Recomanacions

Primer de tot, cal dir que no sabíem bé el que anàvem a veure al Mercat de les Flors i el que ens hem trobat, no ens ha satisfet gens ni mica. No ens atrevim a fer una valoració d’un espectacle que és un conjunt de “Peces distingides” de La Ribot sota el títol de PANORAMIX (1993- 2003). De les 34 “peces distingides” relacionades en el programa de mà, només hem vist, o millor dir, “entrevist” nou peces, quan hem decidit marxar. Un espectacle de 3 hores concebut com una antologia que aplega, reorganitza i recol·loca les «peces distingides» de les tres primeres sèries/espectacles, creades entre el 1993 i el 2000 Presentat per primera vegada l’any 2003 a l’exposició Live […]

Per favor no us perdeu aquesta Rosichcada!!! “Jacuzzi” un musical polític escrit i dirigit per Marc Rosich amb música de Clara Peya. Un musical de cambra a modo de thriller còmic musical, protagonitzat per tres personatges si més no peculiars. Uns personatges que podríem classificar-los d’esperpèntics i caricaturescos. Laia Alsina Riera, Oriol Guinart i Antònia Jaume interpreten l’Agnès Amich, en Ramon i l’Àngela Amat, els principals protagonistes d’aquesta esbojarrada comèdia. Una comèdia que parla de tots i de totes, d’esquerres i de dretes, de pactes i xantatges, de duos i trios, d’armaris i tisores, de Ramon Llull i Salvat Papasseit. Una obra original, lluminosa, acolorida i divertida. Bé, que si voleu saber-ne més hi haureu d’anar. Jo m’ho vaig passar […]

Excalibur… és el primer dels quatre espectacles de què consta la cinquena edició del Cicle DespertaLab, que organitzen la Sala Atrium i la Nau Ivanow. Cal celebrar que algú a Barcelona aposti i doni recer a propostes de creació que acostumen a treballar als marges, més enllà dels cànons i dels teatres més concorreguts. Hermanos Picohueso vertebra el seu espectacle a partir de recursos audiovisuals (a la manera d’Agrupación Señor Serrano), titelles, ninots i maquetes que els permeten conjugar amb perícia ficció i documental amb la intenció d’escodrinyar les circumstàncies en què el poder ha desplegat unes mesures concretes i no unes altres a l’hora d’abordar crisis modernes com la grip aviar, l’ebola, les vaques boges, l’Anthrax… Dolly (l’ovella clonada) […]

Quan em van proposar d’anar a veure un espectacle de teatre que es feia a les fosques, de seguida vaig dir que sí. No n’havia vist mai cap, i la veritat, tenia molta curiositat. Si us haig de ser del tot sincera, ni tan sols n’havia sentit parlar mai d’aquest tipus d’espectacle, tot i que es veu que ja porta més de vint-i-cinc anys formant part dins la cartellera Argentina. La tècnica del Teatro Ciego neix a Córdoba (Argentina) en el 1991 de la mà de Ricardo Sued. Al 2008 s’inaugura el Centro Argentino de Teatro Ciego, un espai on tots els espectacles es fan en absoluta foscor. Ara farà un any dins la programació d’aquest teatre es va estrenar […]

Estem tan acostumats a prioritzar la vista a l’hora de valorar un espectacle que resulta realment sorprenent el repte d’endinsar-se en aquesta proposta de teatre en la completa foscor. Es tracta d’una experiència sensorial, et proposen entrar a la sala totalment a les fosques, agafat a les espatlles del públic fins a arribar a les butaques, i un cop dins, estar disposat a deixar-se portar. Una sèrie de sons, olors, i músiques gravades i en directe es van succeint durant 45 minuts, sense paraules, sense imatges, més que les que s’apareixen al teu cap a causa de l’associació que fem dels sons que escoltem. En aquesta proposta tan interessant teatralment parlant, he trobat a faltar un petit context, una història […]

Aquest desenfadat cabaret pren com a punt de partida l’obra “Striptease i teatre irregular” i els poemes visuals de Joan Brossa per portar a l’actualitat l’imaginari de l’artista. L’obra està repleta de recursos simbòlics que ens evoquen al corpus brossià, com és el cas de la lletra A, els barrets, les cartes, el balancí o el logotip de Volkswagen. Tal com diu el mestre de cerimònies, Brossa sempre recordava les paraules de Fregoli dient que “l’art és vida i la vida transformació”. D’aquí la seva fascinació pel striptease, un acte de transformació que succeeix directament enfront dels ulls de l’espectador. El format del cabaret serveix per a transmetre la nostàlgia de la Barcelona canalla i nocturna en la qual es […]

Una de les últimes modes en teatre, o més aviat en el teatre híbrid i experimental, és el live cinema o cinema en directe. Ho hem vist amb els muntatges de l’Agrupació Señor Serrano i també amb Ombra, parla Euridice, que es podria considerar gairebé una superproducció dins del subgènere. La companyia Hermanos Picohueso ha optat pel mateix recurs després de decidir que convertirien el seu espectacle en una mena de programa d’entrevistes protagonitzat per animals. En aquest programa, que s’emet en directe just davant nostre, es parla de la por a totes aquelles amenaces que les farmacèutiques llencen de tant en tant en contra de la nostra salut. I ho fa amb una sèrie de protagonistes que han patit […]

