Qualsevol adaptació teatral d’una pel·lícula recent corre el risc d’haver de competir contra el seu original cinematogràfic. Si es tracta, com és el cas de Dogville, d’una cinta que tenim molt present a l’imaginari popular, la cosa es complica. Malgrat que la comparació és injusta, un no pot oblidar allò que ja ha vist, coneix i admira. Per aquest motiu, la versió que, amb tanta cura, han portat a escena Sílvia Munt i Pau Miró, amb l’encert (entre molts) d’afegir el subtítol d’Un poble qualsevol, parteix amb desavantatge. Malgrat tot, per ser equànimes, és molt important ressaltar que el muntatge té una força narrativa impecable, la dramatúrgia és efectiva i endreçada i la direcció de Munt porta als actors a abordar amb veritat unes situacions gens senzilles de fer interpretativament. És per això que, en conjunt, l’espectacle és satisfactori, la història pot aconseguir posar els pèls de punta i el seu missatge dóna per a profundes reflexions i debats interessantíssims i valuosos. Davant d’això, el fet que s’hagi simplificat i suavitzat el guió de Lars Von Trier i el final sigui diferent, probablement, tindria més sentit ser esmentat en una conversa amistosa amb els seus responsables que no tant en una valoració que intenta ser equitativa.
Enllaç copiat!