Quan parlem de teatre polític, habitualment, es tendeix a pensar en textos feixucs, en diàlegs amb discursos molt elaborats, conflictes molt marcadament ideològics i, en definitiva, obres on la tesi de l’autor queda per davant de qualsevol altre element. Això que, en realitat, no és més que un prejudici, no pot quedar més lluny, d’altra banda, d’aquest binomi teatral titulat Audiència / Vernissatge. El debut en la direcció de l’actor Pere Arquillué proposa una interessant barreja entre una trama compromesa amb denúncia social i un sentit de l’humor tosc, irreverent i granguinyolesc. Com si fossin clowns, els personatges de l’obra es comporten de manera ridícula, exagerada, repetitiva i grotesca davant de situacions quotidianes incòmodes en les quals tots ens en podrem sentir, malauradament, reflectits. Tots tres intèrprets fan un treball magnífic però cal destacar, en especial, la composició de l’alter ego de l’autor que encarna Joan Carreres i ve a ser una mena de pallasso trist francament memorable. La direcció d’Arquillué s’ha dedicat, bàsicament, a buscar el gag i la diversió, experimentant amb les interpretacions, i el resultat és força divertit. Això, però, depèn del gust de cada espectador, ja que, en alguns moments, hi ha qui podrà considerar que el to està una mica passat. En qualsevol cas, l’aposta és clara: potenciar l’absurd del text (que bé pot recordar l’amargura de Beckett o les discussions de Ionesco) i evidenciar, per omissió, el seu subtext. D’alguna manera, aquesta peça de Vaclav Havel parla d’allò del que no es pot parlar en certs moments i de com aquestes censures socials ens deixen ancorats en bucles infinits. Això, no obstant, inclou el risc de cansar o saturar a aquella part del públic que no connecti amb un registre tan estripat.
Enllaç copiat!