Václav Havel no és un dramaturg habitual en els nostres escenaris, però justament Audiència i Vernissatge són dues peces curtes del 1975 que ja s’han representat en diverses ocasions a Catalunya. És curiós que tornin ara, tot i que segons Arquillué van ser escrites “en un context polític molt semblant al que tenim ara mateix al nostre país”. Sigui com sigui, aquestes obres parteixen d’un ambient aparentment realista i deriven aviat cap a la sàtira i el teatre de l’absurd. I ho fan per retratar a un personatge íntegre i fidel a les seves idees, en contraposició a uns altres que estan sotmesos a un règim autoritari o bé a la febre capitalista.
És difícil afirmar que Pere Arquillué, en el seu debut a la direcció, hagi encertat en el to d’aquesta funció. Costa trobar-hi el Havel que molts imaginàvem o esperàvem, i fins i tot el context en el que es produeix la trama de les dues obres. Però és que segons el meu parer, hi ha una aposta clara per la direcció d’actors, pel joc teatral i per la voluntat de fer passar una bona estona. Potser es cau en la desmesura i en una volguda sobreactuació, especialment a la segona part, però el que està clar és que tant Joan Carreras com Josep Julien o Rosa Gámiz no desaprofiten la ocasió per deixar-s’hi la pell. Per tant, podríem dir que estem davant d’un espectacle crític servit amb gust i amb un repartiment de luxe… tot i que potser l’esperit de Havel hagi quedat una mica lluny.