Vaig sortir fascinada, amb el que vaig veure, i sobretot amb el que vaig sentir amb aquest magistral text de Jean Benoît Patricot mereixedor dels millors premis.
El teatre de sala petita sempre promet, permet crear una màgia i connexió especial amb el públic, però, si a més tracta un tema que, per sort, ja acostumem a veure sovint representat, tan necessari de visibilitzar, fa que l’emoció i els sentiments arribin a flor de pell.
Quan un text és tan potent, no necessita més que el talent de dos actors i una banqueta de fusta per remoure de la manera en què ho fa aquesta crua història d’abús. Una obra que recorre un dolorós i punyent camí moral per l’espectador amb les declaracions tan dures d’una noia mentalment limitada brillantment interpretada per Mariantònia Salas.
Salas, amb la seva delicada i dolguda mirada aconsegueix remoure’t una desagradable sensació d’impotència al veure com, el que ens està explicant, segur que no és ficció i ocorre més del que desgraciadament veiem a les televisions. Una mostra més de com es veu la realitat a través del teatre.
També destacar la bona interpretació davant d’un paper tan difícil de defensar que fa el mallorquí Salvador Miralles. Una bona i acurada direcció actoral que permet assaborir la delicadesa de l’escenografia tan ben escollida que permet el lluïment dels actors.
Bomber(s) és una petita gran joia necessària dins del món del teatre, capaç de remoure un sentiment tan delicat i tan poc utilitzat com és l’odi.
Una gran mostra de que No és No, i el que no es Sí, també és No.
Tan de bò la puguem veure molt de temps.
Necessària.