Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

Hi ha concerts que, abans de produir-se, són promeses de nits històriques al Teatre. Poder escoltar el primer acte de Die Walküre de Wagner és sempre un gran succés, però si, a més, és amb les veus de Lise Davidsen, Clay Hilley i Gábor Bretz, aleshores estem parlant d’un autèntic esdeveniment. Tots tres representen el futur de la lírica i, molt especialment, del repertori germànic.

Sacre es presenta al Gran Teatre del Liceu com una sessió en tres parts: després de l’angoixa i l’ansietat recreades a Sacre, trobarem amb Feune la serenitat de L’après-midi d’un faune de Claude Debussy, i la pau tranquil·la i amorosa de Scène d’amour del Roméo et Juliette d’Hector Berlioz. Tres creacions ben contrastades que mostren múltiples facetes de la naturalesa humana i que revelen les llums i ombres de la humanitat.

La proposta per a Sacre és feroç, carnal, vigorosa, caòtica i talment magnètica: una explosió amb 28 ballarins de totes les edats que generen una enorme turbulència sobre l’escenari. Celebren l’arribada de la primavera, quan una jove és escollida com a víctima a sacrificar i ha de ballar fins a la mort. Alarmisme, inquietud, por…, un drama que manté el públic atent davant de la nuesa de la víctima, que balla agònica fins que les forces l’abandonen. Una dansa macabra que no pot sanar les impertorbables esquerdes vitals de la decisió de la comunitat.

Al llarg de les dècades, El llac dels cignes, amb música de Piotr Ílitx Txaikovski, ha esdevingut la quinta essència de la dansa com a forma d’art. Cap altra obra no ha guanyat tanta popularitat ni s’hi pot comparar pel que fa al nombre d’adaptacions escèniques i versions coreogràfiques. Sens dubte, ha assolit una posició dominant i forma part de l’imaginari col·lectiu.

Obra mestra del segle XX, Lady Macbeth de Mtsensk de Xostakóvitx és un drama ombrívol i existencial basat en una història de Nikolai Leskov del 1865, època en què la literatura russa estava obrint-se camí al món amb autors com ara Tolstoi o Dostoievski.

La partitura va ser un èxit de crítica i es va fer popular immediatament a la Unió Soviètica, però va caure en desgràcia dramàticament després que Stalin assistís a una de les funcions a Moscou l’any 1936. Un article anònim al “Pravda” denunciant l’obra va fer témer Xostakóvitx per la seva vida. No va tornar als escenaris fins a l’any 1970. Des d’aleshores, ha recuperat el seu lloc legítim.

Lady Macbeth de Mtsensk és una peça que, tant musicalment com narrativament, és molt cinematogràfica, mentre que políticament s’erigeix en una estranya anomalia estètica durant l’estalinisme. A banda de la glorificació del proletariat del gust dels ideòlegs de l’època, ens trobem davant d’un autèntic “thriller”. La història té lloc en una zona rural de la Rússia profunda durant el segle XIX (Mtsensk, aproximadament a 300 km de Moscou, és la regió on tradicionalment desterraven els criminals al llarg de la història).