Per la gran influència que ha tingut en la cultura contemporània i, sobretot, per les innumerables versions que s’han fet al cinema i a la televisió, el mite de Frankenstein ocupa un espai a l’imaginari popular, en general, molt diferent del que se li donava a la novel·la de Mary Shelley. El més interessant d’aquesta ambiciosa adaptació teatral de Carme Portaceli és que ha aconseguit ser fidel al material original i, a la vegada, aportar una visió personal de la història. Aquesta versió escrita per Guillem Morales, clarament, aposta per un posar el focus en els conflictes morals i filosòfics que tenen l’ésser humà com a protagonista i, més concretament, l’home que abandona la seva creació i no és capaç de fer-se responsable d’ella perquè l’espanta el resultat dels seus actes. Dit d’una altra manera, l’espectacle és respectuós amb el material de partida, fins al punt de ser, perfectament, recomanable per a grups d’estudiants però, al mateix temps, pren decisions valentes i es posiciona, per exemple, apartant a Déu una mica del conflicte central per centrar-se en la idea d’abandó. La posada en escena és senzilla però força efectiva, especialment, les projeccions, tot i que algun dels seus recursos escenogràfics no acaben d’aprofitar-se del tot. D’altra banda, Joel Joan i Àngel Llàcer fan un treball interpretatiu bastant memorable malgrat que, en alguns moments, cauen en una certa musicalitat de comèdia involuntària. En qualsevol cas, el muntatge és didàctic però també enriquidor, gràcies a mantenir alt el nivell del seu discurs primigeni. Si, a més, l’embolcall amb el qual ve presentat aconsegueix estar a l’altura de les circumstàncies (l’ambientació i caracterització són notables), és just dir que el producte final és més que satisfactori.
Enllaç copiat!