Recomanacions

Una de les funcions del teatre també és donar visibilitat a temes que, malgrat ser importants, per uns motius o uns altres, han esdevingut un tabú a la nostra societat. Afortunadament, per exemple, cada vegada més, apareixen obres que tracten l’avortament, la mort perinatal i les conseqüències emocionals que poden patir les persones que han hagut de viure aquesta experiència traumàtica. En una línia similar a Llibert de Gemma Brió, Una gossa en un descampat és una proposta honesta que va una mica més enllà de retratar aquesta circumstància tan íntima i més habitual del que creiem. L’espectacle obre un ventall de personatges interessants que enriqueixen l’univers de la protagonista, aporten els diferents punts de vista de la problemàtica i […]

Un Musical de petit format, JOHN & JEN amb música d’Andrew Lippa i lletra de Tom Greenwald, ambientat en la canviant societat nord-americana, entre els anys 1950 i 1990, centrant-se en la complexitat de les relacions entre germans i entre pares i fills. JOHN & JEN està adaptada al català per David Pintó, dirigida per Xavi Duch, al que estem acostumats a veure com a protagonista en nombrosos musicals (“Tick, Tick … boom”, “Sugar”, “Guapos & pobres” …), i sota la direcció musical de Filippo Fanò. La producció porta el segell de La Factory Produccions (Vocal Factory). Amb només dos intèrprets a escena, un gran esforç actoral i una gran càrrega de dificultat vocal, Marc Pociello i Anna Valldeneu ens […]

Aquests dies he pogut gaudit de diferents maneres i estils d’entendre i transmetre la màgia. Màgia clàssica, màgia moderna, màgia visual, màgia còmica, màgia d’a prop, participativa. Màgia de nivell, realment sorprenent, d’aquella que dius… no pot ser!!!, això és impossible !!! Miguel Ángel Gea és el darrer il·lusionista, especialitzat en màgia d’a prop, que podeu veure dins el cicle de màgia ARTINATURALS, a la Sala Versus Glòries. I com la resta dels seus companys, m’ha deixat bocabadada. Els seus inicis en el món de la màgia van ser l’any 1991; sis anys més tard s’hi acabaria dedicant professionalment. L´il·lusionisme l´ha portat a recórrer molt països. Actualment se’l considera un dels millors mags dins el panorama màgic internacional, i ha […]

Amb aquest espectacle de Nao Albet i Marcel Borràs, hem estrenat el nostre recorregut pel GREC 2018, i la veritat és que esperàvem molt més. FALSESTUFF la muerte de las musas, és una proposta esbojarrada que va de falsificacions. Ja vam poder intuir a la roda de premsa que tot plegat seria una mica peculiar. Nou artistes a escena que parlen diferents idiomes i pertanyen a nacionalitats diferents, tots provenen de tendències culturals molt diverses. Un full annex al programa de mà ja dóna també pistes abans d’entrar a la sala de què estem davant de quelcom diferent. I esperem molt dels 190 minuts d’espectacle. Porten el tema de les falsificacions del món de l’art al món del teatre, imaginant […]

Václav Havel no és un dramaturg habitual en els nostres escenaris, però justament Audiència i Vernissatge són dues peces curtes del 1975 que ja s’han representat en diverses ocasions a Catalunya. És curiós que tornin ara, tot i que segons Arquillué van ser escrites “en un context polític molt semblant al que tenim ara mateix al nostre país”. Sigui com sigui, aquestes obres parteixen d’un ambient aparentment realista i deriven aviat cap a la sàtira i el teatre de l’absurd. I ho fan per retratar a un personatge íntegre i fidel a les seves idees, en contraposició a uns altres que estan sotmesos a un règim autoritari o bé a la febre capitalista. És difícil afirmar que Pere Arquillué, en […]

Quan parlem de teatre polític, habitualment, es tendeix a pensar en textos feixucs, en diàlegs amb discursos molt elaborats, conflictes molt marcadament ideològics i, en definitiva, obres on la tesi de l’autor queda per davant de qualsevol altre element. Això que, en realitat, no és més que un prejudici, no pot quedar més lluny, d’altra banda, d’aquest binomi teatral titulat Audiència / Vernissatge. El debut en la direcció de l’actor Pere Arquillué proposa una interessant barreja entre una trama compromesa amb denúncia social i un sentit de l’humor tosc, irreverent i granguinyolesc. Com si fossin clowns, els personatges de l’obra es comporten de manera ridícula, exagerada, repetitiva i grotesca davant de situacions quotidianes incòmodes en les quals tots ens en […]

El Circo de los Horrores torna de nou a Barcelona amb el seu darrer espectacle Cabaret Maldito. Concebut com un show de varietats contemporani on es combinen personatges extravagants, provocadores ballarines, impossibles números de circ, bona música i humor irreverent. Una fòrmula que també hem pogut veure en muntatges com The Hole. En aquest cas, més enllà de l’estètica infernal i obscura, destaca una continua interacció amb els espectadors en clau d’humor i provocació que fan que cada funció sigui diferent. Tant Suso Silva com Raúl Massana mostren una capacitat de connectar amb el públic i unes dots d’improvització que ja els agradarien a molts. Cap espectador està segur, especialment a les primeres files que, sense saber ben bé com, […]

