Recomanacions

“El Metge de Lampedusa” és una obra dirigida per Miquel Goriz, protagonitzada per Xisco Masó, basada en el llibre “Llàgrimes de sal “ escrit per Pietro Bartolo i la periodista Lidia Tilotta, i del documental “Fuocoammare” de Gianfranco Rosi, guanyador del “Oso de Oro” a la millor pel.lícula en el Festival de Berlín 2016. “El metge de Lampedusa” és un retrat incisiu i commovedor, a través de les vivències reals de Pietro Bartolo, metge de Lampedusa, una petita illa italiana que es troba a mig camí entre Líbia i Sicília, en la que cada any arriben milers i milers de persones que fugen desesperadament de l’horror que pateixen en el seu país. Persones ( homes, dones i nens) que es […]

Feia forces dies que no valoràvem un espectacle amb la màxima qualificació “voltaire” de 5 cargols, però per sort ahir vàrem poder gaudir d’un espectacle de dansa, “LIKES”, que ens va semblar una petita joia o potser millor dit, un petit bombó de xocolata negre, que vàrem paladejar amb fruïció. La coreògrafa i ballarina Núria Guiu es va formar a la companyia IT Dansa de l’Institut del Teatre, però actualment ja és reconeguda internacionalment; per posar algun exemple recent, ha treballat fa pocs dies amb la formació sueca Cullberg Ballet al Mercat de les Flors o també amb la francesa Gisèle Vienne i la noruega Ingri Fiksdal. LIKES és un projecte en Residència a la Sala Hiroshima, Sala a la […]

Aquesta és una obra que parla de la lluita, de la resistència i del desencís, però sobretot parla del pas del temps i de com afecta en allò que crèiem de joves. L’obra, malgrat les semblances amb el moment polític actual, data de 1958 i està emmarcada dins del moviment dels “angry young men”. El seu autor, Arnold Wesker, era de família jueva i tenia ascendència russa i hongaresa, aspecte que queda reflectit en aquesta peça amb tocs autobiogràfics. I és que la història dels Kahn, des de 1936 a 1956, conté elements que el propi Wesker va conèixer i va experimentar com a propis. El gran encert de Ferran Utzet i de l’adaptador Llàtzer Garcia és que han obviat […]

“El temps que estiguem junts sorgeix d’una proposta, ara fa un any, quan Lluís Pasqual, director del Teatre Lliure, va invitar a Pablo Messiez , actor, dramaturg, autor i director argentí, a conèixer els nois de la Kompanyia Lliure, amb la finalitat de realitzar amb ells un taller sobre la idea de ”les primeres vegades”. Messiez fascinat pel talent d’aquests joves actors decideix finalment muntar un espectacle, que tot just i que s’acaba d’estrenar , les entrades comencen a estar exhaurides. Tot i que era una incògnita de què aniria aquest muntatge, de seguida que vaig tenir el meu abonament, vaig reservar les entrades. Les raons?, perquè Messiez era l’encarregat d’escriure i dirigir la proposta, i pels actors que l’havien […]

Són diverses les virtuts del muntatge de Ferran Utzet, un d’aquells perles que habiten el Teatre de la Biblioteca de Catalunya amb la certesa que el teatre ha de ser quelcom artesanal, o no ser. El text d’Arnold Wesker (un dels Angry Young Men, generació d’autors anglesos que bé podria haver-se dit Generació del desencant) ens parla de la pèrdua dels ideals, del buit que cal afrontar quan les expectatives a què t’han conduït les idees es veuen frustrades. A la versió de Llàtzer Garcia i el mateix Utzet hi sentim coses com “Ells saben que això ja no té marxa enrere…” o “Jo crec que alguna cosa important ha començat avui…” que reverberen irremeiablement a Catalunya el 2018, i […]

Un muntatge basat en fets reals que va crear el jove actor i director belga Fabrice Murgia per al festival de Liegès el 2009. La versió francesa, es va poder veure a Temporada Alta l’any 2013; una proposta que ha obtingut nombrosos reconeixements (Premi del Públic i Premi Télérama del Festival Impatience 2010 – Odéon-Théàtre de l’Europe). Malauradament hem de dir que aquesta adaptació espanyola que ahir vàrem poder veure al Teatre Lliure, ens ha decebut enormement, especialment al que fa a la seva direcció i posada en escena. Quan entrem a la Sala l’actriu Andrea de San Juan està ja sobre l’escenari, recorrent l’espai escènic d’una banda a l’altre desesperadament amb el micro a la mà, donant cops a […]

Un démocrate tracta sobre la vida d’Edward Bernays i ofereix una recreació d’alguns moments importants de la seva trajectòria vital. Anne Cantineau, Mathieu Desfemmes, Jean-Baptiste Verquin i Julie Timmerman presenten la vida d’en Eddie (com se l’anomena afectivament durant la representació) de manera coral. Cap actor encarna un personatge fixe, sinó que les actrius i els actors van rotant els personatges, cosa que converteix en Eddie en un personatge coral més proper a una figura abstracta, èpica i llegendària que a la del simple nebot de Freud. El seguiment de la trajectòria vital d’en Bernays es recolza en l’elaboració d’un gran mural que marca horitzontalment la fi de l’escenari, el qual van completant els actors al llarg de l’obra amb […]

