Recomanacions

Tercera part de la Trilogia de l’Amor, musicals dirigits i escrits per Alícia Serrat (Pegados) i produïdes per Daniel Anglès. Si a Per si no ens tornem a veure vivíem l’amor de conte, juganer, una mica nyonyo si bé és el que tots voldríem viure, de sortir somrient, a Tot el que no ens vam dir, l’amor que fa mal, el de les coses que no diem i tenen conseqüències, tant o més que aquelles que sí diem, sortíem fent repàs de relacions viscudes, ara a El temps que no tindrem, l’amor més gran potser, el de mare a fill i el de fill a mare (que no són el mateix), sortim pensant que hem de trucar les nostres mares. […]

A la sala MAC del Mercat de les Flors, un nou treball coreogràfic de Roser López Espinosa, artista resident al Mercat les temporades 2018 a 2020, i dins de l’itinerari “Imprescindibles d’aquí i ara”. D’aquesta coreògrafa hem pogut veure LOWLAND al Sismògraf d’Olot en 2017. Roser López Espinosa va néixer a Granollers el 1980 i el seu treball es basa en una forta fisicalitat, amb una gran passió per la precisió, la delicadesa, elements acrobàtics i el detall. Complicitat i treball en equip en un imaginari vital ple de joc. Formada a la MTD d’Amsterdam, ha treballat amb coreògrafs com Àngels Margarit, Cesc Gelabert, Pere Faura, Iago Pericot i el cineasta Iñaki Lacuesta. TRAMA és un projecte que parla del […]

Qualsevol adaptació teatral d’una pel·lícula recent corre el risc d’haver de competir contra el seu original cinematogràfic. Si es tracta, com és el cas de Dogville, d’una cinta que tenim molt present a l’imaginari popular, la cosa es complica. Malgrat que la comparació és injusta, un no pot oblidar allò que ja ha vist, coneix i admira. Per aquest motiu, la versió que, amb tanta cura, han portat a escena Sílvia Munt i Pau Miró, amb l’encert (entre molts) d’afegir el subtítol d’Un poble qualsevol, parteix amb desavantatge. Malgrat tot, per ser equànimes, és molt important ressaltar que el muntatge té una força narrativa impecable, la dramatúrgia és efectiva i endreçada i la direcció de Munt porta als actors a […]

Potser pels vint-i-cinc segles que ens distancien dels seus textos, molta gent no és conscient de fins a quin punt el teatre d’Aristòfanes s’esforçava per abordar els temes de més candent actualitat, gairebé com si es tractés de l’equivalent de l’època dels programes de televisió de sàtira política que tenim avui en dia. És per aquest motiu que la millor manera de posar-ho en escena sense trair el seu esperit original és fer-ho des d’una mirada contemporània que inclogui el màxim nombre de referents del nostre present, combinats amb els elements més universals del material de partida. En aquest sentit, La Calòrica ha fet amb Els ocells una versió exemplar, lliure i memorable del clàssic grec per disparar sense miraments […]

És fantàstic que existeixi un espectacle com Crimen y telón i que companyies com Ron Lalá facin l’esforç titànic que implica la seva confecció. El muntatge ens planteja la cultura (el teatre, la literatura, la música…) com un bé il·legal i perseguit en una distopia futurista. Els artistes són els dolents en una societat on només val la raó i la practicitat d’un món globalitzat sense ànima. Al més pur i únic estil de la companyia, l’espectacle barreja la trama amb cançons, versos i referències culturals de tota mena. El millor de Crimen i telón és el to únic de Ron Lalá, unes fantàstiques interpretacions i la tendresa que desprèn dedicar-li un espectacle a la importància que té la cultura […]

Cada cop que s’adapta un text d’Aristòfanes (o de qualsevol altre clàssic grec) em fa por veure a dalt de l’escenari un anacronisme, o un exercici que es quedi a mitges entre el respecte i la modernitat. No és el cas d’aquesta magnífica -i lliure- adaptació d’Els ocells. Crec que Joan Yago ha aconseguit fer un text tremendament contemporani partint de la “boja” idea original, on un humà convenç el món dels ocells per construir una nova societat damunt dels núvols. L’actual versió acaba essent una sàtira política de primer ordre, on ni la democràcia ni els sistema capitalista escapen de sucoses i divertides crítiques. Com si es tractés d’un estrambòtic cabaret, per davant nostre desfilen personatges que ens recorden […]

La protagonista d’aquesta obra, escrita per Antonio Tarantino, és una dona angoixada que no es pot permetre el luxe d’enfonsar-se. Aquesta dona necessita parlar i parlar per no haver de sentir el silenci que l’envolta. Aquesta dona és forta perquè no li queda una altra. I tot el que diu, per molt fort que sigui, acaba inspirant-te una tendresa infinita perquè saps que si no ho fa, rebenta…. i bla bla bla bla. I allavontes què! Com s’ho té que fer la Montse Esteve amb tot això? Eh, com s’ho té que fer? Doncs la Montse Esteve s’ho manega com si demà s’hagués de llençar al riu, així ho fa la Montse Esteve, com si demà s’hagués d’ensorrar el Teatre […]

Vaig sortir fascinada, amb el que vaig veure, i sobretot amb el que vaig sentir amb aquest magistral text de Jean Benoît Patricot mereixedor dels millors premis. El teatre de sala petita sempre promet, permet crear una màgia i connexió especial amb el públic, però, si a més tracta un tema que, per sort, ja acostumem a veure sovint representat, tan necessari de visibilitzar, fa que l’emoció i els sentiments arribin a flor de pell. Quan un text és tan potent, no necessita més que el talent de dos actors i una banqueta de fusta per remoure de la manera en què ho fa aquesta crua història d’abús. Una obra que recorre un dolorós i punyent camí moral per l’espectador […]