D’ençà que La Perla 29 va posar la banya en Brian Friel amb Traduccions, el dramaturg irlandès ha deixat de ser un desconegut a Barcelona. En aquest cas, Sílvia Munt ha apostat per La resposta, un text coral que explora les frustracions personals i professionals dels set personatges de l’obra. Sota una capa de normalitat i tranquil·litat aparent, el Tom i la Daisy —David Selvas i Emma Vilarasau, una parella que segurament no ens hauríem imaginat—, viuen un drama latent per dos motius: tenen la filla ingressada en un centre psiquiàtric, i tenen greus problemes econòmics. En una reunió amb família i amics, Friel dibuixa un fris de personatges que es mouen entre la infelicitat i la frustració. La incomoditat […]

Un any de treball i esforç d’un grup de persones amb discapacitat intel.lectual; tot veient el magnífic resultat obtingut, es mereix tot el nostre reconeixement i la màxima valoració voltaire. Ahir dimecres vam tenir l’oportunitat de veure la primera adaptació musical de l’obra original del dramaturg italià Dario Fo (1926-2016) “AQUÍ NO PAGA NI DÉU“. La companyia POT Teatre presenta aquesta versió d’una obra molt representada arreu del món, dirigida en aquesta ocasió, per l’Albert Gràcia que ha comptat amb la dramatúrgia i adaptació de Marc Angelet i la banda sonora, composta especialment per a l’espectacle, per Keco Pujol. L’espectacle és una comèdia àcida que ens mostra les vicissituds d’una parella de matrimonis, units per l’amistat i per la profunda […]

Assistim a un dels darrers assajos de l’obra, a punt per l’estrena d’aquest Grec 2018. En aquest cas, el director Mario Gas porta a escena un muntatge de Stephen Karan guanyador del Tony. Es una obra que es va estrenar a l’Off Broadway per fer el salt a Broadway l’any posterior, aconseguint un gran èxit. És una radiografia d’una familia durant un dinar d’Acció de Gràcies. Sembla que durant l’obra/dinar no succeeix res. Les accions dels actors tant si són els protagonistes absoluts de la conversa que s’està realizant com dels que veiem en segon plà diuen molt. Com he comentat no surten grans conflictes, tot el contrari és molt qüotidani tot el que succeeix. De vegades s’explica més amb […]

Václav Havel és un autor bastant inèdit a Barcelona, per això és gairebé un imperatiu anar-ne a veure qualsevol obra. Enguany el Festival Grec ha començat amb dues peces curtes del dramaturg txec: Audiència iVernissatge. Escrites el 1975, totes dues tenen com a protagonista l’intel·lectual Vanek, alter ego de l’autor. Ja en aquesta època, el teatre de Havel estava prohibit, i aquestes obres es representaven de manera clandestina en cases particulars. Tant Audiència com Vernissatge són obres tan hilarants com histriòniques que beuen directament del teatre de l’absurd. Vanek és un intel·lectual lúcid i d’allò més senzill que es veu constrenyit en dues situacions asfixiants: a Audiència l’acorrala el seu cap en una fàbrica de cervesa —basat en una experiència […]

Tenim una certa tendència a pensar que el que fa bona a una obra és la seva història o una premissa original però, moltes vegades, si no ve acompanyada del to adequat, la maquinària teatral és impossible que funcioni. Les cigonyes venen de Tailàndia podria ser un bon exemple d’això. El muntatge parteix d’un plantejament realista amb un conflicte creïble i comença a transitar pel que sembla que serà una comèdia dramàtica amb contingut social. De sobte, però, la trama fa un gir radical, derivant cap a una sèrie de situacions extremes difícils de justificar dins del context en el qual se’ns ha situat. L’autora i directora Blanca Bardagil podria haver optat per fer amb el seu material una comèdia […]

Aquest és el primer treball de la companyia en el que s’allunya dels temes clàssics; recordem que prèviament han fet “RÒMUL EL GRAN“, “Up All Night” i “Potser“; ara han volgut apostar i treballar conjuntament amb una autora contemporània. Malauradament, nosaltres creiem que aquesta aposta no els ha acabat de sortir rodona, precisament pel text. Després de “LLIBRES PER CREMAR” que vam veure en aquesta mateixa sala fa uns mesos, Blanca Bardagil ha escrit i dirigeix aquesta proposta que ens explica la història de 4 personatges que decideixen emprendre un aparentment innocent joc de veritats i mentides que acabarà per canviar les seves vides. Una peça amb un argument potencialment força interessant, precisament perquè en Teatre no és un tema […]

No sóc molt de monòlegs, jo, que de seguida em cansen. Doncs sort que vaig anar a veure aquests Monólogos Wooooman, que feia dies que no reia tant. Des del sketch inicial amb unes gogos low cost i la presentació gens glamourosa de les actrius, als monòlegs pròpiament dits i el final novament reunides per al (ni idea que ho era) famós “Estoy rara” amb més de 400.000 visites a Youtube, i que el públic sabia de memòria. El que està “raro” sóc jo per no conèixer abans a Paloma Jiménez, còmica fins a l’extrem. A Alejandra Jiménez si la coneixia i de fet la segueixo, una actriu excepcional, capaç de fer-me riure i també plorar (Blanca desvelada) i amb […]

Tornem de nou a la Sala Flyhard i com últimament succeeix amb les entrades exhaurides. I no és per ser una sala petita o amb poques butaques, és que hem tornat a veure una obra que val la pena anar a gaudir-ne. El Víctor, l’Arnau i l’Alba són tres germans de Barcelona (pixapins) que reben la millor herència de totes, 452 ovelles o 452 mal de caps que ens serveix per discutir que fan de les ovelles o de les seves pròpies pors i dubtes. Tots tres tenen la vida ben encaminada, fins que anem descobrint que cap d’ells és feliç. Amb uns diàlegs genials, amb repliques i petites històries que ens diverteixen (pobre gat no l’oblidem). I tots tres […]