Posar en dubte versions oficials que han volgut construir un discurs unívoc al voltant de la craeció de la nova Barcelona, aquella que a finals de segle es va obrir al mar i va dir HOLA! al món és un dels propòsits de la Cia. El Martell amb Atlàntida 92 (Un espectacle que fa aigües). El poder, no només el polític, acota els marges de discussió de manera subtil però fèrrea, i El Martell decideix explorar quines possibilitats té el teatre per a desfer el relat interessat i desentranyar els entramats i el que amaguen. Allò que avui dia anomenem les clavagueres de l’estat. Laia Alsina Ferrer tria tres elements sacrosants i paradigmàtics de la refundació de la Catalunya moderna […]

Al començament semblava una obra senzilla que plantejava temes ja coneguts i molt parlats. Poc a poc vaig anar comprovant que no vol dir que siguin acceptats ni incorporats a tots els sectors de la nostra societat. Fa falta repetir fins l’esgotament la visibilització de la diferència en tots els àmbits i des de tots els col·lectius que darrerament s’han posat en marxa en defensa de la igualtat. Sílvia Albert Sopale fa un gran pas en aquest sentit. És un monòleg, un relat en primera persona que ens fa sentir molt a prop d’ella i de la seves vivències como a dona negra en un país de blancs. Ella sola, sense massa atrezzo ni recursos viatja en el temps i […]

“Atlàntida 92”, escrit i dirigit per Laia Alsina, és el segon espectacle que la companyia El Martell presenta dins El Cicló ((Cicle de Companyies Independents en Residència), un projecte que neix al 2014 amb la voluntat de donar suport als col·lectius teatrals que treballen de forma independent i autogestionada i de crear un espai de diàleg entre el Teatre, les companyies i el públic. Hi ha dos elements fonamentals amb els que es defineixen aquesta companyia i que hi són presents a “Atlàntida 92”, la col·lisió entre teatre de text i teatre físic, i el desenvolupament de l’espectacle dins un caràcter polític. 1992 Barcelona inaugurava els Jocs Olímpics i es jugava la final de la Copa d’Europa entre Barça i […]

L’última novel·la de Luigi Pirandello relata la crisi d’identitat de Vitangelo Moscarda en adonar-se que el seu nas està tort. El que comença sent un inofensiu defecte físic acaba en una gran reflexió filosòfica del protagonista a la recerca de la seva pròpia identitat. Qui som realment? Com ens perceben els altres? Quantes identitats projectem? La posada en escena de Ferran Utzet juga encertadament amb la idea de l’efecte mirall per a presentar aquesta dualitat entre la nostra identitat i la que els altres perceben, el jo i l’altre. Partint d’aquesta idea juga amb el canvi (fins i tot intercanvi) de personatges, el teatre d’objectes, i un humor paròdic en confrontació amb un profund discurs filosòfic. El joc dramàtic és […]

L’obra transcorre per les dependències subterrànies del teatre com si es tractés de les golfes misterioses de la casa d’uns avantpassats. Les escenes fan un recorregut per entremig de mobles, reixes, arbres, fustes, restes de decorats i escenografies recordant els baixos fondos i la ruïna en la que es troba l’ànima de la protagonista de la història d’Antonio Tarantino. Tarantino va començar a escriure l’any 1992. La seva primera obra va ser, Stabat Mater. Tarantino adquireix un compromís amb l’ésser humà. Les seves obres no estan situades en cap època concreta sinó que es capaç de dibuixar un mon marginat i un sistema de poder que fa poc per evitar aquesta marginació. Dirigit per Magda Puyo, comença el monòleg amb […]

Quan l’any 1957 pujava el teló de la primera funció de West Side Story no crec que ni els seus propis autors fossin conscients de l’èxit aclaparador que la seva obra anava tenir. De la combinació de l’escriptor del llibret (Arthur Laurents – La soga), el compositor (Leonard Bernstein – Candide, On the town) i del jove lletrista Stephen Soundheim va néixer una de les ¿comèdies? musicals més aclamades i representades de tota la història. La història ja és coneguda per tots, excepte per quatre despistats. Basada en la shakespeariana Romeu i Julieta, West Side Story explica la història d’amor per excel·lència: la que és impossible però que lluita per tirar endavant. Ambientada al Nova York dels anys 50, dues […]

Sèrie de concerts del repartiment del musical que es representa en aquest moment al’Onyric Teatre Condal, en aquest cas Rent. En cada ocasió, un dels intèrprets, habitualment acompanyades al piano o guitarra, ofereix més un recital que un concert. De fet, un one man / woman show, per al seu lluïment en el millor dels sentits. El repertori a gust de l’intèrpret: des de cançons que el fan feliç a les que sempre ha volgut cantar, els referents vitals de cadascun, siguin de festa petarda o de papers protagonistes somniats, cançons de musicals molt coneguts i d’altres a descobrir, la pròpia obra que estan representant, clàssics allunyats del gènere … una barreja riquíssima que permet en una mateixa sessió gaudir […]

Uno, nessuno e centomila va ser la darrera novel·la escrita per Luigi Pirandello, adaptada ara al teatre per Ferran Utzet. Si un té en compte aquesta circumstància entendrà el perquè de la posada en escena (una primera part molt estàtica), el llenguatge utilitzat, els recursos per anar fent entrar personatges nous, etc. De fet, dona la sensació que Utzet s’ha divertit d’allò més provant tot tipus d’estratègies i fórmules teatrals que li han servit per explicar la crisi d’identitat de Vitangelo Moscarda. El text ens planteja una sèrie de qüestions gens innocents: Qui som en realitat? Per què no podem canviar tan fàcilment el nostre destí vital? Ens reconeixeríem si ens veiéssim des de fora per un instant? Moltes qüestions […]