Des dels carrers de la banlieue parisenca, Jordi Casanovas presenta a un grup de joves, descendents d’immigrants però francesos de naixement, que no s’identifiquen amb el sistema. L’statu quo simplement no està dissenyat per a ells. De manera similar, en el panorama cinematogràfic i escènic espanyol sembla ser que hi ha poc espai per integrar professionals racialitzats i La Jove Companyia ha fet un pas cap endavant per acabar amb això. A través d’un llenguatge principalment físic, Mard B. Ase, Jean Creu, Maria Elaidi, Prince Ezeanyim i Delia Seriche recorren un text que acaba en incendi i que posa en evidència la idiosincràsia de cada un dels personatges: Casanovas aconsegueix que cada un d’ells tingui una història i llum pròpies […]

Després de fer-nos riure i impressionar-nos amb el seu domini del vers a Siglo de Oro, siglo de ahora, Ron Lalá torna amb la mateixa força i la mateixa gràcia amb Crimen y telón, regalant-nos, aquesta vegada, tot un homenatge al món del teatre. Mantenint el seu característic sentit de l’humor, l’espectacle resulta tot un recorregut per la història de l’art dramàtic des dels seus inicis fins als corrents més contemporanis. D’aquesta manera, l’enginyosa companyia barreja una història de crims i investigació, una sàtira distòpica i una farsa metateatral on la música, les rimes i les cançons continuen tenint un pes important. Fresca, divertida i amb personalitat, l’obra té un fort contingut crític i una defensa poderosa del teatre i […]

Aquesta és una d’aquelles propostes que arriba tímidament, que, amb poc temps, es guanya el favor del públic i s’acaba convertint en un dels èxits de la temporada. Lluny de ser una adaptació clàssica del text d’Aristòfanes, Els ocells, és una sàtira que ens fa reflexionar sobre conceptes tan qüestionats com la política, la democràcia o el populisme. Un dissertació que lluny d’avorrir connecta directament amb el present, segurament els personatges us recordin a algú, gràcies a una afinadíssima proposta dramatúrgica de Joan Yago, una bona direcció d’Israel Solà i la gran faceta còmica que els actors, Xavi Francés, Ester López, Aitor Galisteo–Rocher i Marc Rius, porten amb tot l’encert del món al límit d’una divertida bogeria. La companyia ens […]

“Viaje al centro del sentido” comença al revés de les obres de teatre convencionals. I no, no es comença aplaudint. Tot és fosc, i seguirà fosc fins al final de la representació. Una forma de teatre que pot arribar a donar molt de joc sensorialment, ja que quan es perd un dels cinc sentits, el cos humà intensifica els restants. En aquest cas perdem la vista i es posen en alerta el tacte, l’olfacte i l’oïda per rebre qualsevol imput. La valoració de l’espectacle queda molt a l’aire i en consonància a la interpretació i els paratges que s’hagin imaginat en la ment de cada un, ja que depèn de la diapositiva mental que li vulguis inserir al moment de […]

Fidels al seu estil, al seu savoir faire i al seu teatre de qualitat, Ron Lalá ens ofereix l’oportunitat de gaudir de la seva darrera creació, aquesta amb un punt més de culte al teatre que les anteriors, entrellaçat amb els tocs més populars, per a crear un espectacle amb el qual divertir-se alhora que es gaudeix del bon teatre, de la música i del toc àcid característic de la companyia. “Senyors espectadors: queden detinguts”. L’aventura distòpica de Ron Lalá ens porta a l’any 2037, moment en el qual les màquines i la tecnologia ho dominen tot i les arts han quedat totalment prohibides. L’Agència Anti Art (AAA) és l’encarregada de perseguir i acabar amb els qui, en la clandestinitat, […]

Jacuzzi és una comèdia actual, divertida i molt ben representada. És una crítica despietada a la imatge que donen o han de donar els líders dels principals partits polítics, a la imatge obligada que ha d’anar lligada a cada ideologia. És una crítica també a la encara existent vergonya de sortir de l’armari de les parelles homosexuals si a demés ostenten càrrecs públics o pretenen guanyar unes eleccions. És irònica, sarcàstica i arrenca riallades entre el públic per les còmiques situacions que es presenten. És irònica fins que fa un gir exagerat i es decanta cap a un pla més esperpèntic. Estic segura que Marc Rosich s’ha divertit molt amb la creació i direcció d’aquesta obra. Per ell haurà estat […]

Diumenge a la Sala MAC del Mercat de les Flors vam veure l’últim espectacle programat dins de l’itinerari Sorprenents, que ha estat integrat per peces inesperades que ens sedueixen per la seva proposta, la seva qualitat, el seu moviment, el seu llenguatge, el seu univers, la seva originalitat, els seus intèrprets, la seva imaginació, la seva recerca… Es tractava de l’espectacle TORDRE de Rachid Ouramdane, una peça de dansa fascinant, hipnòtica. Una peça amb dues ballarines que interpreten solos, la ballarina lituana Lora Juodkaité i la ballarina britànica Annie Hanauer. Elles són dues de les col·laboradores d’Ouramdane des de fa molts anys. Lora Joudkaité és coreògrafa i ballarina i col·labora amb Ouramdane des de l’any 2005. Annie Hanauer és ballarina […]