

Bonobos és una comèdia irreverent i esbojarrada que en certa manera pretén fer-nos menys cecs, menys sords o menys silenciosos amb relació al món de la discapacitat. Potser aquesta és la força d’aquesta obra: la d’obrir-nos a la tolerància a través del riure! Tres amics, un cec, un sord i un mut, cansats de trobar relacions decideixen idear un pla per tenir cites sense indicar les seves limitacions. A partir d’aquesta premissa, tot el que pot venir són malentesos per poder riure una bona estona. Tres personatges discapacitats a escena, com he dit amb ganes de tenir una cita a cegues amb tres veïnes. Una speed dating o directament un First Dates per les situacions que es van produint. Hi tenen uns minuts per […]

Vicent Andrés Estellés és el poeta de les paraules senzilles, dels temes quotidians i populars. El poeta que va revolucionar la literatura valenciana a base d’explicar allò que passava al seu voltant, i també a casa seva, amb mots intel·ligibles i clars. La seva obra Coral Romput ja va inspirar un àlbum d’Ovidi Montllor i una reeixida adaptació escènica que va dirigir Joan Ollé en el 2008 al Lliure, amb un repartiment d’aquells que es fan recordar. Ara torna als escenaris, però en una versió totalment contraposada. Una versió minimalista, austera i quasi nua d’artificis. La veritat és que resulta fàcil per acostar-se a la paraula, per copsar el sentit més primigeni d’un llibre que no deixa de ser un […]

Les nenes de Cadis són inconfusibles. Beuen de la grinyola gaditana per, com en un carnaval, parlar de la realitat sense mordasses; per fugir de l’horror quotidià amb una riallada, per riure’s de la seva punyetera sort, de la vida, dels homes, de l’amor, de la mort o de l’autoritat…. en vers ia mandíbula batent, cantat, ballant, dominant el gest, la composició dels seus personatges, i el tempo de la comèdia. Aquestes Bacants, aquestes perdedores que busquen la redempció en un plaer prohibit i petit en què refugiar-se de les seves misèries i de l’opressió quotidiana dels seus marits (vius o difunts) o dels seus fills rectíssims i de les seves frustracions, donen un recital de bon rotllo, de riallades […]