Tenim una certa tendència a pensar que el que fa bona a una obra és la seva història o una premissa original però, moltes vegades, si no ve acompanyada del to adequat, la maquinària teatral és impossible que funcioni. Les cigonyes venen de Tailàndia podria ser un bon exemple d’això. El muntatge parteix d’un plantejament realista amb un conflicte creïble i comença a transitar pel que sembla que serà una comèdia dramàtica amb contingut social. De sobte, però, la trama fa un gir radical, derivant cap a una sèrie de situacions extremes difícils de justificar dins del context en el qual se’ns ha situat. L’autora i directora Blanca Bardagil podria haver optat per fer amb el seu material una comèdia negra d’embolics o una paròdia del cinema de suspens. En canvi, l’aposta constant per donar credibilitat als esbojarrats esdeveniments que protagonitzen els personatges, amb interpretacions serioses i naturalistes, impedeix la diversió i deixa atrapat tot el conjunt en la inversemblança. En aquest sentit, és admirable l’esforç dels seus intèrprets que defensen el producte amb gran professionalitat i energia, fent ús del seu notable talent. Malgrat això, resulta massa forçat que uns joves treballadors qualssevol, segons es transmet en els seus diàlegs, siguin capaços de segrestar, amenaçar, agredir o assassinar, sense haver-ho fet mai abans i sense raons d’un pes insuportable, més enllà dels problemes quotidians que tots tenim. De fet, l’epíleg sembla voler excusar aquesta feblesa però, malauradament, es tracta d’un defecte del concepte general i, per tant, no és una cosa que se solucioni amb un final pseudoirònic.
Enllaç copiat!