“Antes de que nos olviden haremos historia. No andaremos de rodillas. El alma no tiene la culpa. Antes de que nos olviden” La companyia Inestabili Vaganti torna a La Vilella amb un espectacle punyent, incòmoda, que remou. Una proposta que ens diu: fora vendes als ulls. Prou mentides. Prou ofegar veus. Prou aquí no passa rés. Prou mirar cap un altre costat. La nit del 26 al 27 de setembre de 2014, a l’estat mexicà de Guerrero, 43 joves indígenes estudiants de l’escola normal rural Raúl Isidro Burgos d’Ayotzinapa van desaparèixer, i sis persones més van ser assassinades. “DESAPARECIDOS#43” , escrit per Anna Dora Dorno i Nicola Pianzola, narra el dolor de les víctimes( familiars, estudiants i poble mexicà), i […]

Ahir dijous vam anar a un passi estrena (del nostre abonament) a l’Espai Lliure per veure aquesta proposta conjunta del dramaturg argentí Pablo Messiez i els actors de La Kompanyia. La temporada passada el director argentí va impartir un taller, a l’entorn de les emocions, als membres de La Kompanyia Lliure i d’aquella experiència, reelaborada i escrita, i traduïda al català per Marc Artigau ha sorgit EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS. Un treball construït conjuntament a partir de sessions on tractaven d’esbrinar les motivacions i les personalitats de cadascú dels actors, indagant en els temors i incerteses comuns sense por. Un espectacle que ens presenta dalt l’escenari dos universos paral·les, d’una banda, una parella (Clàudia Benito i Eduardo Lloveras), molt […]

No passa sovint que, des de la platea, el text t’atrapi per sí mateix, per la seva naturalitat, el seu ofici, la seva certesa. Però és el que passa amb Olvidémonos de ser turistas, el relat d’un viatge físic i emocional a la recerca d’una resposta impossible. Josep Maria Miró dibuixa un trajecte creat a partir de breus encontres amb desconeguts que ens permetrà descobrir a dos personatges que viuen amagats al seu dolor. Una història senzilla narrada d’una manera magistral. Amb una posada en escena discreta i unes interpretacions sòbries, elegants i entregades, Olvidémonos de ser turistas és teatre de text del que mai no em cansaria de veure. Més informació a Somnis de teatre

No dubto de les bones intencions de l’autora de Simone quan va decidir fer una comèdia amb idees feministes. Malauradament, el feminisme que proposa ens queda a aquestes alçades una mica llunyà i, a més a més, el text no acaba de funcionar, perquè la trama té problemes de coherència des del primer moment, que es van accentuant a mesura que avança. Malgrat això, cal aplaudir l’entrega de les tres actrius que donen vida a l’improbable trio protagonista: un polític d’ultradreta que s’ha llevat amb cos de dona, una prostituta a la que gairebé no coneix i la dona del polític. Més informació a Somnis de teatre

Dramaburg presenta un món postapocalíptic on les zones devastades per explosions nuclears s’han convertit en atraccions turístiques i les devallades als inferns són televisades. Amb una combinació a estones irregular de metàfores, moviment, projeccions, escriptura automàtica i altres elements, Dramaburg esdevé un viatge fascinant en alguns moments i desconcertant en uns altres. Amb una posada en escena aparentment despullada i uns intèrprets entregats, Dramaburg no és un muntatge fàcil però conté moments i idees interessants. Més informació a Somnis de teatre

Sàpiens planteja una idea distòpica, divertida i original (que no podem explicar sense esguerrar la història) que, malauradament, no acaba de desenvolupar-se al llarg del text. Ara bé, la feina interpretativa d’Enric Cambray i Mireia Portas aconsegueix amagar les mancances del text i arrencar els riures de la platea gairebé des del primer moment. Dos actors que entenen perfectament quins són els mecanismes de la comèdia i que s’hi entreguen a fons. Un muntatge ben dirigit per Sergi Belbel que ens permet passar una bona estona. Més informació a Somnis de teatre

Amb If (L’últim desig), Vero Cendoya ha aconseguit un espectacle que uneix dalt de l’escenari les millors virtuts del teatre de text amb les millors virtuts de la dansa. Així, If (L’últim desig) ens explica la història de tres germanes que volen complir el darrer desig de la seva mare i, en fer-ho, parlen, s’observen i es qüestionen. Alba Florejachs, Gloria Sirvent i la mateixa Vero Cendoya passen de la lletra al moviment amb naturalitat i fluïdesa, per explicar amb el cos tot allò que les paraules no arriben a dir. Un muntatge ple d’imatges precioses, sentit de l’humor i interessants reflexions. Més informació a Somnis de teatre

Adossats ens presenta una família burgesa que viu a una casa unifamiliar i s’enfronta a problemes que només poden treure la son a qui té la vida solucionada (al marit no li han donat l’ascens que li han promès; el cunyat, artista, està neguitós perquè ningú no enten les seves obres…). Amb un ritme lent i una història insubstancial i plena de llocs comuns i estereotips de gènere i de classe, Adossats és una comèdia que no fa gràcia i que ni tan sols l’ofici d’un repartiment de primera és capaç de salvar. Més informació a Somnis de teatre