Una de les funcions del teatre també és donar visibilitat a temes que, malgrat ser importants, per uns motius o uns altres, han esdevingut un tabú a la nostra societat. Afortunadament, per exemple, cada vegada més, apareixen obres que tracten l’avortament, la mort perinatal i les conseqüències emocionals que poden patir les persones que han hagut de viure aquesta experiència traumàtica. En una línia similar a Llibert de Gemma Brió, Una gossa en un descampat és una proposta honesta que va una mica més enllà de retratar aquesta circumstància tan íntima i més habitual del que creiem. L’espectacle obre un ventall de personatges interessants que enriqueixen l’univers de la protagonista, aporten els diferents punts de vista de la problemàtica i completen tot el recorregut. La proposta té una força al·legòrica notable i estructura amb habilitat tots els seus elements. Però, sobretot, és la magnífica direcció de Sergi Belbel la que aconsegueix inquietar, emocionar, fer-nos riure, crear màgia i realisme. La valentia del text de Clàudia Cedó, en aquest cas, compta també amb la complicitat de dues actrius com Vicky Luengo i Maria Rodríguez amb una gran connexió i un alt nivell interpretatiu. Del conjunt, però, no acaba d’encaixar del tot la darrera peça, volent, potser, acabar amb una espurna d’optimisme. En qualsevol cas, resulta reconfortant comprovar, com es diu en el muntatge, que també hi pot haver bellesa en els descampats.
Enllaç copiat!